Toni Strubell i Trueta


abril 15
Tothom (és un dir) ha llegit La ben plantada, o bé n’ha sentit parlar. En aquella petita novel·la, Eugeni d’Ors (1881-1954) fa el retrat d’una figura femenina que pretén representar l’ideal noucentista de bellesa física i moral, una mena de guia estètica i espiritual per a la Catalunya del segle XX. Enguany La Ben Plantada, l’obra més famosa de l’escriptor, compta cent anys, ja que es publicà per primer cop, en forma de Gloses, a les pàgines del diari La Veu de Catalunya entre el 23 d’agost i el 5 d’octubre de 1911, abans d’aparèixer en forma de llibre el desembre del mateix any.           
            Els milers de Gloses escrites per Ors a partir de 1906 li van permetre perfilar els paràmetres filosòfics, culturals, socials i polítics del noucentisme, ajudant tant o més que no pas els seus escrits més acadèmics a convertir l’autor en l’autèntic guru d’aquell moviment. Com a secretari de l’Institut d’Estudis Catalans a partir de 1911, director de les Biblioteques Populars a partir de 1915, i director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat a partir de 1917, Ors va desenvolupar una missió de regeneració cultural estretament associada amb la Lliga Regionalista.
            Tanmateix, amb la mort d’Enric Prat de la Riba, el 1917, i la seva pròpia defenestració per la Mancomunitat, el 1920 Ors va abandonar Catalunya, instal·lant-se a Madrid i escrivint en castellà la resta de la seva obra, incloent-hi Glosas per als diaris de dretes El Debate i ABC. Amb l’aixecament militar de 1936, va donar suport al Movimiento Nacional, publicant Glosas, a partir de 1937, al diari falangista Arriba España; i, el 1938, va ser nomenat per Franco Jefe Nacional de Bellas Artes.
            Però tornem a La Ben Plantada, la qual pot semblar encara avui dia el que devia representar per a la gran majoria dels seus primers lectors: o sigui, una novel·leta de fulletó, plena de fina ironia, concebuda per passar agradablement l’estiu de 1911. L’obra anava adreçada especialment al tipus de barceloní benestant que tenia, com la societat descrita a la mateixa novel·la, els mitjans per gaudir de les seves vacances en un poble costaner. Teresa, la Ben Plantada, apareix de sobte precisament entremig d’una colònia d’estiueig no gaire lluny de Barcelona, i a l’instant fa un efecte impactant entre la població estiuenca, especialment la masculina.
            A primera vista, i sobretot si no es llegeix atentament el final de l’obra, La Ben Plantada resulta ser només una divagació deliciosament innòcua. De fet, els mateixos títols de les primeres Gloses que la componen així ho donen a entendre, com ara ‘De l’aparició de la Ben Plantada’, ‘De la manera d’habillament de la Ben Plantada’, ‘Noves clarícies sobre els ulls de la Ben Plantada’, etc. De fet, Vicente Cacho Viu ha parlat de “la aparente intrascendencia, la frivolidad incluso”, de l’obra. Fins i tot pot semblar que la novel·la no té gaire connexió amb el temps en què es va escriure. Tant és així que Mary Ann Newman ha comentat la “heterogéneasuspensióndetemporalidad” que, suposadament, la caracteritza.
            Tanmateix, quan es llegeix amb deteniment, resulta evident que La Ben Plantada no es va escriure només per distreure, sinó que té una relació important i seriosa amb el seu temps. És el mateix autor-narrador qui, en el ‘Pròleg’ a la primera edició en forma de llibre, posa l’èmfasi sobre la serietat del seu projecte, afirmant que havia publicat aquelles Gloses “amb ànim filosòfic i patriòtic”; i, cap a la fi de l’obra, la defineix com “un assaig teòric sobre la filosofia de la catalanitat”. El que es voldria comentar a continuació és precisament aquest caire seriós.
