Toni Strubell i Trueta


febrer 16

Mentre el magnífic exemple de Yeya Boya va redimensionant el que s’espera dels polítics sobirans, mentre PPPSOEC’s prossegueix amb la marxa “triomfal” del 155 colonial i mentre els partits sobirans juguen amb la idea de sacrificar el més gran actiu que tenim –el MH president Carles Puigdemont- la vida, malgrat tot, continua. Ens exigeix que no oblidem els temes de fons que, sens dubte, ens faran guanyar, a la llarga, el llarg camí cap a la República catalana. I no oblidem, quin procés d’aquesta mena no n’ha estat de llarg? L’altre dia vaig sentir com un bon amic afirmava, en una reunió preparatòria del Congrés de l’ANC, que el sobiranisme “ja tenia prou vots”, que “aquesta ara no ha de ser la nostra preocupació” i que no havíem de dedicar “ni un sol instant més” crec que va dir, “a perdre el temps eixamplant la majoria social”. Bé, jo sóc dels qui creu que aquesta, juntament amb fer Puigdemont president, és precisament la gran causa de fons que tenim damunt la taula els catalans i que sempre hem de tenir-hi un ull al damunt. Jo crec que és el motoret que ens permetrà, com cap altre, fer invencible el nostre camí cap a la independència i que cal tenir-ho sempre en compte, seguim l’estratègia que seguim. Penso que la manera com tractem els catalans de sensibilitat espanyola és un factor que té molta importància per guanyar el Procés finalment. Ho he dit d’altres vegades, penso. Fixeu-vos com, en un sentit contrari, l’unionisme monàrquic sap perfectament que per imposar-se, ha de fer ús d’aquest sentiment per obrir fractura social i trencar la moral dels nostres, fent “baixar el souflé indepe”. A què es dediquen, sinó, els senyors Enric Hernández i Màrius Carol, ben dirigits per la Soraya? A què es dedica, sinó, l’entitat Societat Civil Catalana, fundada per feixistes, però aplaudida per quasi tots els suats monàrquics pro-règim 78? Sort que fins ara, no han pogut. Una autocrítica amable que jo faria a les nostres entitats sobiranistes és que no hem sabut tractar prou bé la immigració espanyola. Hem anat tan sobrats que hem deixat aquest tema en mans dels amics de Súmate. I no n’hi ha prou. Tot el moviment indepe s’hauria d’imbuir d’un discurs emocionalment dirigit a andalusos, murcians i aragonesos que viuen aquí. Dirigit a aquella gent que tenen por a l’estelada que portem arreu, que responen a registres de pensament i claus emocionals diferents. Nosaltres potser crèiem que no calia, que ja aniran venint, o pitjor, que “no hi ha res a fer”, que hem de resignar-nos a un bloc monàrquic tan permanent com agressiu. Però hem desatès el sector miserablement. A mi em sap greu que en grans actes com el Concert de la Llibertat del 29 de juny 2013, per exemple, perdéssim l’ocasió de llançar aquest discurs. I no. No n’hi havia prou amb un breu video de Lluís Cabrera dient no sé què del flamenc. Amb això no n’hia havia prou per guanyar el cor de practicament ningú. Cal corregir la tendència de les entitats a tractar tothom que viu a Catalunya amb el mateix discurs, sobretot si és un xic paternalista. No podem definir “immigració” com un fenomen purament estranger. L’independentisme ha de deixar-se de purismes ideològics i dirigir-se directament a la immigració espanyola que viu a Catalunya. A la part que no s’ha integrat, perquè no dir-ho clarament. L’explosió de Ciudadanos n’és la més gran prova. Fixem-nos que Societat Civil Catalana sí ho fa. Treballa molt millor aquest sector que no els grups sobiranistes. A la Feria de Abril de 2017, per exemple, aquests manipuladors van repartir desenes de milers de díptics proclamant que la gran icona de l’Andalusia progressista, Federico García Lorca, hauria estat contrari al Procés. Quines penques! El sobiranisme hauria de fer com Paco Candel i tenir la prioritat d’anar a Nou Barris i l’Hospitalet per buscar el cor d’aquesta gent. Hauria d’aprofitar totes les oportunitats d’obrir forat mediàtic. Així, hauria de teixir un important lligam estratègic amb la gent del mur de Múrcia, per exemple. Hauria de divulgar amb molta més insistència les chirigotes de Cadis que ens són tan favorables i afirmar, amb absoluta certesa, que si Federico García Lorca fos viu, estaria encantat amb el Procés. Qui ho pot dubtar d’un home que es definia a si mateix com a “furibundo catalanista”? No podem deixar que el monarquisme tronat de SCC utilitzi Lorca –i tantes coses més- en un sentit contrari, per fer fractura i atacar Catalunya. Fer forat en la immigració i desactivar la catalanofòbia de PPPSOEC’s és un exercici clau per al futur del Procés. Espero que el nou equip de l’Assemblea, i Òmnium, juntament amb els partits sobiranistes, ho tinguin molt en compte. Ens hi va el futur. Volem més Candels!

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.