Els bascos tenen en el cas Egunkaria un repte no tan diferent del que tenim els catalans amb la sentència de l'Estatut. En primera instància és un cas que, segons com acabi, segurament marcarà un abans i un després. Si la ja molt desprestigiada administració de justícia espanyola –vista des de Catalunya i Euskal Herria almenys– comet la barbaritat de condemnar uns ciutadans que han tirat endavant la difícil tasca de fer un diari en basc, en què podrem confiar-hi ja? Sobretot atenent-nos al fet que la mateixa fiscalia de l'Audiencia Nacional no veu cap prova que Martxelo Otamendi i la resta hagin «col·laborat» amb ETA. Quin ésser racional pot pensar que una famolenca empresa d'aquesta mena podia haver servit per «finançar ETA»? Per favor!

Com a periodista català, m'és especialment grat de comprovar com la solidaritat amb els companys d'Egunkaria està sent molt clarament expressada aquests dies arreu dels Països Catalans, amb actes a Reus, València, Barcelona, Palma i –avui mateix– a Girona. És una bona manera de donar suport als periodistes encausats i de protestar, un cop més, pel tancament del diari basc, l'únic que fins al dia del seu tancament s'editava íntegrament en llengua basca. Per què no es fa igual a Sòria o a Jaén?

Trobo especialment adient la cita amb què es va encapçalar el cartell de l'acte de Barcelona, aquella en què Ovidi Montllor recordava que «hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense'. Perquè és així. I podríem afegir-hi l'euskara. Vivim en un Estat on les diàries agressions a les llengües i cultures no castellanes –la catalana, la basca i la gallega– gaudeixen d'una magnífica complicitat transversal.

En el tancament de TV3 al País Valencià en tenim un sagnant exemple avui. Però alhora vivim en un Estat en què qualsevol entrebanc petit que pogués afectar la llengua castellana tindrà rang l'alarma social, amb les conseqüents onades d'indignació institucional multiplicades al cub pels mitjans de comunicació addictes. En definitiva, vivim en un Estat en què les ocurrències de fosques entitats com ara Dignidad y Justicia tenen més pes que no el mateix fiscal de l'Audiència.

Tot i això, un dels pocs aspectes positius del qual podem parlar en iniciar-se aquest judici, a cavall entre el 2009 i el 2010, és una certa presa de posició dels socialistes bascos sobre l'afer. Tot i que l'absència de socialistes destacats en la recent manifestació a favor d'Egunkaria (19.12.2009) fou eloqüent, ara el portaveu parlamentari del PSE –José Antonio Pastor– almenys ha anunciat que pot haver-hi hagut un «error de l'estat de dret» en aquest cas, tot i que hagi afegit, a corre-cuita, que, malgrat tot, no s'ha obrat «contra el poble basc». No. Ara bé, segons es desprèn del gruix de les seves declaracions a Radio Euskadi dissabte passat, cal que els ciutadans continuem pensant que és «normal» que es tanqui l'únic diari en llengua basca, que es trigui set anys a jutjar el cas i que s'hagin torturat alguns dels seus responsables (el mateix expresident Pasqual Maragall va lamentar-ho). O no és així?

Aquest cas només pot acabar d'una manera si és que volen que algun dia puguem recuperar certa confiança en l'estat de dret espanyol: amb una multimilionària indemnització a l'empresa Egunkaria i als seus representants; amb una petició de disculpa als afectats per part de l'Estat i amb una investigació internacional sobre un possible cas de tortures practicades en ple segle XXI contra periodistes al si d'Europa.

NO US PERDEU AQUEST VIDEO DE L'ENTREVISTA DE MARTXELO OTAMENDI AMB JOSEP CUNÍ

http://www.tv3.cat/videos/2464059

Gandhi deia als periodistes britànics progressistes que l'afalagaven per haver aconseguit la llibertat de l'Índia que només el 10% de l'èxit se l'havia t'atribuir a ell. Que la resta s'havia d'atribuir als seus "contrincants" polítics, és a dir, els propis britànics. Doncs quan algun parent em truca angoixat (generalment angoixada) per comentar-me els reiterats atacs morals, ètics, econòmics i polítics de Madrid contra el nostre país, amb afany de mostrar-nos la seva ignorància supina sobre la nostra realitat, jo els dic: "tranquils i tranquil.les". Gandhi era precisament a això que es referia quan parlava dels "grans errors" dels seus enemics que tant el van ajudar en la seva lluita per la llibertat índia. Perquè els espanyols estan cometent tots i casdascun dels errors en què la seva ceguesa colonial els fa caure. El que realment fan, sense adonar-se'n, és afavorir, com més ràpid possible, la nostra llibertat. Avui Zapatero i Pepe Blanco, demà de la Vega i Rajoy, tots s'entesten en empènyer-nos, dia sí, dia també, cap  a la nostra independència nacional. I sinó, mireu aquest link de sota, al principal canal privat de televisió que veuen a Madrid -Canal 7- amb l'anunci de crida al boicot a Catalunya que van passar al llarg de les festes de Nadal. El favor que ens estan fent! Gràcies!
http://www.youtube.com/watch?v=6u7TK9VRT6I&feature=email