 
Classicisme noucentista
            La novel·la d’Ors està ambientada ben lluny del bullici industrial i comercial de Barcelona, en un paradís estiuenc somniat, “vora l’amplitud i la blavor del Mediterrani”. Si bé s’ha intentat diverses vegades identificar el poble en el qual apareix la Teresa, el fet és que Ors va assegurar que no fos possible. Tanmateix, la ubicació del poble vora el Mediterrani no va ser una casualitat, sinó un requisit de la caracterització amb la qual l’autor va voler impregnar la seva heroïna.
L’inici de les excavacions d’Empúries, el 1908, tan sols tres anys abans que Ors escrigués La Ben Plantada, donà un impuls important a la inspiració classicista del noucentisme, la qual es reflecteix abundantment en la novel·la. En efecte, el narrador apel·la així directament al lector: “Pensem en Empúries i en les excavacions d’Empúries. Pensem en Esculapi, numen tutelar de la nostra actual restauració clàssica”. Quant a la Teresa, ella té “el tronc [...] generós i del tot hel·lènic”, i la “folgança i escuma” del seu habillament “s’adirien àdhuc amb el cos immortal de les estàtues clàssiques dels Museus”.
            Ara bé, el classicisme noucentista no fou tan sols un fenomen estètic, sinó també ètic i fins i tot polític, un fenomen que incloïa tota una sèrie de conceptes, com ara cultura, imperi, raça, mesura, seny, ordre, etc. Tal com ho assegura el narrador, la Ben Plantada “ho aquieta i asserena i ordena tot”, al seu voltant “tot és ordre i acord”, “ella és equilibri, mesura i moderació, i a son entorn només pot donar-s’hi concòrdia i benigna avinença”.
Totes les qualitats del catalanisme orsià es resumeixen en l’essència que anomena Raça, escrita sempre amb majúscula. En el ‘Pròleg de l’autor’, es presenta la Teresa com “la dona arquetípica” d’aquella Raça, especificant-se les seves virtuts racials en termes d’energia, mesura, instint i cultura. Parlant de la Ben Plantada, el narrador explica també que “les coses del son entorn no formen sinó un imperi únic”. Al mateix temps que és “tan senzilla, tan ‘poble’”, ella ostenta “la senyoria que pot donar únicament una llarga i fidel obediència als designis silenciosos de la Raça”. El terme Raça no era neutre a l’època. Tal com ho explica Norbert Bilbeny: “L’elitisme cultural i tecno-burocràtic es radicalitzà en els sectors catalanistes conservadors després del 1909. S’arribà a adoptar postures racistes paral·leles a les de la dreta radical-nacionalista francesa d’aquell temps”.
 
L’estiu de 1911 i el de 1909
            Mentre manté en l’anonimat el poblet marítim en el qual situa la seva narració, Ors deixa ben clar el moment històric en què ocorre. El temps és el present, com indiquen referències, per exemple, a les modes de l’estiu del 1911. A més, a la fi de l’obra trobem la menció ben clara d’un importantíssim esdeveniment ocorregut només dos anys abans. Tal com ens ho explica el narrador a la Glosa ‘A on se consuma la tragèdia’, amb la fi de l’estiu, la tornada dels estiuejants a Barcelona i la desaparició de la Ben Plantada, apareixen (o bé reapareixen) els fantasmes destructors de la història catalana: “Tornem a ésser com don Joan de Serrallonga i els bandolers, i com els almogàvers i els guerrillers, com els de l’any [180]8 i els de les guerres carlines, i els capitosts de les barricades i els que violaren les sepultures, en juliol de 1909”.
            Són conegudes les Gloses en les quals Ors condemnà els aldarulls i les destrosses fetes durant la Setmana Tràgica de juliol de 1909 com un anti-civilisme contrari a tot allò que ell creia necessari i valuós. Per exemple, el desembre d’aquell any, Ors s’acarnissà amb el que ell anomena els metecs de Barcelona, un terme originari de la Grècia clàssica que es referia als estrangers que vivien a Atenes i es dedicaven al comerç i l’artesania i que Ors defineix com “forasters o fills de forasters, desarrelats de vària mena, pervinguts a ciutadania d’origen dubtós, bàrbars palesos o barbarisants equívocs”.
