<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>http://www.strubell.cat/</link>
	<title>Strubell.com</title>
	<description></description>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[Un homenatge al president de Catalunya, des de la dignitat  "Companys, ex tenebris". Un article que vaig escriure fa 13 anys (Avui. octubre 2000)]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/un-homenatge-al-president-de-catalunya-des-de-la-dignitat-companys-ex-tenebris-un-article-</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/un-homenatge-al-president-de-catalunya-des-de-la-dignitat-companys-ex-tenebris-un-article-#comentaris</comments>
		<pubDate>Sat, 18 May 2013 23:04:00 +0200</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/un-homenatge-al-president-de-catalunya-des-de-la-dignitat-companys-ex-tenebris-un-article-</guid>
		<description><![CDATA[El final d'agost del 2000 ha marcat una fita excepcional en la lenta reconciliació dels catalans amb la seva història recent i, sobretot, amb la figura del president Lluís Companys. No ha estat una reconciliació completa, és clar, com hauríem volgut: les reticències polítiques i les ombres mediàtiques de l'Espanya actual no ho haurien permès. Però sí una reconciliació molt significativa, emotiva i -si se'm permet- prou massiva per haver valgut la pena. Àmpliament. Perquè reunir quatre mil persones en un homenatge televisat a Lluís Companys - -a més, fora de Catalunya- no és un fet que passi cada mes. Malgrat totes les dificultats i els impediments que els organitzadors hem hagut d'afrontar -alguns d'inconcebibles-, els resultats han estat brillants. Per bé que una persistent campanya de la premsa madrilenya i -tristament- de certa premsa barcelonina deixés constància d'aquella maledicció que quasi sempre ve a ombrejar tot intent d'honorar el president Companys, ens n'hem sortit. Les dificultats segurament cal atribuir-les a la penyora que s'ha de pagar per no haver estat Companys un president màrtir francès o polonès, posem per cas, ja que molts dels condicionaments que marquen el seu assassinat fa 60 anys en bona mesura són els que, salvant les distàncies i els matisos, encara treuen el cap avui. ¿O potser el govern espanyol s'ha mostrat disposat a revisar-ne el judici i rehabilitar-lo? No, els condicionaments persisteixen. I tant! Estic segur, per exemple, que si el senyor Porta Perales fos un periodista francès, i parlés d'un hipotètic president màrtir francès, no muntaria un xou d'autoodi tan contundent. Tractant-se d'un president merament català, ell -i d'altres- han carregat amb un veritable arsenal d'improperis contra la nostra impertinència. En el capítol dels contratemps, també estic segur que seria difícil trobar una televisió nacional menys compromesa i més mal educada que la nostra TV3, que ha mostrat un desinterès descomunal a l'hora d'informar dels tres dies d'actes celebrats en memòria de Companys a Irun i Donostia. Els organitzadors encara esperem que ens confirmin allò que havia de ser l'esperada "retransmissió en directe de l'acte", projecte que ni tan sols es molestaren a desmentir-nos, encara que s'havien fet dues intenses reunions preparatòries... Sap greu pensar que a Sud-amèrica hagin pogut seguir els actes Lluís Companys Irun-2000, i a Catalunya no! També cal dir que a Euskadi ha estat un èxit sonat la retransmissió en diferit de l'Homenatge a Companys -ja es parla de tornar-lo a emetre- el passat dia 30. En canvi, els televidents compatriotes de Companys no ho han pogut veure. Qui ho entengui que ho expliqui... Però mirem els aspectes positius dels actes, clarament majoritaris en conjunt. Els que emanen de la gent, per exemple: "Ara ja em puc morir tranquil•la", "Fou un home petit que féu gran el nostre petit país", "Mai no podré oblidar la imatge d'aquest pont", "Quina profunda emoció", "Ara sí que s'ha fet honor a Companys", "Companys, eskerrik asko". Aquestes són algunes de les múltiples frases de felicitació, no mancades d'eufòria, que se sentiren al final del memorable acte del dia 29 al pont d'Hendaia, i que es repetiren al final del magnífic concert de Lluís Llach el dia 31 al Teatre Victoria Eugenia, ple a vessar. Són frases que els membres de l'organització mai no oblidarem. Recompensen amb escreix vuit llargs mesos d'abnegada feina i sacrifici. L'allau humana vinguda de tots els punts dels Països Catalans i d'Euskadi -nou-centes persones assegudes a les tribunes del pont i almenys tres mil seguint els actes en una pantalla gegant col•locada a l'esplanada fronted'Irun- feia autèntic goig, i va deixar impressionats els centenars de periodistes que cobriren l'acte. Fins i tot hi hagué periodistes d'alguns determinats mitjans que s'aproparen als organitzadors per demanar disculpes per la troca que - -desinformats- havien embolicat en dies anteriors. I és que amb l'elogi que fou tot l'acte del dret a la vida, del dret a la justícia i a la pau, no podia ser d'altra manera. També es quedaren impressionats -com el públic- amb el caràcter atípic de l'homenatge, amb escenificacions de gran nivell -hi actuà un Premi Nacional de teatre-, amb quatre excel•lents corals i música -Purcell, Laboa i l'inoblidable Campanades a mort de Llach, la fina guitarra de Carles Pons, la txalaparta basca-, elements que barrejats ajudaren a crear un ambient magnífic i encisador. En el capítol d'agraïments que des de la Comissió Organitzadora de l'Associació Lluís Companys volem fer públics, seria impossible d'esmentar-los tots. Han estat peces absolutament clau d'aquest homenatge l'Ajuntament d'Irun -amb l'alcalde Alberto Buen i el regidor Fernando San Martín al capdavant-, els Ajutaments de Donostia, Hendaia i Hondarribia, l'inoblidable Ramon Juncosa, els 80 membres de la Comissió d'Honor, les administracions autonòmiques, diputacions - -Guipúscoa, Girona, Lleida- i molts ajuntaments -Vic, Tornabous, Arbúcies, Barcelona, Guissona, Artesa, les Borges Blanques, Montroig, Ribes de Freser, Calldetenes, Arenys de Mar etc.-, les quatre corals, els actors amateurs -alguns d'ells nens refugiats l'any 1936-; i, sobretot, la gran feina escènica i organitzativa de Lurdes Villagran, Carles Pons, Mercè Fulla, Alfred Miralda, Ander Celayaran, Koldo Izagirre, Alfonso Sastre, Ernest Lluch, Kike Díaz, Onintz, Mikel i tants d'altres. També agraïm la col•laboració de Lluís Llach i Joseba Tapia. Tot això és el que ha fet possible el gran homenatge a Companys els darrers dies d'agost de l'any 2000. Entre tots hem pogut ajudar a recuperar -ex tenebris- la memòria de Lluís Companys, president de Catalunya. Estem orgullosos del que hem fet: allò que un diari gens sospitós de nacionalisme -El Diario Vasco- descrigué amb un titular a tota pàgina com: "Un homenatge a la Llibertat". Toni Strubell i Trueta. Coordinador Associació Lluís Companys]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Homenatge a Doreen Carvajal, a qui Juan Carlos va voler fer acomiadar del New York Times]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/homenatge-a-doreen-carvajal-a-qui-el-r</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/homenatge-a-doreen-carvajal-a-qui-el-r#comentaris</comments>
		<pubDate>Wed, 08 May 2013 02:30:00 +0200</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/homenatge-a-doreen-carvajal-a-qui-el-r</guid>
		<description><![CDATA[Acaben d'informar a RAC1 que aquesta periodista del New York Times, Doreen Carvajal (autora d'un gran llibre sobre la identitat sefardí a Andalusia), va patir les amenaces de Juan Carlos. Quan li va fer preguntes "indiscretes" (les que a qualsevol figura pública li poden fer), el Borbó va demanar al director del seu diari que la acomiadés. Ha estat una nova instància de les maneres antidemocràtiques i prepotents que gasta aquest senyor que va posar Franco, i que no admet que se'n parli malament (de Franco) en la seva presència. Què espera el món per prendre posició davant d'aquesta realitat? Durant quan de temps més ha de quedar la voluntat i el potencial del poble català segrestats per aquest règim impresentable que és Espanya?]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Respecte al Bayern-Barça]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/respecte-al-bayern-barca</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/respecte-al-bayern-barca#comentaris</comments>
		<pubDate>Wed, 24 Apr 2013 09:52:00 +0200</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/respecte-al-bayern-barca</guid>