Si no l'heu vista, la pel.lícula "Garbo, l'home que va salvar el món" realment val la pena. Si et diuen que s'ha fet un bon documental biogràfic sense comptar amb un sol minut de filmacions fetes del personatge en l'època central del trama, no ho podríeu creure. I si et diuen que es va acompanyant la trama amb escenes extretes de pel.lícules de l'època (de guerra, de gàngsters, d'amor i espionatge etc.) pensaries que quedaria una mala peça al teler. Doncs res d'això. Queda magnífic i molt suggerent. Aquest documental, construït al voltant d'un bon fil argumental, va explicant com Joan Pujol va entrar en una operació de contraespionatge en què, havent-se guanyat la confiança absoluta dels nazis, els "ven" que té més de 20 agents per tot Anglaterra (sense tenir-ne cap) i també que l'operació Overlord, amb el desembarcament a Normandia, només era una "distracció" i que l'atac de debò seria al Pas de Calais. Hitler s'ho va creure durant setmanes...

La pel.lícula també té una lectura simbòlica que no he pogut evitar de veure. Per una banda, i més enllà d'algun llibre (crec que són dos) sobre el tema de Joan Pujol, ¿realment s'ha hagut d'esperar fins l'any 2009 perquè el món sabés que fou un català que tingué aquell paper destacat? Com també s'ha conegut extensament, només fa poc, que el famos "fotògraf de Mauthausen", Francesc Boix, també n'era. La lectura que faig jo és: Joan Pujol, espia amagat i desconegut d'un país també amagat i desconegut. Aviam quan tots plegats el fem sortir de l'armari (el país) i ens fem un lloc digne al món com a catalans i com a defensors d'uns valors democràtics que a Espanya no flairen ni de lluny i que, amb el temps, hem pogut veure que no els interessen per a res. Com ho demostra la presidenta de la Comunitat de Madrid, que ha arribat a regalar una foto firmada seva a un notori ex-membre de la SS que va als seus mítins a Madrid (i no renuncia a Hitler!)! Espanya tampoc no mostra cap interès en voler superar una dictadura amb l'anul.lació de les penes sofertes per les seves víctimes i la condemna dels qui van pertetrar els crims franquistes. Per altra banda hi ha el tema del paper dels catalans a la Guerra Civil. Sí, amb el cor estem amb la República, indubtablement, i totalment en contra de Franco. Però l'any 1936 i 1937 cal reconèixer que hi havia catalans que tenien clar que cap dels dos bàndols de la guerra era el seu. Si al meu avi Josep Trueta el volia matar la FAI! Certament, tant van perseguir la catalanitat i Catalunya els de la Falange com els de Durruti. O no va ser així? Joan Pujol és un català que evidencia aquesta realitat. Només un retret a la pel.lícula: la poca energia que s'hi posa a incloure Franco al mateix sac assassí de Hitler i Mussolini. Això sí, surt una escena de Franco fent saludar la seva filla els "niños alemanes" i aixecant el braç en salutació feixista. Aviam si no era contra això també que van lluitar tants catalans demòcrates... Un cop més quedem astorats de la generositat que ha mostrat el món a l'hora de jutjar Franco i la manca de generositat mostrada envers Catalunya.

Per cert, avui dissabte 9 de gener ha sortit la crítica a Diario Vasco, un cop retirada la pel.lícula de l'únic cinema que el passava a Sant Sebastià. L'han donada el màxim qualificatiu amb 4 estrelles i encoratja tothom que busqui la pel.lícula com sigui per veure-la.




 

Proposo que escrivim a l'entitat que va ballar Sevillanes a Sils en favor de la participació en les consultes sobre la Independència. Ho podem fer a :

Associació Cultural Sevillanes de Sils
Carrer Argimon, 54
17410 Sils

Moltes gràcies Associació Cultural Sevillanes de Sils!