Amb la referència tan específica als “capitosts de les barricades i els que violaren les sepultures, en juliol de 1909”, la Setmana Tràgica apareix de sobte, dramàticament, en el punt d’inflexió de La Ben Plantada. Tanmateix, no em consta que aquests mots s’hagin reconegut com una clau fonamental de l’obra. No obstant, cal preguntar si, a la fi de la novel·la, no es qüestiona si els fràgils valors estètics de l’elit intel·lectual barcelonina seran capaços, o no, de superar les profundes esquerdes ideològiques i polítiques que posà de manifest la crema d’esglésies i convents, el 1909.
            Aquell mateix capítol, en el qual es relaten els efectes de la desaparició de la Ben Plantada a la fi de l’estiu, comença amb les paraules següents:
I ara la guerra és entre nosaltres, i les passions corren, com bèsties folles, pel carrer. La nostra Doctora d’harmonia no és ja, l’havem perdut. Ella representava la Cultura, ella representava la Tradició. Ara som nosaltres com si no tinguéssim passat ―som com uns salvatges― uns catalans salvatges ―i la desterrada violència ha tornat a alçar el castell al nostre dins. [...] Ara tornem a ésser [...] com els qui discuteixen de política a trets; com els qui assassinen per qüestió de partit.
Allò que Ors sembla donar a entendre és que el seu concepte noucentista de la catalanitat requereix ideals clàssics per assolir la plenitud nacional i per vèncer “els homes furients que hi perpetuen l’anarquia” que menciona a la fi de l’obra.
Aquests homes furients que discuteixen de política a trets, assassinen per qüestió de partit i perpetuen l’anarquia eren per a Ors, sens dubte, els que havien protagonitzat la violència i la destrucció de la Setmana Tràgica. Alejandro Lerroux ―demagog republicà d’esquerres, anticlerical i aferrissadament anticatalanista― dominà gran part dels obrers, molts d’ells els immigrants que Ors denomina despectivament metecs, que prengueren part en la insurrecció. Lerroux, l’Emperador del Paral·lel i líder dels Joves Bàrbars -recordi’s els “bàrbars palesos o barbarisants equívocs” demonitzats a la Glosa de finals de 1909- representà, evidentment, l’antítesi del concepte d’imperialisme estètic, elitista i idealitzant preconitzat per Ors. En efecte, en una Glosa escrita tan sols quinze dies després de la Setmana Tràgica, Ors ja havia tractat clarament els autors de la violència com uns forasters, uns Altres: “Oh Barcelona, oh Catalunya! ¿què us han fet? [...] Tragèdia, argument de tragèdia, i ses causes, i ses ocasions, i sos personatges no vénen de vosaltres, no porten noms vostres, no sonen amb el vostre accent a les orelles.”
Essent la Ciutat, per a Ors, un concepte que havia d’incloure civisme, civilitat, civilització, imperi, mediterraneisme, europeisme, classicisme, etc., la Setmana Tràgica ―amb el seu desordre proletari, anticlericalisme enfurismat, i destrucció de monuments artístics― hagué d’exemplificar tot allò que més el repugnava. Tal com el narrador segueix insistint cap a la fi de la novel·la: “Tornem a ésser els íbers furiosos, perdent el nostre guany de civils mediterranis. Tornem a ésser africans, perquè lo europeu, lo clàssic que hi ha en nosaltres, només el culte a la Ben Plantada ho pot mantenir i acréixer i restaurar”.
Per tant, no sembla extravagant veure en la figura i la història de la Ben Plantada, per sobre de tot, una reafirmació, per part d’Ors, de les seves creences filosòfiques, polítiques, socials i estètiques davant l’ensurt que havia patit la seva classe pels aldarulls de 1909. És la mateixa Ben Plantada qui declara, en la seva ascenció, a l’última Glosa de l’obra: “Jo no he vingut a instaurar una nova llei sinó a restaurar la Llei antiga. No vull portar-vos revolució, mes continuació”.
 
Un nou imperialisme mediterrani.