		<description><![CDATA[En les darreres hores s'han sentit coses molt absurdes. S'ha faltat al respecte. Ha sortit de l'armari tot l'exèrcit de rebentaires i cínics que devien portar-hi anys farts de les victòries del FCB, victòries que - sense cap ànim d'esquivar les mancanes, les corrupteles i els excessos del futbol (i l'immens i impune endeutament i certa alienació que representa)- ha fet tant per aixecar la soferta autoestima dels catalans i dels culés. I per donar-nos a conèixer al món com a nació que som. Doncs bé, s'ha parlat d'"equip derrotat", de jugadors que "han fallat". Jo no considero que ens hagin fallat sinó que el que ha passat és absolutament natural i normal i que, tot plegat, serveix per subratllar l'EXTRAORDINÀRIA sèrie de temporades que ens ha obsequiat aquest equip, amb la base que li va donar Joan Laporta. En definitiva és GROTESC que ens estiguin parlant d'equip acabat quan estem davant d'un equip que està a punt de guanyar la lliga amb el marge més considerable que es recorda respecte al segon classificat, amb un itinerari absolutament únic i espectacular. Això és el que compta! Aquesta és la realitat. Que l'equip l'han de renovar en part: d'acord, segur! Ja ho faran. Ara, el que va passar ahir era del tot previsible: un equip que jugava pràcticament sense defensa experimenatada, amb els seus principals jugadors tocats i contra un grandíssim rival. En conclusió: visca el Barça! Per molts anys ens en sentirem orgullosos!]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La posició de Joan Ventura sobre el procés independentista]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/la-posicio-de-joan-ventura-sobre-el-proces-independentista</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/la-posicio-de-joan-ventura-sobre-el-proces-independentista#comentaris</comments>
		<pubDate>Wed, 24 Apr 2013 08:42:00 +0200</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/la-posicio-de-joan-ventura-sobre-el-proces-independentista</guid>
		<description><![CDATA[El perill de tornar a la normalitat política La manifestació del passat 11 de setembre va trencar a Catalunya la somnolència en què els partits polítics solen estar instal•lats. Va ser indubtablement un gran revulsiu, però actual-ment va camí d’haver estat un miratge. Al cap de set mesos de la manifestació i de tres de la declaració de sobirania del Parlament (el darrer cop de força), el panorama polític català comença a presentar uns símptomes desoladors.  Vegem un llistat resumit de la descoratjadora realitat actual: 1. No fa gaires dies vàrem ser obsequiats amb un seguit de despropòsits en forma de declaracions: una provocació de Duran Lleida, una resposta de Junqueres i una rèplica de Francesc Homs. Aquest joc pervers provoca desencís entre la gent del carrer.  2. CiU intenta marginar l’ANC. I per tenir-la contenta i enganyada utilitza l’esquer d’Òmnium Cultural. 3. Artur Mas pretén alentir i allargar el procés independentista. Inicialment va dir d’impulsar el procés cap a l’“estat propi” i que tot seguit abandonaria la primera línia política. Per contra, ara ja parla de finalitzar aquesta legislatura.  4. Gordó ens acaba d’obsequiar amb la parida que cal arribar a un acord amb el govern de l’estat espanyol per fer la consulta. Un acord que el més cretí del meu poble sap que és impossible. A que juga, doncs, el conseller de Justícia? 5. Amb el seu acostament a l’ANC, Òmnium Cultural està fent el paper de la puta i la Ramoneta.  6. El Clauer, el web patrocinat per Òmnium Cultural, certament útil, podria ser un pa-rany per tenir controlats els grups que formen part de la Taula de Coordinació (formada per 14 entitats independentistes). 7. El soci natural de l’ANC és l’AMI. Junts representen una força formidable. Cal, doncs, que el nou Secretariat de l’ANC tingui com a prioritat establir un marc de relació estable amb l’associació municipalista. 8. L’ANC ha de crear ponts de diàleg i de col•laboració amb totes les plataformes i grups independentistes de Catalunya, de cara a crear una gran coordinadora independentista que aglutini tota la força del poble català. 9. L’ANC ha de parlar amb tots els partits polítics catalans tantes vegades com calgui i en igualtat de condicions. I sense condescendència. 10.  L’ANC ha d’assolir la condició d’interlocutor preferent amb el govern de la Generalitat i mantenir-hi entrevistes periòdiques. 11.  L’ANC, juntament amb l’AMI, ha de convocar una gran manifestació a finals del mes de maig o principis del de juny, sota el lema “No volem esperar més. Independència, ja”. Si Artur Mas parla de mandats del poble, aquest és molt clar. 12.  Artur Mas abjura de la declaració unilateral d’independència. Per contra, Esquerra Republicana, defensora a ultrança de la consulta, ara ja comença a dir que pot ser una bona sortida.    13.  Una manera de fer una consulta podria ser a través dels ajuntaments de l’AMI (701). Recordem que unes simples eleccions municipals (14 abril 1931) van propiciar el cop de força que va imposar la II República espanyola. 14.  Un consulta convocada pels ajuntaments de Catalunya seria il•legal segons la Constitució espanyola, que no és la Constitució del poble català, però oficial i totalment legítima.  15.  Entre els “projectes estrella” de l’actual directiva de l’ANC, a les acaballes, hi ha repetir el concert del camp del Barça i la formació d’una cadena humana el proper 11 de setembre. Penso que caldria replantejar-ho.   La cosa és ben clara:  a. l’ANC, amb les mans deslligades, fa nosa als partits polítics. Sobretot a CIU. b. Els partits polítics volen tornar a recuperar el seu tempo: ritme lent, d’anar fent, sense preses ni interferències dels torracollons (la gent del poble que els vota). c. Si el procés independentista s’alenteix, s’empantanegarà. I si s’atura serà molt difícil fer-lo torna a avançar.  d. Qualsevol mena de negociació amb el govern de l’estat espanyol és impossible. Per tant, només hi ha dos camins: mantenir-nos lligats el collar de la submissió (potser afluixant un forat perquè no estrenyi tant) o trencar la cadena mitjançant la proclamació unilateral d’independència, que hauria de ser el més aviat possible. Joan Ventura Palau-solità i Plegamans, 16 abril 2013]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Nazisme pur?  Gran carta de Henry Ettinghausen publicada al Diari de Girona i a l'Ara]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/nazisme-pur-gran-carta-de-henry-ettinghausen-publicada-al-diari-de-girona-i-a-lara</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/nazisme-pur-gran-carta-de-henry-ettinghausen-publicada-al-diari-de-girona-i-a-lara#comentaris</comments>
		<pubDate>Mon, 22 Apr 2013 14:30:00 +0200</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/nazisme-pur-gran-carta-de-henry-ettinghausen-publicada-al-diari-de-girona-i-a-lara</guid>
		<description><![CDATA[Dissabte, en un acte organitzat pel Partido Popular-suposadament per recuperar el prestigi de la política!- María Dolores de Cospedal, secretària general i número dos del PP, declarà, entre aplaudiments dels seus, que les protestes organitzades per la PAH davant els domicilis de diputats i dirigents del PP són "nazismo puro". Pretendre que una protesta pacífica equivalgui a nazisme és un fastigós exemple de desvergonyida mentida populista.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La història de la sindicalista calongina Isabel Vilà, tema d’un musical   Teresa Solé (Tot Bisbal)]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/la-historia-de-la-sindicalista-calongina-isabel-vila-tema-dun-musical-teresa-sole-tot-bisb</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/la-historia-de-la-sindicalista-calongina-isabel-vila-tema-dun-musical-teresa-sole-tot-bisb#comentaris</comments>
		<pubDate>Thu, 18 Apr 2013 12:32:00 +0200</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/la-historia-de-la-sindicalista-calongina-isabel-vila-tema-dun-musical-teresa-sole-tot-bisb</guid>