    En el mateix dia que Maialen Lujambio ens emocionava a tots en ser la primera dona que guanyava el campionat nacional basc de Bertsolaris- el diumenge 13 de desembre-, a Catalunya també s’hi van deslligar un munt d'emocions. Vull contar-vos el que vaig viure d'aquesta jornada i en alguna precedent.Abans de res, toca parlar d'emocions. D’entrada, cal dir que mai no havia vist tanta gent plorar. Gent major, gent jove, gent que mai havia votat, gent que sempre votava. Comenten en tots els col·legis electorals que mai no s'havia vist votar "convençuda i contenta" a tanta gent. En un col·legi major de Sant Cugat va votar un jove de disset anys, vingut d'Estats Units, havent-li pagat el viatge una petició de Facebook. Diu que en el seu barri es van a pagar la campanya amb el que va sobrar. Sens dubte el gran èxit d'aquesta jornada ha estat el protagonisme cobrat per la pròpia societat civil. Molts ajuntaments no van col·laborar-hi gens i menys les institucions supramunicipales. Tampoc es va veure un sol anunci en els grans mitjans. I no obstant això, van anar 200.000 catalans a donar el seu suport a la independència en una consulta no oficial. Es diu aviat. Tinguem en compte que Montenego, amb el beneplàcit de la UE, va aconseguir la independència amb només 230.000 vots i tan sols un 47% de participació. Catalunya no està tan lluny s'aquesta marca, doncs, sobretot si s'assoleix d’erosionar l'abstenció. Per cert que en la jornada em vaig trobar amb no poca gent que deia que tenien amics i coneguts que no votarien "fins que es pronunciï el Tribunal Constitucional". Aquest pas, doncs, segurament portarà nous suports.
Havent deixat passar diversos dies, havent llegit i escoltat tot tipus de valoracions sobre el 13D, cal dir que el que s'ha viscut a Catalunya ha estat històric. Marcarà un abans i un després en la política catalana. Ho diuen fins i tot destacats exmembres del Govern de Maragall, com Ferran Mascarell (PSC) que en un article ha dit que els catalans no pararan fins no aconseguir "un estat que els protegeixi". Els servidors de l'estat actual (no el català que ve, molt més democràtic) han intentat desvirtuar la consulta dient que va haver-hi "poca participació". Es diu que un 30% de vot (sobre el cens) per la independència (a Osona, va sobrepassar el 42%) era poc. Poc? Per què no ens diuen que els socialistes que posseïxen el poder a Catalunya ho fan comptant amb un 15,21% del vot (sobre el cens)? És la meitat del que en 170 pobles i ciutats ha donat el sí ara! Aconseguir aquestes xifres de participació amb els escassos mitjans que s'ha comptat -pocs fons, boicot informatiu, nul·la participació de partits, manca de col·legis electorals etc- és un dels factors que més nerviosos ha posat a PSC i PP. Si en molts pobles han superat els suports al Estatut i a la Constitució europea! L'altre factor que ha significat el triomf definitiu de la iniciativa és l'ona mediàtica internacional que ha portat. Per primera vegada des de 1926 –amb l’acció de Macià a Prats de Molló– Catalunya s'ha convertit en l'ull de l'huracà. La notícia ha competit amb el Nobel de Obama i el desengany de Copenhaguen en les primeres pàgines dels grans periòdics del món. En la BBC els teleespectadors han pogut veure reportatges sobre com se celebrava en plena UE un referèndum escrupolosament democràtic, amb observadors internacionals que van certificar la transparència i exemplaritat de tot el procés. Fins i tot s'ha subratllat el fet que les consultes es van obrir a la immigració amb l'ànim que fossin més democràtiques i obertes que les que celebra el mateix Estat. En no pocs mitjans s'ha insistit que l'esdeveniment podria significar l'inici del camí cap a la independència catalana, la qual cosa no sé si haurà molestat a Carod Rovira i Mas, que van considerar poc oportuna la jornada. El lider de CDC fins i tot es va passar el dia tancat a casa seva, la qual cosa va xocar frontalment amb l'alegria desbordant existent al carrer. També s'ha indicat que forces com Reagrupament poden ser les grans beneficiades de la passivitat de ERC i CiU davant l'envit.
Com ja no pot sorprendre ningú, molta més sort ha tingut el referèndum parcial de Catalunya en els mitjans mundials que no en els espanyols. A Madrid es va optar cegament, una vegada més, pel pim-pam-pum moralista i catalanofòbic, desaprofitant la magnífica oportunitat que se'ls brindava per a posar-se al dia. Sempre havien dit que el "separatisme" a Catalunya no existia. Doncs bé, aquí està un 30% perquè vegin que sí. I que vagi alegrement el ministre Alonso dient que el 13D ha estat una "pantomima" perquè el sentiment d'indignació i cansament que hi ha a Catalunya pot anar ràpidament en augment. La veritat és que tant els versos de Maialen Lujambio com els vots "sí" de 200.000 catalans, en un sol dia, han fet que les coses ja mai tornin a ser igual. Tant la bertsolari com Catalunya han complert el seu primer somni el mateix dia.   Toni Strubell   www.strubell.cat