            La continuació que somniava Ors comportava també renovació, la qual incloïa la recreació d’un Mediterrani imperial. De fet, l’imperialisme era, a la fi del segle XIX i començament del XX, un fenomen de gran actualitat: tal com documenta Enric Ucelay-Da Cal, va afectar, i molt, els líders de la Lliga Regionalista. Per a Ors, i molts dels escriptors que l’inspiraren, com ara Charles Maurras, el concepte anava íntimament lligat amb els de classicisme i llatinitat. A la Glosa ‘L’ascensió de la Ben Plantada’, en el visionari discurs adreçat al narrador per l’heroïna, aquesta planteja, com a exemple a seguir de “les noves idees” que haurà de veure el Mediterrani, el ressorgir d’un nou imperialisme romà:
¿No veus aquesta admirable adolescenta, la Itàlia, com se llença, impacient de batalles, Mar endins, Orient endins, i Niké alada es posa a la proa de sos vaixells, que duen més alta que les banderes la benedicció del Pare Pontífex de les gents catòliques? Recula la moresma infidel i un vent d’antigues glòries fa estremir els llorers de totes les illes.
Aquestes paraules es refereixen a fets molt concrets d’ultimíssima actualitat: el començament, el setembre de 1911, de la ‘Guerra di Libia’, l’ocupació, per part d’Itàlia, de Líbia i de nombroses illes turques, després de sis mesos d’agitació bèl·lica en la premsa italiana.
Segons sembla, cal llegir aquesta visió triomfadora que ofereix Ors d’Itàlia ―“impacient de batalles”― com una contrapartida positiva a les seves lamentacions arran de la Setmana Tràgica. La seva importància consisteix en el fet que demostra que l’imperialisme orsià, ja en aquesta època, no es limitava a un concepte estètic, imprecís o abstracte, sinó que pertanyia als somnis que, vint-i-quatre anys més tard, portarien Mussolini a envair Abissínia i que tan forta impremta deixarien en la ideologia falangista. A més, posa de relleu, un cop més, el fet que les Gloses de La Ben Plantada no eren fulletons inconsistents, escrits només per passar l’estona. El fervorós elogi que fa Ors de l’empresa africana llençada en el Mediterrani per Itàlia ―“aquesta admirable adolescenta”― cau plenament dintre d’allò que comenta Bilbeny:
Des del començament del Glosari, ultra atorgar la primacia de l’’acció civil’ als intel·lectuals, [Ors] esperarà d’aquests el seu ‘sentit d’intervenció’, i d’aquest, alhora, la seva adscripció al moviment ‘Imperialista’ distintiu de l’ètica política ‘moderna’. Calia, doncs, ésser ‘agressor’, i no ‘contemplador; ‘arbitrari’, i no ‘subjectiu’”.
 
Del protofeixisme al feixisme.
En paraules de Narcís Comadira: “En sentit general, el noucentisme és un reformisme [...] de signe feixistitzant, un reformisme que, de fet, a Itàlia, a Alemanya i a Espanya va donar feixismes”. Norbert Bilbeny parla també del “protofeixisme al qual abocà el noucentisme orsià”. Com han posat de manifest diversos estudiosos, des del començament del Glosari Ors va desenrotllar alguns dels temes clau del protofeixisme europeu. Precisament l’any anterior a la creació de La Ben Plantada, ell ja havia proposat en una Glosa “lluitar contra la ideologia democràtica, producte feixuc de la decadència espiritual de la burgesia en la segona meitat del segle XIX”; i el 1912 elogiaria l’organització d’extrema dreta Action Française i començaria a justificar l’ús de la violència contra l’anarquia. El que sembla que encara no s’ha reconegut és el fet que La Ben Plantada, la seva novel·la aparentment tan anodina, també participa de nocions i actituds protofeixistes.
            Al començament de la novel·la Ors recorda que ja havia escrit sobre “l’encís de la bella dama parisenca qui, havent estat dreyfusista deu anys abans, era fuita, de poc, a l’altre cantó de la barricada”. El mot barricada només apareix un cop més en l’obra: en la referència, ja citada, als “capitosts de les barricades” de la Setmana Tràgica. Per més que no s’ho pogués ni imaginar l’any 1911, el mateix Ors fugiria també a l’altre cantó de la barricada, abandonant Catalunya, establint-se a Madrid i convertint-se, més tard, en capdavanter intel·lectual del primer franquisme. Tanmateix, cal preguntar si el salt que feu, d’un cantó a l’altre de la barricada, comportà un canvi radical de principis o, més aviat, només un canvi del camp en el qual els aplicà.