		<description><![CDATA[La figura de la Isabel Vilà no és desconeguda a la Bisbal des que Pere Caimó, a la Reseña histórica de los sucesos de la villa de la Bisbal y su distrito en la insurrección republicana-federal del mes de octubre de 1869, va destacar la seva participació al Foc de la Bisbal: “Con los republicanos de Llagostera vino una joven de dicha población, llena de gracia y juventud, pues no había cumplido los diez y ocho años, llamada Isabel Vilà, joven virtuosa y ferviente republicana [...]” . La referència continua amb paraules elogioses per a la dona que Francesc Ferrer i Gironès ha recuperat amb els seus estudis dels moviments obrers i populars i a la que, a hores d’ara, es considera la primera sindicalista catalana. Isabel Vilà i Pujol (Calonge, 1843-Sabadell, 1896) fou la tercera filla d’una família de tapers. De ben jove, tot i treballar, dedicà les hores lliures a la solidaritat –ajut dels malalts– i a la formació personal per fer de mestra. Amb els republicans de Llagostera marxà a la Bisbal l’any 1869, quan la insurrecció republicana reuní els federals de la comarca a la ciutat baixempordanesa on tingué lloc l’enfrontament amb les tropes governamentals. La Isabel, amb altres dones de Llagostera, contribuí a l’atenció dels ferits en la batalla. Republicana i més tard sindicalista, el seu compromís com a dona i com a treballadora li comportà l’exili a França, on va viure set anys. Tornà l’any 1880 a Barcelona, però aviat s’establí a Sabadell per dirigir l’escola laica de nenes d’acord amb els principis de la Institución Libre de Enseñanza. Isabel Vilà s’integrà així en els moviments de renovació pedagògica del moment. L’experiència vital d’aquesta dona singular ha estat reconeguda en diversos actes i homenatges: a la nostra ciutat fa molt poc se li va dedicar una plaça en un acte que tingué lloc després de la caminada que amb el nom de Memorial Isabel Vilà cada mes d’octubre des del 2000 travessa les Gavarres, de Llagostera a la Bisbal, per commemorar la marxa dels federals de 1869. La rellevància històrica de la Isabel, que reivindicà millores en el món del treball i assumí un paper actiu en les organitzacions obreres del segle XIX, és indiscutible. Va saber trobar el seu lloc en un món bàsicament d’homes on les dones estaven destinades a assumir un paper secundari. Ben al contrari, ella seguí amb convenciment i entusiasme l’evolució dels sectors més progressistes de l’època i el seu nom apareix en documents del seu temps o quedà en la memòria popular: testimonis que deixen constància de les seves paraules i actuacions en la creació de la Federació Local de l’Associació Internacional de Treballadors a Llagostera o en la reivindicació que l’horari laboral infantil no fos superior a cinc hores al dia, per la qual cosa se la recorda com a Isabel “cinc hores”. Isabel cinc hores és el títol de l’obra teatral escrita per Antoni Strubell l’any 2005, origen del projecte IsaVel presentat el passat mes de febrer al Col•legi de Periodistes de Girona. El text original que ja contenia alguns temes musicals ha estat adaptat per Kim Planella per esdevenir un gran musical de factura marcadament gironina. El mateix Kim Planella ha fet les lletres i ha assumit la direcció artística. La música es deu als bons treballs d’Antoni Mas i del seu fill, Marc. Es preveu que l’estrena tindrà lloc a Figueres la propera tardor, per passar més endavant a Girona i Barcelona. Els impulsors del musical han reunit un bon nombre de professionals del teatre i de l’espectacle, encapçalats per les actrius Iris Vilà (Isabel) i Marta Prieto (Francesca Vilà) i l’actor Carlos Gramaje (Pere Caimó). Al mateix temps, han cercat els suports d’institucions i organismes, com l’Ajuntament de Girona, Comissions Obreres i el Museu del Suro de Palafrugell, i han buscat el suport popular per mitjà d’un projecte Verkami de micromecenatge que es tancà amb èxit el mes de març. El nou projecte de micromecenatge es farà a través de l’empresa TotSuma. Ha estat un procés de sumar voluntats i entusiasme per recuperar per mitjà d’una obra artística la memòria d’una gironina emblemàtica.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Tenim el cap. Busquem el cor? (Article a Nació Digital. 28.3.2013)]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/tenim-el-cap-busquem-el-cor-article-a-nacio-digital-28.3.2013</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/tenim-el-cap-busquem-el-cor-article-a-nacio-digital-28.3.2013#comentaris</comments>
		<pubDate>Tue, 02 Apr 2013 10:16:00 +0200</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/tenim-el-cap-busquem-el-cor-article-a-nacio-digital-28.3.2013</guid>
		<description><![CDATA[Un dels debats que s’ha obert en el nostre llarg camí cap a la independència és el clàssic “cor o cap?” a l’hora de dissenyar el discurs. A Catalunya –tradicionalment oasi d’un fals racionalisme “nòrdic”, auster (i un xic autista?)- ha dominat durant el darrer quinquenni un discurs sobiranista basat en el cap, en els números i en la lògica econòmica. Certament, l’extraordinària feina realitzada arreu del país per entitats com el CNN, el CES o la Fundació Catalunya Estat així ho confirma. “Arribarem als no-convençuts per la butxaca” s’ha dit. I certament, no poc èxit ha tingut la intensa campanya. Potser per això som on som. Però en la immediata batalla per estabilitzar o augmentar el percentatge de partidaris i acotar el de contraris, sospito que el discurs del cor serà vital d’escometre’l també.  Com va dir Marguerite Yourcenar, potser allò més recomanable en qualsevol procés de decisió és  “escoltar el cap, però deixar parlar el cor”.   No sols són les agres piulades de la senyora ex-ministra de Defensa, Carme Chacón, les que fan pensar en una escalada emocional. A ningú se li pot escapar que aquesta via ofereix recursos inesgotables als espanyolistes i que anirà a més. Recordem que tenen els mitjans de comunicació (sobretot televisius i digitals) al seu servei i que dominen perfectament les claus d’una omnipresent “emotivitat espanyola” que, al seu torn, té la desconcertant capacitat de disparar automatismes insospitats arreu de l’ànima catalana més pintada, començant pel quasi-universal “aquí a Espanya” que salpebra les nostres converses o les sevillanes que fan de sintonia a tantes “bodes” catalanes. Per cert, el periodista Jim Gallagher del The Guardian londinenc, comentant la campanya unionista a Escòcia,   també recomana als seus –amb un “wrong but wromantic”– que no en tenen prou els unionistes amb tenir la raó, sinó que han de “teixir un relat que apel.li al cor i no sols al cap”. Què vull dir exactament amb això, aplicat a casa nostra? Vull dir que hem de pensar un discurs emocional de cara als 30% d’indecisos que no han tingut prou amb el discurs de la butxaca, entesa aquesta en el sentit més ample. El catalanisme ha de treure’s el son de les orelles i afrontar una viva insuficiència que ha patit històricament. La capacitat d’adreçar-se als “altres”. S’equivoca qui pensa que amb quatre frases de Justo Molinero a Radio Taxi seduïm aquell importantíssim pòsit social d’andalusos que viuen a casa nostra. Una “intel.ligent” campanya per remoure els sentiment andalús-espanyol, afegit a l’hipòcrita constitucionalisme colonial de C’s-PP, podria fer forat en aquest sector i el PSC-PSOE potser sentirà la temptació de jugar-hi, com ha fet sempre, potser més que ningú si el referèndum nebulós promogut per CiU-ERC realment cristal.litza en res sòlid i potencialment alliberador. L’ANC ha fet bé d’iniciar presentacions i campanyes en poblacions on això podría passar. Però potser se n’haurà d’afinar més el timbre emocional i la intensitat mediàtica. I preocupa saber que, de moment, Molinero se’n queda al marge. En quant a continguts, veig vital desbloquejar una lectura fins ara inexistent en el bagatge discursiu català mainstream. Un discurs basat en traslladar les equivalències emocionals  a les persones i col.lectius a qui volem arribar. Explicar, en termes comparatius, que perdre la nostra llengua (cosa que socialment estem en vies de fer, no?) és com si Andalusia perdés totes les seves oliveres. Explicar que els prohoms andalusos Lorca i Falla eren ferms partidaris de Catalunya i la seva llibertat. O treure més profit de fets com l’ocorregut enguany al Carnaval de Cadis: que la chirigota (Los de Gris) guanyadora incloïa els versos “Visca el Barça i Visca Catalunya”, de forma desacomplexada. Pessiga’t, però és així. Aprenem, doncs, a adoptar aquest llenguatge emocional i contagiós per explicar-nos –amb emotivitat lateral però directa– o correrem el risc que un tall perillós del 30% d’indecisos es pugui pujar a la carreta anticatalana de la Chacón, la Camacho i els C’s. De moment els hem arravatat el cap de l’assumpte. Anem a buscar-ne el cor?]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[ IsaVel – l’abast social d’un musical ambiciós]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/isavel-labast-social-dun-musical-ambicios-1</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/isavel-labast-social-dun-musical-ambicios-1#comentaris</comments>
