Toni Strubell i Trueta


setembre 14
“Tenen màster i BMW, però encara no saben pensar.” Així descrivia un professor de la Universitat de Deusto els alumnes d’empresarials d’entorns familiars privilegiats. Triomfen fins que un dia –deia– se’ls desploma la veritat granítica que sostenien i es troben amb la dura realitat que els Reis són els pares i que han de revisar a la baixa totes les perspectives de futur que semblava que tenien il·limitades. Penso que no seria massa agosarat d’afirmar que Inés Arrimadas, sense escatimar-li mèrits, reuneix alguns aspectes d’aquest paradigma. Així, compta amb la benedicció d’haver-se pogut pagar la carrera, de tenir títols i parents destacats del bàndol guanyador, el del 1939 i avui, tant és. Però n’hi ha prou amb tot això? Per exemple, es pot considerar “guanyadora” neta d’unes eleccions en què ha tingut els contrincants electorals a l’exili i a la presó, un suport mediàtic i econòmic descomunal i que, tot i així, no ha sumat contra el sobiranisme? És aquesta la “lliure competència” que preconitza l’ultraliberalisme que idolatra? Arrimadas hauria de ser conscient de tota la pirotècnia paral·lela que l’ha dut a “triomfar” de la forma que ho ha fet. En aquest sentit crida l’atenció que un exambaixador britànic hagi acusat Cs de ser una creació dels serveis d’intel·ligència alemanys al servei del gran capital que tant mal està fent a la democràcia europea i al poder adquisitiu d’assalariats i pensionistes. De passada, també hauria de donar explicacions sobre el desviament de fons que el Tribunal de Comptes ha detectat a Ciudadanos amb la milionada que s’ha gastat el 21-D sense més explicació que un “estalvi en cafès”. No havia de ser Ciudadanos un model de regeneració? Salta a la vista que amb la reveladora cerimònia taronja de la plaça Espanya la nit del 21-D, Ciudadanos ha optat per dinamitar el seny que deia monopolitzar i llançar tot un altre missatge a l’opinió pública. Certament, l’espectacle del “Yo soy español, yo soy español” significa un sever llast de futur per a qualsevol grup que aspira a presidir Catalunya des de l’equanimitat i el respecte al país. Fins i tot impedeix que Cs hereti el paper moderador de l’antic PSC, un grup que sabia dissimular molt millor les seves inclinacions lerrouxistes. Alguns pensen que Ciudadanos és incapaç d’una subtilesa semblant davant un fet català que menysprea. Jo, en canvi, estic persuadit que, en realitat, no li interessa gens dissimular-lo perquè manar a La Moncloa és l’únic que mou Albert Rivera, el nou veí de Pozuelo de Alarcón. I recordem que a la supremacista Espanya actual, la catalanofòbia és un valor indispensable per arribar-hi. Ara bé, hi ha més elements de la performance de la plaça Espanya que esmicolen la imatge de centre liberal, autonomista i regenerador (inclús “federal” deien els més humoristes) que pretenia projectar Ciudadanos. L’agressivitat mostrada, amb un model territorial més proper al colonialisme que a l’autonomisme, els priva de ser considerats opció de poder. Certament és curiós que Cs, partit que no ha fet fàstics a compartir manifestacions amb Falange, ens parli de “fractura social” a Catalunya quan ja des del seu origen ha buscat de confrontar –d’una manera tan obsessiva com fracassada– la població amb el model educatiu català i la llengua. A més, a qui enganyen les llàgrimes de cocodril de l’Arrimadas quan acusava el sobiranisme de “carregar-se l’autonomia” havent prestat ella un suport entusiasta i des del primer moment, al demolidor article 155? L’unionisme s’ha passat tota la campanya del 21-D sense oferir cap projecte als catalans més enllà del seu tirànic refús a deixar-nos decidir. Res de bo no n’esperem i menys amb l’antidemocràtic precedent dels sis anys de pacte PSE-PP al País Basc, facilitat per la tramposa llei de partits. Tal com ens han mostrat amb l’Operación Cataluña i les clavegueres d’Interior, aquí també provaran jugades brutes per superar el greu revés patit al fixed match del 21-D que Rajoy havia assegurat a Rivera que guanyarien per golejada. En acabat, la inesperada victòria sobiranista del 21-D, amb tot en contra, demostra que, tard o d’hora, els catalans tornarem a tenir l’oportunitat de desplegar la República declarada el 27-O, un pas que beneficiarà directament tota la societat. Ni Arrimadas ni un PP en descomposició no ho podran impedir. Això ja no és ni el 1923 ni el 1939. A base de perseverar, la democràcia s’acabarà imposant malgrat la brutalitat mostrada per l’Estat. La Catalunya republicana –n’hi pot haver d’altra, ja?– sobreviurà als il·lusos que la volien criminalitzar, obviar o suprimir. Pensa-hi, Inés. >

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.