            En La Ben Plantada Ors ja havia deixat ben clar la seva noció del paper de la dona: “les dones són les palpitantes canals per a on arriba a lo futur la sang ancestral i la seva gràcia infinita”. L’any 1938, publicaria a la revista Y, de la Sección Femenina de Falange, aquestes divagacions sobre la dona: “En cuanto la intervención femenina se aplicase a las cosas, a la producción material o intelectual de riquezas o de valores, renacería la tragedia a que nos condenó ayer la sociedad democrática”. O sigui, que els mals que portà la República es devien al paper actiu de la dona que havien promocionat les forces progressistes i democràtiques...
Julio Rodríguez Puértolas recull part d’una Glosa escrita a mitjans dècada de 1940, en la qual Ors converteix la Jefa de la Sección Femenina en una mena de Ben Plantada feixistitzada:
Pilar es conmovedora. Lo es perpetua, incesantemente; cada día, en cualquier ocasión. [...] Pilar Primo de Rivera es una lámpara votiva: tiene todo lo de una lámpara votiva, la consagración inacabable, el ardor silencioso, la docilidad obstinada, el recogimiento llameante, la caricia a las tinieblas, el suave aceite, la pacífica luz.
En el discurs final adreçat al narrador per la Ben Plantada, l’ideal orsià s’havia definit com la consagració de l’esperit del bon gust de la droite divine:
se donarà son preu a l’exquisit oci i al sagrat joc i a les formes acabades i a la ironia. Aleshores, veuràs la noblesa de sa fina Raça resplendir en tota sa claror. [...] Mentrestant, que cadascú desvetlli i cultivi lo que hi ha d’angèlic dins ell, això és, el ritme pur i la suprema unitat de la vida: lo que declarat vol dir l’elegància.
La Ben Plantada ve a ser, doncs, una versió utòpica, aparentment innòcua, del conglomerat noucentista classicisme-imperialisme: la visió d’una nova Empúries, feta de torres, a la vora del mar o a les afores de Barcelona, habitades per persones com cal. Aquesta visió constituïa sens dubte una patètica il·lusió com a resposta a les realitats econòmiques, socials i polítiques de començament del segle XX, les quals, tres anys després, desembocarien en la Primera Guerra Mundial. Un quart de segle més tard, amb la Segona Guerra Mundial, es demostraria que la solució feixista d’aquestes realitats no es resumia en exquisidesa, ironies, noblesa, angelicisme, puresa, ritme o elegància, sinó en immensos crims comesos contra la humanitat. Per cert, en un ‘Pròleg nou’, fet per a l’edició de La Ben Plantada publicada a Barcelona l’any 1935, Ors ja havia fet ―i negat― la connexió entre el tema de la Raça que planteja la seva novel·la i el racisme nazi, donant així a entendre que ell mateix veiés que hi havia possibilitats de confondre l’un amb l’altre.
 
Zuleika Dobson.
            Enguany no és tan sols La Ben Plantada qui fa cent anys, sinó tambéZuleika Dobson, la protagonista de l’única novel·la escrita per l’assagista, parodista i caricaturista britànic Sir Max Beerbohm. Dóna, a més, la casualitat que no tan sols arriben a centenàries el mateix any, sinó que Zuleika Dobson té bastant en comú amb la novel·la d’Eugeni d’Ors. Beerbohm (1872-1956), fill d’un benestant mercader de grans d’origen lituà establert a Londres, es va veure des de petit voltat per germans i germanastres dedicats al teatre i a les lletres. A Oxford no va destacar com a estudiant, però sí com a membre del cercle d’escriptors i artistes que incloïa Oscar Wilde, Aubrey Beardsley i William Rothenstein. De fet, Beerbohm marxà d’Oxford sense aconseguir llicenciar-se, però amb una reputació com a brillant humorista i dandi. La seva primera obra literària, una col·lecció d’assaigs titulada The Works of Max Beerbohm, es publicà el 1896, el mateix any que la seva primera col·lecció de dibuixos, Caricatures of Twenty-Five Gentlemen. El 1910 –sens dubte per raons econòmiques, estètiques i climàtiques- va anar a viure a Itàlia, on es quedaria la resta de la seva vida, tornant a establir-se a Anglaterra només durant les dues guerres mundials. No va aprendre mai l’italià. Per contra, a la seva casa de Rapallo va rebre molts dels homes de lletres i actors més importants del món angloparlant del seu temps, com ara Ezra Pound, Truman Capote, Somerset Maugham, John Gielgud i Laurence Olivier.