		<pubDate>Sat, 16 Mar 2013 22:17:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/isavel-labast-social-dun-musical-ambicios-1</guid>
		<description><![CDATA[L’obra “IsaVel” és una aposta valenta per fer un musical original i potent. Una obra que vol arribar als públics d’avui i que alhora tingui aquell tipus de missatge clar d’humanitat, tendresa i solidaritat que sovint ha caracteritzat els grans musicals. I sobretot, aspira a ser una obra que sorgeix del cor de la mateixa societat catalana i gironina. Segons han observat alguns crítics, hi ha ingredients d’Isavel que apunten en aquesta direcció. Per una banda, hi ha la certesa que s’ha perfilat una història absolutament captivadora i emocionant. I s’ha fet al voltant de la figura d’Isabel Vilà, una heroïna catalana del segle XIX tan desconeguda avui pel gran públic com suggestiva i explotable des del punt de vista de l’èpica que, ara i sempre, mou els grans musicals. Certament, hi ha tota una sensació que IsaVel (amb “V” baixa, per reflectir el caràcter alhora rebel i “naïf” del personatge central) pot ser un musical equiparable –almenys en esperit i registre– a “Mar i Cel” o “Els Miserables”.  Una altra característica d’Isavel és que sigui una obra sorgida de Girona i que es projecta cap al món. Si bé “Soldados de Salamanina” va donar, fa uns anys ja, un mite i una projecció mediàtica a Girona –en aquell cas a l’entorn de fets èpics i evocatius del segle XX– ara, amb Isavel, es busca la recreació d’un imaginari col.lectiu vuitcentista allunyat, però, de la tòpica trama napoleònica. Isavel ofereix un relat dels grans fets associats amb el Foc de la Bisbal i la història de la gent senzilla i treballadora de Girona i l’Empordà. Hi destaca la seva èpica i la seva lluita per la vida. Sense, per això, caure en cap localisme. Al contrari, sempre tenint en compte la “universalitat” dels temes tractats. Però si per una cosa destaca especialment IsaVel, és per ser un projecte que ha comptat, des del primer moment, amb la complicitat de les associacions gironines i amb la implicació de la gent.  A Girona, i molt concretament a tota l’àrea de les Gavarres. Conscients de la necessitat de comptar amb portes obertes en tots els fronts, l’equip de producció no s’ha cansat d’explicar el projecte en els àmbits més diversos: als ajuntaments de la zona de les Gavarres –autèntic marc de representació de la història– a les associacions i sindicats, als grups d’empresaris, als grups de dones, a sectors industrials com ara el del suro i als organismes que treballen sobre el territori com el propi Consorci de les Gavarres. Inclús a les Cambres de Comerç i associacions del Turisme gironí. Tot això ha teixit una gran expectativa al voltant de la necessitat de portar endavant el projecte i la cooperació que està trobant l’equip de producció és molt important. En aquest sentit es va organitzar un acte de presentació del projecte a la Seu Nacional de la UGT a Barcelona i s’està organitzant un altre a Calonge (mes d’agost 2013) per celebrar el 170è aniversari del naixement d’Isabel Vilà.  Potser l’aspecte més destacat d’aquest vessant més social  i  cooperatiu de l’obra és la campanya de micromecenatge “Verkami” que s’ha implementat, organitzada per potenciar el finançament del projecte. La campanya va cobrir amb escreix les seves expectatives de finançament (en la seva primera fase) en menys de vint dies, arribant a acumular  un 50% més que la mitjana recaptada generalment als projectes d’aquesta mena.  Pel que fa a la projecció als mitjans de comunicació, del projecte Isavel se n’ha tractat en diverses ocasions a la premsa gironina (El Punt, Diari de Girona, digitals, revistes locals i sectorials, ràdios etc.) en els darrers mesos. A més, se sap que diversos mitjans (TVs, ràdios i revistes etc.) estan preparant reportatges sobre l’obra i sobre la figura d’Isabel Vila per la gran curiositat que ha aixecat el projecte a Girona. La qualitat del quadre escènic (amb la direcció de l’experimentat director Kim Planella, amb l’extraordinària música de Toni Mas i amb actors com Carlos Gramaje (ex Dagoll-Dagom), Carles Casanovas (del grup Port Bo), Iris Vilà, Marta Prieto, o Susanna del Saz) n’és la més gran garantia. Un altre aspecte clau és el missatge actual i social que l’acompanya l’obra, fet que sens dubte està ajudant a fer-la sintonitzar plenament amb els moments de crisi que actualment està travessant Catalunya i el món occidental. Tot això ens confirma que estem davant d’un projecte que crida molt l’atenció de la gent i que té tots els visos de ser una gran obra teatral, social i musical de la Girona i Catalunya de 2013. Alguns links interessants sobre IsaVel: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/627455-musical-per-aixecar-passions.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=portada http://www.ugt.cat/index.php/component/jevents/icalrepeat.detail/2013/03/11/370/-/acte-d-homenatge-a-isabel-vila-i-les-primeres-dones-sindicalistes?Itemid=1 http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/615983-la-primera-sindicalista-catalana-en-un-musical-gironi.html https://www.facebook.com/IsavelElMusicalGironi]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El Punt-Avui d'avui sobre l'acte de dilluns]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/el-punt-avui-davui-sobre-lacte-de-dilluns</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/el-punt-avui-davui-sobre-lacte-de-dilluns#comentaris</comments>
		<pubDate>Wed, 13 Mar 2013 23:37:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/el-punt-avui-davui-sobre-lacte-de-dilluns</guid>
		<description><![CDATA[http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/627455-musical-per-aixecar-passions.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=portada]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Presentació del Projecte IsaVel davant l'ANC a Barcelona avui. La meva intervenció]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/presentacio-del-projecte-isavel-davant-lanc-a-barcelona-avui-la-meva-intervencio</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/presentacio-del-projecte-isavel-davant-lanc-a-barcelona-avui-la-meva-intervencio#comentaris</comments>
		<pubDate>Tue, 12 Mar 2013 00:32:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/presentacio-del-projecte-isavel-davant-lanc-a-barcelona-avui-la-meva-intervencio</guid>
		<description><![CDATA[Voldria començar per agrair a les sectorials de Moviment Obrer i Drets de la Dona de l’Assemblea Nacional Catalana per haver organitzat aquest acte. I també a les organitzacions sindicals i a la Comissió de la Dignitat que hi donen suport. Per als qui fa anys que coneixem la figura d’Isabel Vilà, us puc assegurar que fer el salt per poder-ne parlar a Barcelona és una fita. UN pas molt necessari. I si és per fer-li un Homenatge, a l’entorn del Dia de la Dona Treballadora, és encara més satisfactori, tractant-se d’una figura referencial, però que segurament ben pocs catalans no-gironins coneixien fa pocs anys, o inclús, fa pocs dies. Als qui puguin dubtar que en homenatjar Isabel Vilà, nascuda un remot any 1843 a Calonge, puguem estar realitzant un homenatge incompatible amb el Dia de la Dona Treballadora, que estiguin ben tranquil.les o tranquils. Fa anys que ho hauríem d’haver fet.  Certament, no per poc coneguda la figura d’Isabel Vilà, té menys pes, ni menys representativitat. Fins i tot m’atreviria a dir que el contrari podria ser cert. És a dir, el seu silenciament segurament que té molt molt a veure amb la seva autèntica exemplaritat. Dins el núvol de la història, segurament queden grans moments, grans fites i grans persones encara per conèixer. En aquest sentit, ¿qui havia sentit a parlar fa 15 anys de Joan Pujol –el crucial espia Garbo–, de Francesc Boix –el fotògraf de Matthausen– o de la mateixa Elisabeth Eidenbenz –coneguda com la Schindler catalana o l’àngel d’Elna, o la mateixa Neus Català? Molt poca gent. I avui no sols els coneixem, sinó que a la darrera la societat catalana la va votar “Catalana de l’Any” el 2007. En tot cas, als qui no la coneguin, d’Isabel Vilà podem dir que és l’essència mateixa de la lluita per les llibertats, totes les llibertats. La de la dona, la de la dona treballadora, de tots els treballadors i de tota la gent que pateix l’opressió de la mena que sigui en totes les èpoques. I no per pretèrita en el temps, la seva figura perd un gram d’actualitat, ni un gram d’exemplaritat. Abans d’entrar breument en una consideració de l’intrigant cas d’Isabel Vilà, voldria fer una breu reflexió sobre el que pretenem fer avui. Sobre l’exercici de la recuperació i el cultiu de la memòria històrica. Aquí presents tenim avui un o més que en són grans practicants, en Pep Cruanyes, per exemple, amb qui, en aquesta mateixa sala, vam celebrar l’aprovació, fa set anys, de la Llei de Retorn dels Papers de Salamanca, retorn encara incomplet. ¿Per què, insisteixo, treballem per recuperar la memòria de coses que van passar i persones que van viure fa tant de temps? O per recuperar els arxius que en parlen, per exemple. ¿ Per què ens interessa el cas d’Isabel Vilà, una dona que va néixer fa 170 anys, per tant, amb segle i mig de retard? Què ens porta a recordar-la?  