Toni Strubell i Trueta


El cansament del catalanisme
Editorial | Edicions La Campana
Autor | Toni Strubell
ISBN | 978-84-88791-44-3
Enllaç web

Sense comentaris
Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Curabitur interdum magna eget risus ornare vel dapibus lorem feugiat. Morbi in nunc sit amet nisl venenatis ultrices. Suspendisse dignissim purus at nibh ultrices varius at ut diam. Quisque condimentum est lorem, sed consectetur turpis. Una crítica interessant de Josep Pinyol:

 
CiU ha perdut la confiança de 90.000 vots respecte a fa tres anys. ERC ha perdut 130.000 electors, que representen més del 20%. No ens pot consolar que el PSC-PSOE hagi patit la deserció de 240.000 votants. Hem aplicar el diagnòstic de cansament del catalanisme, d’acord amb la tesi del llibre de Toni Strubell?. L’any 2003 l’opressiva acció del Govern Aznar sumada a la retirada de Jordi Pujol va renovar les expectatives dels nostres conciutadans. El projecte d’un nou Estatut va mobilitzar per un temps les esperances col•lectives. Aquestes van xocar frontalment amb la més ferotge campanya anticatalana des de la mort de Franco i amb els límits constitucionals de la monarquia post-franquista. Col•lectivament encara no hem superat el xoc. El pitjor de tot és que intentem ignorar-lo i continuar com si res no hagués passat. Com si no tingués importància ni conseqüències un fet tant greu des del punt de vista democràtic i nacional que l’Estatut aprovat pel 89% del Parlament de Catalunya hagi estat desnaturalitzat pel Parlament espanyol.

 

L’any 1997 Toni Strubell atribuïa el cansament del catalanisme no a causes psicològiques dels nostres dirigents o dels nostres conciutadans, sinó a causes estructurals: més concretament a la legitimació de la Constitució de 1978 i a l’Estatut d’Autonomia de 1979 feta per tots els partits catalans. Apuntava a les mancances dels components mítics del catalanisme, sobretot en la historiografia posterior a la Guerra Civil, tant allunyada de l’enaltiment del passat nacional de l’escola romàntica i tant farcida de determinismes econòmics i socials.

Però l’èxit del catalanisme polític que en trenta anys, de 1900 a 1931, passa de la inexistència a la proclamació de la República Catalana, es va deure a l’enorme contrast que hi havia entre el seu projecte nacional i l’oferta de l’Estat Espanyol. Recordem l’abisme entre l’ensenyament que oferien els “maestros nacionales” o les escoles de monges amb el moviment de Renovació Pedagògica; o la diferència entre la realitat i la perspectiva industrial de Catalunya capaç de fabricar cotxes Hispano-Suiza, construir avions o fer les primeres pel•lícules, amb l’economia rural i latifundista espanyola; o la distància entre les avantguardes culturals de Picasso o Miró, o Sert, amb el carriclonerisme espanyol. Sobretot hi havia una contrast brutal entre el caciquisme i la corrupció dels partits monàrquics espanyols (conservadors i liberals) i els republicans lerrouxistes, amb els partits catalanistes, tant els de dretes com la Lliga, com els de l’esquerra nacionalista.

En canvi avui el catalanisme polític, des del moment que ha entrat en el túnel del règim de la monarquia postfranquista és incapaç d’oferir a la pràctica un projecte de futur alternatiu. En la retòrica mil vegades que Catalunya és una nació i, alguns, que desitgen la independència. Però aquesta retòrica no es tradueix en fets. A la pràctica, després de vint-i-cinc anys d’escola traspassada a la Generalitat, hi ha el mateix nivell de fracàs escolar que a Espanya; Catalunya ha perdut el tren de l’avantguarda en l’economia, tant a nivell espanyol com internacional; en el nou món de la cultura audiovisual la cultura catalana no només no té projecció mundial, sinó que pràcticament no existeix. I sobretot els partits polítics catalans tenen els mateixos comportaments que els espanyols: clientelars, cínics, incapaços de generar noves idees i de debats en profunditat. Fins i tot ERC que té unes característiques pròpies té una direcció entestada en convertir-la en un “partit normal”, un “partit homologable a la resta de partits”.

Amb els plantejaments de volada gallinàcia de les campanyes electorals de tots els partits catalans, amb les actituds amb que afronten la propera legislatura, començant amb els pactes per formar govern, no és estrany que la fatiga del catalanisme s’aguditzi. L’oferta vital del nacionalisme que era trencadora i innovadora al primer terç del segle XX, que va sobreviure als anys tenebrosos de la dictadura militar franquista, ha esdevingut pràcticament indistingible de les altres, per a un nombre creixent de ciutadans.

Estem en uns anys crucials en els que es plantegen reptes enormes a la nostra nació: des del seu lloc en l’economia mundial globalitzada, a la supervivència de la nostra llengua i cultura en les condicions dels mitjans audiovisuals contemporanis dominats per grans empreses multinacionals. En aquesta situació la resposta del catalanisme és extremadament limitada. Per això és incapaç d’incorporar les generacions filles de la immigració dels anys 60 i 70, tot i que han passat per les escoles de la Generalitat. Per això és incapaç ni tant sols de fer saber que existeix a la majoria de la nova immigració d’altres continents.

En aquestes condicions si no hi ha una renovació profunda de la teoria, però sobretot de la pràctica, del catalanisme polític, la fatiga dels seus materials acabarà petant. La monarquia postfranquista aconseguirà el que no van poder fer els quaranta anys de dictadura militar: la nostra desaparició com a nació.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/29993



Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.