            L’obra de Beerbohm, tant els seus escrits com les seves caricatures, es distingeix per la representació humorística de l’elit social i artístic anglès de l’era eduardiana. De fet, fins la dècada dels anys 30, va seguir fent, per a revistes destinades a les classes acomodades angleses, caricatures de personatges, sobretot masculins, guarnits de vestimenta extravagantment sofisticada, amb els seus copaltes, salacots, colls emmidonats, corbates de llaç, armilles, capes i pentinats exagerats. És a dir, tot un món –el dels Gentlemen’s Clubs de Londres- que pràcticament desaparegué del mapa amb la Primera Guerra Mundial i que, després de la Segona, només quedaria com a record anacrònic i ridícul d’un estrat social esnob i vanitós que s’havia erigit en àrbitre del bon gust i de les bones maneres. L’actitud de Beerbohm envers aquest món, en el qual havia viscut fins que emigrà a Itàlia, va ser d’una espècie de mofa afectuosa de les seves afectacions i absurditats, una mofa capaç de divertir tant els personatges que caricaturitzava com també un públic més generalitzat. A més, va escandalitzar una part de la societat del seu temps caricaturitzant fins i tot membres de la família reial.
            L’acció de Zuleika Dobson, tal com indica el títol complet de la novel·la –Zuleika Dobson, or an Oxford Love Story- té lloc a Oxford, exclusivament dins del món universitari oxfordià. Quant a la denominació Love Story, aquesta resulta ser clarament un understatement. L’arribada a Oxford, no se sap ben bé d’on, de la bella i elegant Zuleika, una prestidigitadora professional de fama internacional, per visitar el seu avi, el cap d’un dels famosos col·legis de la Universitat, provoca, no l’enamorament d’un estudiant en particular, sinó de tots i cadascun dels estudiants de la Universitat. Ara bé, quan Zuleika es declara incapaç d’estimar qualsevol home que no sigui insensible al seu encís, el seu menyspreu ocasiona el suïcidi en massa de tots plegats, de manera que ella resulta ser literalment una femme fatale, i a força gran escala. Al final de la novel·la, mentre el distret professorat de la Universitat ni tan sols s’assabenta de la sobtada desaparició de la totalitat dels seus alumnes, Zuleika encarrega un tren especial que la porti cap a Cambridge... Es tracta d’una obra clàssica d’allò que se sol entendre per humor anglès, una novel·leta divertida, fins i tot un xic satírica, però que es limita a ridiculitzar la indefensió davant d’una bellesa femenina d’una universitat encara gairebé totalment masculina de començaments del segle XX.
            Margarida Casacuberta ha remarcat que Ors coneixia almenys una obra de Beerbohm –el primer conte que publicà, The Happy Hypocrite, aparegut el 1897- i que s’hi refereix en més d’una Glosa. Es tracta d’una versió humorística de la novel·la d’Oscar Wilde, The Picture of Dorian Gray. Mentre el Dorian Gray de Wilde acaba malament, el Lord George de Max Beerbohm –un dandi, jugador i faldiller -aconsegueix un final feliç. Havent-li dit la noia que estima que només es casaria amb un home que tingués cara de sant, ell va i es posa una màscara de sant, la qual el converteix miraculosament en un home exemplar, perdurant la seva conversió, tant física com moral, fins i tot quan es queda finalment sense la màscara. El subtítol del conte -A Fairy Tale for Tired Men- subratlla la ironia fantasiosa de l’obra. Tal com apunta Casacuberta, en una Glosa escrita el 1906 Ors comentava:
Els sentiments generen els actes. Però els actes, a son torn, poden generar, per repetició, sentiments. [...] En una paraula, es tracta de servir-se, estratègicament, de la simulació... –És una aplicació pràctica d’aquella faula magnífica de l’humorista anglès Max Beerbohm, anomenada L’hipòcrita santificat.