D’entrada cal insistir que no ho fem per simple historicisme. Ho fem, inicialment, per fer justícia a tot el que va fer i pel seu valor exemplar. I també per reforçar un compromís davant dels temps que ha tocat viure amb la seva actualització. Encara hi ha moltíssim camí a recórrer. Avui potser no exploten els nens a les fàbriques de Llagostera, com l’any 1870,  però estem envoltats d’empreses i marques que sí ho fan arreu del món avui. És una mena de deslocalització de l’explotació, podríem dir.  Però també de cara a la superació de la intolerància i el totalitarisme, podem parlar de la necessitat de fer operacions de MH. Hi ha molta feina a fer. Recordem-ho. Vivim en un estat on l’apologia de Franco no sols no és punible, sinó plenament assumit. Mireu si és greu que fins i tot tenim un cap d’estat que, com s’ha sabut, no admet que se’n parli malament en la seva presència. I tenim les penes del franquisme encara sense anul.lar. Fer memòria, en definitiva, és una tasca bàsica per al manteniment de valors i objectius d’una societat.  Per parlar de Memòria Històrica i per parlar d’Isabel Vilà, m’anirà molt bé parlar-vos breument de dos personatges, tristament desapareguts fa pocs anys. M’estic referint al catedràtic d’Història i activista novayorkès Howard Zinn i al nostre Francesc Ferrer i Gironès, gran descobridor d’Isabel Vilà. ANECDOTA ZINN NEDANT CONTRA CORRENT. Doncs bé, van ser preocupacions sobre la memòria històrica i la seva projecció que els van rondar mitja vida pel cap. Zinn, de pare austríac i mare siberiana, va ser un activista que sabia que si les grans lliçons de la història no sortien de l’estret àmbit que els oferien els llibres i les conferències universitàries, no tindrien cap mena d’incidència social. I, doncs, que no es faria memòria històrica de la bona. I per aquest motiu aquest catedràtic a Boston es va dedicar a una llarga carrera d’activisme, inclús de teatre compromès, per arribar al gran públic americà. Així, amb la seva extraordinària “Història dels Pobles dels Estats Units” va poder explicar al món perquè els indis arrencaven les cabelleres dels blancs: per pur mimetisme envers el que els feien els colons blancs. No hi havia més secret. Per cert, potser millor que ningú, la història de les dones americanes. Mai millor que a la seva excel.lent obra teatral “Emma”, representada als 5 continents, sobre la primera gran dona del sindicalisme anarquista americà, Emma Goldman. Zinn, no sols va recuperar la figura d’Emma sinó que la va projectar al món. L’obra es va representar als 5 continents. I qui va recuperar i projectar la qui ha estat titllada com a “primera dona sindicalista de Catalunya”, va ser un altre activista, en aquest cas el gironí, en Francesc Ferrer i Gironès. La gent que pensa que en Francesc va anar al Senat de Madrid exclusivament a fer de senador, segurament ignoren la seva vessant de ratolí de biblioteca. l’enorme quantitat d’hores que s’hi va passar a la del Senat a Madrid. I el perquè d’aquestes hores? Moltes coses que sabem els catalans sobre la manera en què l’administració espanyola ha colonitzat el nostre país, i la seva gent –sobretot la seva llengua- ho sabem per les hores que hi va passar en Francesc. En una de les interminables investigacions sobre els orígens i l’evolució del moviment obrer gironí, un dia hi va fer una troballa inversemblant. Va trobar referència a la figura d’una tal Isabel Vilà. Una cosa no li quadrava. Que entre tant de bakunisme barbut, tant d’internacionalisme masculí i tanta testosterona sindical, hi aparegués una jove dona amb criteri, amb veu i amb capacitat de lideratge. Avui no ens estranya gens, només faltaria –eh Dolors? Però aleshores el Francesc, encuriosit, ho va comentar als amics historiadors, fins i tot dels especialistes en l’època. I no el van creure. Una dona sindicalista el 1870? Impossible!  En Francesc es va trobar un escepticisme i una fredor només comparables amb la que va trobar Assumpta Montellà el dia que va proposar als seus superiors universitaris dedicar temps a la Maternitat d’Elna. “Això és perdre el temps, això són temes menors que no interessen ningú, això no pot haver estat així” van haver de sentir, una i altre. En el cas de Francesc, li van jurar i perjurar que si les dones no comptaven ni a la CNT de 40 anys més endavant, ¿com ho havien de fer a la Primera República, a la Primera Internacional i a la rústica i profunda Girona? Res, Isabel Vilà havia de ser una invenció de Ferrer, com la Maternitat ho havia de ser de l’Assumpta o, si m’apureu, com Josep Narcis Roca i Ferreras ho havia de ser de Fèlix Cururull, com el va acusar, mig en broma mig mosca, el seu amic Alexandre Cirici Pellicer.  Però les troballes són tossudes. Tant que la troballa de feta per l’Assumpta Montellà respecte a una altra Isabel, l’Eidenbenz, ha portat a múltiples edicions i traduccions del seu llibre sobre la Maternitat, a centenars de reportatges en tots els mitjans sobre el cas i un evident boom dins el món del col.lectiu imaginari català. Aixi de misteriosos són els camins de la memòria històrica. Es fan grans troballes i la gent no se’ls creu. Senyal que són grans segurament. Una Isabel ja la tenim, doncs, al cap i als cors, com a refent emotiu i ideològic. Ara potser que poséssim fil a l’agulla amb l’altra Isabel, Isabel Vilà.  De què partim per fer-ho? Doncs d’entrada, de dues biografies fetes pel mateix Francesc Ferrer. D’una Caminada que des de fa força anys s’hi fa en record seu el primer diumenge d’octubre, i que cobreix els més de 20 kms que separen Llagostera de la Bisbal, a la qual convoquen diverses entitats sindicals, memorialistes i feministes de Girona. Per cert, hi esteu totes i tots convocades i convocats el proper 6 d’octubre, data molt significativa per cert, i més trobant-nos com ens trobem en aquest edifici on el CADCI hi féu una històrica defensa un altre 6 d’octubre d’ara farà 79 anys Explicar als qui no la sàpiguen, la raó d’aquest caminada, servirà perfectament per fer algunes pinzellades sobre la vida d’Isabel Vilà. Una vida que l’historiador Carles Rahola, afusellat per Franco el 1939, va incloure en un llibre que va fer sobre Vides Heroiques.  Així podem dir que el primer acte de dimensió heroica en què intervé Isabel, amb 26 anys, és en la famosa travessia que va fer als primers dies d’octubre de 1869, de Llagostera a la Bisbal. Acudia amb material mèdic a l’episodi que amb el temps ha estat recordat, localment, amb el nom de “Foc de la Bisbal. A la Bisbal hi van acudir milers de treballadors del suro, i d’altres sectors, l’octubre de 1869, cridats a la insurrecció. Acudien a la crida de Pere Caimó, diputat Republicà Federal, per fer la revolució contra el corrupte i opressor règim del moment. El paper d’Isabel Vilà va ser-hi d’un clar signe humanitari. Va organitzar un petit cos d’infermeres per assistir als ferits de l’enfrontament. I això que era manifestament pacifista, com ho sabem pel Manifest de dones llagosterenques que va organitzar en contra de les lleves i l’estat confessional. Va aconseguir la sorprenent xifra de 800 firmes, com recordarà anys més tard en un escrit Pere Caimó. Per cert, un mot sobre el moviment obrer dels tapers. Crec que trenca força el tòpic que mantenim a l’entorn dels treballadors industrials catalans de certs moments del XIX. O la possibilitat que no n’hi hagués, d’organitzats, a Girona. Cal dir que, quan els deixaven, estaven força ben organitzats, eren combatius i tenien institucions, costums i cultura pròpia. Com bé sap la Dolors Bassa, no és només al cinturó de Barcelona on han passat coses interessants al món obrer català. I el cas d’Isabel Vilà anirà bé, també, en això. De l’etapa sindical, pròpiament, d’Isabel Vilà, sabem pràcticament tot el que sabem gràcies a la recerca de Francesc Ferrer. Sabem qa tenir una capacitat organitzativa indubtable. Va muntar dos sindicats a Llagostera, el del suro i de la Construcció. Va encapçalar importants mobilitzacions a la comarca i es té constància de la seva participació en actes multitudinaris a Sant Feliu, per exemple. Va ser corresponsal de la Primera Internacional, amb seu a Alcoi, i consta com una de les poques dones que tan tenir-hi un paper actiu a tot l’estat. Tampoc va caure en un sindicalisme amorf ni rutinari –els temps tampoc ho haguessin permès- i, en honor seu, cal dir que va prendre cartes en assumptes que li van crear no pocs conflictes a ambdós costats de la barricada, per entendre’ns. Per exemple en el tema del treball infantil, el que li va donar el seu sobrenom popular, llegendari, de “Isabel Cinc Hores”, recollida en el cançoner gironí i encara documentat als anys 90 del segle passat. Ella, quan lluitava perquè la mainada no pogués treballar més de 5 hores a la fàbrica –perquè poguessin estudiar, bàsicament- s’agenciava no sols l’animadversió de la patronal, sinó la de molts pares dels propis nens treballadors, ells mateixos treballadors, que així deixaven de comptar amb uns ingressos a casa. El seu grau de compromís és constatable també en aquest sentit.  És el mateix esperit que torna a treure el cap, després de vuit anys d’exili a Carcassona, quan participa al món de l’ensenyament, a partir de 1882 a Barcelona i Sabadell quan, havent-se pogut instruir a Carcassona, exerceix de mestra en escoles laiques vinculades a la Institució Lliure d’Ensenyança. Quan uns anys més endavant li comuniquen que ja no la podran pagar, atesa la crisi i la impossibilitat dels obrers a poder-hi escolaritzar els seus fills, desconcerta a la pròpia direcció dient treballarà sense cobrar cap mena de sou. És un darrer episodi de la seva vida que confirma que estem davant d’una lluitadora incansable i un referent ideològic extraordinàriament contemporani. Ara, és clar, Isabel Vilà no va tenir “sort” a l’hora que la història en parlés. Va córrer la mateixa sort que  d’altres il.lustres i compromesos lluitadors republicans i revolucionaris del XIX gironí, com Sunyer i Caimó. O el mateix Abdó Terrades. Pels qui pensin que la indignació és fruit només de la nostra era, recordem que aquest alcalde de Figueres va arribar a dir, l’any 1854: “A Espanya no hi ha pàtria, llei ni govern. La justícia no és sinó un fantasma. El fisc no respecta les llàgrimes de la misèria. Els impostos desordenats esgoten el ciutadà i enriqueixen vils eunucs favorits, l'erari està exhaust. La virtut és perseguida i el talent hi és menyspreat”. Com si algú ho hagués dit aquesta tarda. Per cert Abdó Terrades hagués interessat sobre manera, n’estic segur, el Howard Zinn. No sols fou alcalde, com he dit, sinó autor teatral amb un gran obra com El rei Micomicó, de 1838, en què transmet la impossibilitat de l'existència d'un monarca just i desinteressat. Per cert, aquesta obra ha estat vista com un precursor directe del teatre d'agitació del dramaturg alemany Bertolt Brecht. No és broma, doncs. Bé, irremisiblement hem anat a raure en el tema del teatre, associat en aquest cas a la memòria històrica i la funció social i política. I us haig d’anunciar –molts ja ho sabeu- que s’està vertebrant un projecte teatral important per portar als escenaris de Catalunya la gran història d’Isabel Vilà. Serà en forma de l’obra musical IsaVel, que ja és conegut a nivell de premsa gironina, més que la catalana, ja que moltes entitats de tot tipus estan donant suport a aquesta producció. Pretén fer justícia poètica, d’un cop per sempre, a la figura d’ Isabel Vilà. I ho farà amb la garantia de la direcció de l’acreditat home de teatre musical que és Kim Planella, amb la música de Toni Mas –molt popular músic gironí- i amb les actuacions d’actors brillants com Carlos Gramaje –protagonsta de Maricel de Dagoll Dagom- Iris Vilà, Marta Prieto –tots els presents avui- i també amb altres cantants i artistes gironins com en Carles Casanovas, del grup d’Havaneres Port Bo. Penso que ara mateix tindrem el gran goig de poder sentir a la Iris –que farà d’Isabel Vilà- i de Carlos Gramaje, que us brindaran l’estrena absoluta, en públic, de dues cançons de l’obra que s’estrenarà aquesta tardor i que volem portar a Barcelona ben aviat.  Fer aquest homenatge avui, i parlar-vos també d’aquesta obra, vol ser una contribució a la idea que no hi ha res com les obres per fer la diferència. Obres són amors, diuen els castellans. I en aquest cas, una obra musical de teatre pot ser un gran per refer la memòria històrica. Estic segur que amb la col.laboració de tothom, IsaVel serà un èxit tant per al teatre com per a la història del nostre país. Voldria agrair, doncs, la presència avui de diversos dels protagonistes d’aquesta història, que de ben segur recuperarà per la porta gran el referent d’Isabel Vilà. Bé, per acabar, voldria anar acabant amb una noció capriciosa com proposar-vos el que hagués estat una pura delícia. Assistir a una hipotètica conversa entre Howard Zinn i Francesc Ferrer. Hagués estat una experiència singular avui. Segur que hagués aportat  respostes a preguntes com: ¿què cal fer per socialitzar i arrossegar cap al dia d’avui –amb tot el nostre consumisme i desconcert globalitzat– els grans exemples ocults o ocultats de la història? Per saber cap a on anem, potser. O ¿Com trencar els tòpics que ajuden a mantenir l’estatus quo? O com fer que la gent tregui el són de les orelles i s’inspiri per fer un  món millor.   Les respostes a aquesta mena de qüestions les van trobar Ferrer i Zinn en vida. Per un costat amb llibres com la Història del Món Obrer de Girona o  el brillant “Catalanofòbia”, de Ferrer. O amb la Història Popular dels Estats Units de Zinn, clàssics tots ells. Però recordem que ells no es van quedar aquí. Estava molt bé explicar en un llibre –com ho va fer Zinn- com era en realitat allò de les cabelleres que tallaven els salvatges indis rojos americans. Que per cert, les tallaven en estricta resposta a allò que feien als indis els colons blancs per fornir les perruqueries d’Europa de riques cabelleres negres. Tant Ferrer com Zinn són exponents del millor activisme, que sempre té el darrer recurs de la imaginació i l’energia vital. Ferrer amb iniciatives com la caminada d’Isabel Vila, celebrada el primer diumenge d’octubre. O Zinn, amb l’extraordinària campanya anti-columbina iniciada a  finals dels 80. Amb gent com ells hem pogut conèixer històries com les d’Emma Goldman i Isabel Vilà. Ara nosaltres hem de prendre’ls el testimoni i ajudar a fer créixer el seu record i el seu exemple. Moltes gràcies.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[IsaVel, un musical per donar a conèixer la nostra història (Àngel Jimenez, Setmanari l'Àncora, SFG)]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/isavel-un-musical-per-donar-a-coneixer-la-nostra-historia-angel-jimenez-setmanari-lancora-</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/isavel-un-musical-per-donar-a-coneixer-la-nostra-historia-angel-jimenez-setmanari-lancora-#comentaris</comments>
		<pubDate>Sun, 10 Mar 2013 22:33:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/isavel-un-musical-per-donar-a-coneixer-la-nostra-historia-angel-jimenez-setmanari-lancora-</guid>