En termes més generals, però sense especificar res concret, Jordi Castellanos afirma que Beerbohm “tindria una presència molt important en la definició de l’estètica orsiana”.
            Si Beerbohm ni tan sols va arribar a dominar la llengua italiana, és poc probable que arribés a conèixer l’obra d’Ors, però sens dubte li hauria fet gràcia assabentar-se que hagués impressionat un dels autors catalans més rellevants de la seva època i que la seva novel·leta Zuleika Dobson hagués coincidit, tant en el temps com en una figura femenina capaç d’influir profundament en un petit món masculí, amb la novel·la d’aquell escriptor barceloní.
Ara bé, Beerbohm i Ors eren personatges ben diferents. L’anglès era un gentleman of leisure, dotat de sensibilitat, inventiva, destresa i (sobretot) humor, que mai no va aspirar a liderar cap mena de moviment estètic, social ni polític. A més, a diferència d’Ors, era un anti-imperialista convençut, essent l’Imperi britànic un dels pocs objectius que atacava amb ferocitat. El que és més, mentre Ors és, en paraules de Josep-Maria Terricabras, “és el pensador català més important i més controvertit de les dues primeres dècades del segle XX”, Beerbohm, tal com ho explica J.G. Riewald, odiava els grans conceptes còsmics, les idees universals, les utopies, les qüestions candents del moment, i també ideologies com ara el socialisme d’estat i el feixisme. El 1923 posà, com a frontispici de la seva col·lecció de caricatures Things New and Old, un retrat de Mussolini.
Quant a Ors, quan, l’any 1937, decidí posar-se al servei dels nacionals, ja portava una trentena d’anys adherint-se als supòsits del feixisme europeu; i, tal com precisa Rodríguez Puértolas, prologà “de modo espectacularmente fascista” una sèrie de textos de Mussolini que es publicaren el 1940 a Bilbao. L’ideal que pregonaria Ors a la mateixa època ja no seria el de l’utòpic imperi català que havia somniat amb La Ben Plantada, sinó el de l’Eix nazi-feixista: “la unión de grandes naciones [Alemanya, Itàlia, Espanya, la França de Pétain?] que antes pudieron luchar entre sí; [...] una realidad viva, sangrante y operante”.1
 
BIBLIOGRAFIA.
Bilbeny, Norbert, Eugeni d’Ors i la ideologia del noucentisme, Barcelona, La Magrana, 1988.
Comadira, Narcís, “El noucentisme. Un esbós d´aproximació”, dins Glòria Bordons i Jaume Subirana (eds.), Literatura catalana contemporània, Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya / Proa 1999. 
Cacho Viu, Vicente, Revisión de Eugenio d’Ors (1902-1930), Barcelona, Quaderns Crema / Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, 1997.
Casacuberta, Margarida, “De l’epopeia a la tragèdia. La construcció literària del personatge de Xènius”, dins Terricabras, pp. 159-188.
Castellanos, Jordi, “Les figuracions de la fantasia: Eugeni d’Ors i la novel·la”, Els Marges, 50, 1994, pp. 10-27.
D’Ors, Eugeni, La Ben Plantada, ed. Xavier Pla, Barcelona, Quaderns Crema, 2004.
Newman, Mary Ann, “El demonio en el cuerpo: alegoría en Eugeni d’Ors”, en Mythopoesis: Literatura, totalidad, ideología, ed. Joan Ramon Resina, Barcelona, Anthropos, 1992.
Riewald, J.G., Max Beerbohm’s Mischievous Wit. A Literary Entertainment, Assen, Van Gorcum & Comp., 2000.
Rodríguez Puértolas, Julio, Historia de la literatura fascista española, 2 vols., Madrid, Akal, 2008

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.