		<description><![CDATA[Isabel Vilà i Pujol (1843-1896) era una dona republicana i sindicalista de la nostra terra. Tota una personalitat femenina per descobrir. Isabel Vilà, nascuda a Calonge, va ser una noia pionera del primer republicanisme de les nostres contrades. Una figura històrica que va unida a la del federal guixolenc Pere Caimó i Bascós, i als inicis del moviment obrer ganxó, secció local de l’AIT, de finals del segle XIX.  D’altra banda, la seva paraula s’adreçà directament a centenars de treballadors guixolencs que es reunien per escoltar-la al Casino dels Nois. L’anyorat amic Francesc Ferrer i Gironès (+) va tenir temps d’escriure una biografia d’aquesta dona singular. I l’evoca el Memorial que es fa amb una caminada de Llagostera a la Bisbal, en memòria de la participació d’aquesta dona -que vivia a Llagostera- al Foc de la Bisbal (1869), prop de Caimó i de dos mil homes, travessant les Gavarres. Un dels promotors del musical que es prepara diu justament: "Aquest musical té la idiosincràsia de la nostra terra: ens ensenya que les revolucions no es fan amb les armes sinó amb el coneixement, ens parla de justícia humana i és un crit d'esperança en un moment històric que guarda moltes similituds amb el que estem vivint". Certament. Es tracta, doncs, d’un projecte reivindicatiu i de justícia perquè la figura d’aquesta dona de les nostres contrades esdevingui un referent històric, teatral i feminista. Per tot això, i a partir de l’escàs material editat, l’Antoni Strubell en va escriure i publicar una obra teatral, l’any 2005. Del contacte de l’autor amb el director teatral Kim Planella i el músic Antoni Mas, en va sorgir l’ambiciós projecte de fer un musical a l’entorn d’aquesta figura històrica, fascinant, Isavel. El que era un projecte llunyà ara ja és una possibilitat que tenim a l’abast de la mà. El grup d'Art Teatre, amb actors com Carlos Gramaje (Dagoll-Dagom), Iris Vilà (d'Art Teatre) i Carles Casanovas (del grup Port Bo) han presentat al Col•legi de Periodistes de Girona el musical Isavel.  El mestre Antoni Mas és l'autor de la música i els arranjaments són d'en Marc Mas. La partitura està pensada per una formació de 25 músics amb instruments propis d'una orquestra simfònica, amb alguns episodis musicals escrits per a instruments tradicionals, com la tenora. Pel que fa als actors, l'obra comptarà amb Iris Vilà (La Dama del Ritz, El Cor al Teatre, Cabaret, The Mist), que encarnarà la protagonista, Marta Prieto (La dona de negre, El Cor al Teatre, Cabaret, The Mist), Carlos Gramaje (Mar i Cel, Flor de nit, Poe, Els Pirates, Boscos endins i Aloma), Ulises Ordúñez, Llorenç Fernández, Roser Ferrer, Susanna del Saz, Karl Svenson, Agustí Agell i Carles Casanovas, entre d'altres. El projecte es finançarà en part amb aportacions populars, a través de la plataforma Verkami, tot i que també compta amb el suport d'entitats com l'Ajuntament de Llagostera, l'Associació Gironina d'Empresàries, CCOO, UGT i el consorsi de les Gavarres, entre d'altres. Donat que l’objectiu d’aquesta recreació musical és de donar a conèixer la vida de la pionera del sindicalisme republicà, Isabel Vilà, els guixolencs ens hem de sentir implicats. Un tema actual, que ens toca molt de prop. Àngel Jiménez]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Sàvies paraules de Jordi Fornas, alcalde de SI a Gallifa]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/savies-paraules-de-jordi-fornas-alcalde-de-si-a-gallifa</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/savies-paraules-de-jordi-fornas-alcalde-de-si-a-gallifa#comentaris</comments>
		<pubDate>Sat, 23 Feb 2013 11:56:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/savies-paraules-de-jordi-fornas-alcalde-de-si-a-gallifa</guid>
		<description><![CDATA["El que es va perdre a Utrecht, es guanyarà a La Haia"   Resum de la ponència que Jordi Fornas, Batlle de Gallifa. va defensar davant  els batlles de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i que van aprovar la sobirania fiscal. ... És hora d’obrir un segon front que empenyi el procés amb força! Com?: Declarant tots els pobles i ciutats de Catalunya “Territori Català Lliure i Sobirà” emprant la fórmula dels que ja ho han fet. Això no pot ser una declaració d’ intencions, ha d’anar acompanyada de la “Sobirania Fiscal”, que consisteix en ingressar els nostres impostos a l’Agència Tributària Catalana. (Aquest és el camí que s’ha obert amb la feina feta i l’assessorament de la plataforma Catalunya Diu Prou, i que s’ha demostrat que és possible.) Cal fer-ho de la manera més immediata i massiva possible, convocant Plens extraordinaris per tal de deixar sense capacitat de resposta l’Estat i engrescar els municipis que encara no s’han adherit a la nostra associació, a fer-ho i a seguir-nos. No cal témer res, la Sobirania Fiscal és una acte completament legal, pel que fa a les declaracions de “Territori Lliure” si bé és cert que és un pas més compromès, també ho és que és totalment democràtic i a dia d’avui no hi ha jurisprudència al respecte. Si que hi ha hagut requeriments i amenaces de la “Delegación del Gobierno” contra alguns dels que s’hi han declarat, però la cosa va per llarg i el millor que podem fer per donar-los suport és fer el mateix de manera massiva. Senyors, aquesta és una organització independentista, per tant no ens podem deixar atemorir per cap estructura de l’Estat que ens amenaci. Si volem la independència de la nació, hem de fer passes fermes i decidides i demostrar coratge i determinació. No hi ha lloc per a la por, cal avançar o estem perduts, els espanyols no miraran prim per fer miques les nostres parcel•les de poder democràtic, tal com ja ens anuncien que pensen fer. D’altra banda, actuant amb fermesa i decisió, podem comptar amb el suport dels nostres compatriotes i organitzacions civils que esperen que algú, amb plena legitimitat democràtica, prengui la iniciativa en el procés d’alliberament nacional. Tindrem tot el suport de l’altra gran plataforma que hi ha ara al país, l’ANC que, té una capacitat de mobilització i convocatòria prou gran i ens ajudarà a fer la pressió ciutadana necessària sobre els ajuntaments indecisos, i aconseguir el més aviat possible la majoria política i social que ens cal, per tal d’assolir l’objectiu. Un cop la tinguem, ens dirigirem als nostres diputats, al President de la Generalitat i el seu Govern i al mateix Ple del Parlament de Catalunya, per tal de que ens acompanyin en la Declaració Conjunta i Unilateral d’ Independència, que ens posarà al mapa del món. Això, serà definitiu! ... Aquesta moció que us demano que aproveu ha de ser el punt de referència de l’ AMI a partir d’ara. Aprovant-la, demostrarem que creiem en el procés d’independència i estem disposats a liderar-lo. L’èxit dependrà en gran part de la rapidesa amb la que actuem. Això, incentivarà els més indecisos a l’hora de seguir-nos, motivarà les organitzacions socials i farà créixer el suport popular. Potser alguns representeu partits que no tenen una actitud prou clara i decidida en el procés i que no us donaran suport, o fins i tot us pressionaran perquè no feu el pas. Haureu de mostrar el coratge al que feia referència abans i anteposar les necessitats i els anhels del poble català, als dels partits on militeu. Ha arribat el moment de demostrar que els catalans si que podem actuar de manera unitària, deixant de banda qualsevol diferència, i si algú és capaç d’aconseguir-ho som nosaltres, els representants del món municipal. Cal recordar que la darrera República Catalana que es va proclamar va venir d’unes eleccions municipals. –––––––– Aquests són els serrells de la ponència que en aquest post us he adjuntat (S.Molins) ... i els alcaldes de l'AMI la van aprovar ... Text aprovat de la moció de Jordi Fornas: 1.- Que tots els municipis que hi estan adherits es declarin Territori de Catalunya Lliure i Sobirà, per decisió majoritària dels seus Plens municipals i amb la màxima urgència. 2.- Que tots els municipis que hi estan adherits comencin a exercir tot seguit, la Sobirania Fiscal per la qual passin a ingressar els impostos dels seus treballadors (IRPF) i IVA a l’Agència Tributària Catalana, en lloc de fer-ho a l’ Agència espanyola. Això, ho podran fer per designació del Ple o per voluntat dels seus Batlles i equips de Govern.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Ajudeu el projecte Verkami de l'obra "IsaVel", musical sobre la primera dona catalana sindicalista]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/ajudeu-el-projecte-verkami-de-lobra-isavel-musical-sobre-la-primera-dona-catalana-sindical</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/ajudeu-el-projecte-verkami-de-lobra-isavel-musical-sobre-la-primera-dona-catalana-sindical#comentaris</comments>
		<pubDate>Tue, 12 Feb 2013 09:28:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/ajudeu-el-projecte-verkami-de-lobra-isavel-musical-sobre-la-primera-dona-catalana-sindical</guid>
		<description><![CDATA[<iframe allowtransparency="true" frameborder="0" height="265" scrolling="no" src="http://www.verkami.com/projects/4431-isavel-obra-musical-centrada-a-les-gavarres/widget_landscape" width="586">No iframes supported</iframe>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Catalans i Americans  (publicat diumenge passat a El Punt-Avui)]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/catalans-i-americans-publicat-diumenge-passa-a-el-punt-avui</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/catalans-i-americans-publicat-diumenge-passa-a-el-punt-avui#comentaris</comments>
		<pubDate>Wed, 06 Feb 2013 21:27:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/catalans-i-americans-publicat-diumenge-passa-a-el-punt-avui</guid>
		<description><![CDATA[La lectura de llibres com Revolutionaries (Jack Rakove, Mariner 2011) sobta per les similituds que mostra entre el procés d'independència nostre i el dels Estats Units, ara fa 238 anys. Més enllà d'apuntar el caràcter capriciós i imprevisible que marca pràcticament tots els processos d'independència (malgrat els farragosos ‘fulls de ruta' que auguren els experts), veritablement podem parlar del lent fenomen de convenciment i compromís adquirit pels sectors econòmics no inicialment atrets i que s'hi acaben adherint per pur instint de supervivència.   Segons com, hi ha molts paral·lelismes més entre el nostre cas i el que acabaren liderant George Washington i Benjamin Franklin. Podem parlar d'un curiós procés d'agudització independentista que s'acaba fent quasi d'esquena als propis independentistes ortodoxos i radicals, sovint desbordats pels fets. Què va ser el famós primer Congrés de Filadèlfia de 1775, dels encara imperials Estats Units, sinó un marcatge als protoindependentistes i un acte retòric de servei a la Corona? Per entendre'ns, John Adams i les seves idees hi eren vistos amb més recel que no pas entusiasme. De fet, no va ser pas Adams el primer president dels Estats Units, sinó que ho va ser un George Washington, terratinent fins feia poc lleial servidor de l'Imperi. També ho havia estat durant llargs anys el reconciliador i menys conegut Benjamin Franklin, que, per cert, se sentia molt més a gust a Londres que no pas entre els fems i els motins de la provinciana Boston. A alguns eventuals pares fundadors, no els ocupava més activitat –un any abans de la revolta– que desacreditar els radicals que havien obert el camí.   Quan Artur Mas va anunciar que Massachussets podia ser un model per a Catalunya, què devia voler dir? Que hem de prendre un plàcid estat d'arrel puritana –però no políticament independent– com a model? O es referia al caràcter fonamental que van tenir els ciutadans de Massachussets (fins i tot el Franklin repatriat) en la consecució de la independència americana davant la metròpoli britànica? Potser sí que era això. En tot cas, podem tenir la certesa que, en un i altre casos, van ser els flagrants errors de la metròpoli els que van acabar provocant la radicalització dels sectors dirigents i poderosos cap a la independència. Curiosament, el que acaba sent el motor majoritari del procés no és cap pronunciament intrínsecament separatista, sinó la percepció que simplement “no hi ha res a fer”, la frase que tants cops hem sentit en els darrers temps a Catalunya. I un cop s'han afegit els moderats a la lluita, com ho feren Dickinson, Morris, James Duane i John Jay, la sort ja estava decidida. Potser insistiran més que no els radicals en la necessitat d'una “solució pactada” amb l'Estat. Però fins i tot per ells acabaran sent la intransigència i les imposicions d'Anglaterra les que marcaran la partida.   És el que estem veient a l'Estat espanyol actual, on hi manquen figures reconciliadores i intel·ligents com Edmund Burke, que desesperadament avisava Jordi III que la “coerció” acabaria tenint justament l'efecte contrari al desitjat. I així va ser, com així serà amb els prepotents Rajoy, Saenz de Santamaría i Rubalcaba, i l'ajut inestimable de Chacón, Rivera, Camacho i Navarro. La història es repeteix tossudament, fins i tot al segle XXI. L'estat català independent, dins o fora de la UE, aviat serà la gran beneficiària de la ceguesa i l'avarícia de la metròpoli. Serà el factor que ens permetrà de reenganxar-nos amb la història per ocupar de nou el lloc que ens pertany entre les nacions lliures del món.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Rodríguez Ibarra, la E d'espanyol i el nacionalisme. Un article de Joan Eduard Rodés, advocat barceloní]]></title>
		<link>http://www.strubell.cat/blog/rodriguez-ibarra-la-e-despanyol-i-el-nacionalisme-un-article-de-joan-eduard-rodes-advocat-</link>
		<comments>http://www.strubell.cat/blog/rodriguez-ibarra-la-e-despanyol-i-el-nacionalisme-un-article-de-joan-eduard-rodes-advocat-#comentaris</comments>
		<pubDate>Fri, 01 Feb 2013 19:47:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.strubell.cat/blog/rodriguez-ibarra-la-e-despanyol-i-el-nacionalisme-un-article-de-joan-eduard-rodes-advocat-</guid>
		<description><![CDATA[En “El País” de 30 Enero publica un artículo el Sr R.Ibarra donde coherentemente con su trayectoria, defiende que su partido sea una “organización españolista” que se distancie del nacionalismo. ¿Esto no huele a nacionalismo español?. De la misma manera y en otros ordenes, llamarle “española” a la velocidad que en Francia es simplemente “grande” ¿no será nacionalismo?. Y plantar la bandera más grande de Europa en el corazón de Madrid ¿no tiene implicaciones simbólicas nacionalistas?. O prohibir selecciones deportivas de aquellos que las deseen cuando el Reino Unido las permite para Gales o Escocia ¿no será porque el Reino de España es más nacionalista (español) que el Reino Unido?. O, seguir reivindicando Gibraltar cuando sus ciudadanos no lo desean, siendo como son, como nosotros, ciudadanos europeos, ¿no será por nacionalismo (español)?. O, oponerse a una Opa de una empresa catalana “para que no salga del territorio nacional”, no será por nacionalismo (español)?.¿Porque en España nadie identifica nacionalismo con españolismo, y si con catalanismo o vasquismo?. Puede ser que haya un enorme y no autoidentificado nacionalismo español, siendo como somos el único país de Europa que estuvo 40 años obligando a sus educandos a cursar algo llamado Formación del Espiritu Nacional (ciertamente no nacionalista catalán)? No será por ello, y por una tradición histórica de permanente asimilación entre lo castellano y lo español, que España es un país terriblemente nacionalista español?. SÍ. En España hay un nacionalismo español rampante. Que se manifiesta en toda la vida política y social. Sí, querer españolizar niños por suponérseles un déficit de españolidad, es una terapia típicamente nacionalista. Sí, en términos internos hispanicos, llamarle español a una de las lenguas de España, excluyendo a las demás del calificativo, es claramente una muestra de nacionalismo excluyente. Si el nacionalismo es malo, España debería apresurarse a borrar de su cultura política el nacionalismo español, cultivado hasta el extremo por el franquismo, del que se heredó sin ruptura. Nunca más “a por ellos”. Sería una buena forma de empezar, para intentar entender “los otros nacionalismos”. Sería bueno querer entender que los otros nacionalismos, son eso, “otros”, distintos del “propio”. De haberse hecho a tiempo, probablemente la situación sería hoy otra. Volviendo a la tesis de Ibarra y tutti quanti, yerran incluso cuando aciertan: el descalabro del PSC ciertamente viene por no distanciarse del nacionalismo. Pero no del catalán, sino del español. Por votar en Madrid o Bruselas a favor del corredor central, cuando solo puede defenderse por nacionalismo español. Por actuar como partido españolista cuando hay cuestiones de conflicto. Por oponerse de forma vergonzante a la consulta que en su programa electoral admitía. Porque llegando al fondo de la cuestión, en la actual situación, España debería entender que la única manera de evitar el divorcio, es convocando en Cataluña un referéndum, y ganarlo. Con un par. Como los británicos. Jamás una ley que impida el divorcio sin acuerdo de las dos partes ha logrado mantener un matrimonio. Como máximo ha llevado al adulterio. El conflicto en España es y ha sido un conflicto de nacionalismos que solo han sabido conllevarse. La diferencia es que uno goza de aparato de estado (y sus cloacas) y asimila lo español a lo castellano. Y el otro ha estado intentando durante 100 años caber en un concepto de España plural, hasta el punto de que incluso Pujol se proclamaba españolista, Cambó pretendía una España Grande, y los federalistas del XIX ya pretendían reformar España. Esto es lo que se ha acabado. El catalanismo ya no pretende, ni cree, ni espera. Simplemente no quiere. FDO: JUAN E. RODÉS (Barcelona)]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
