He rebut un mail de l'Editor de la Secció Europa de The Economist en resposta a la meva carta de felicitació a la revista ("Spain, the last refuge of Fascism", vegeu 4 de febrer més avall) per un recent article sobre la Guerra Civil, "The new civil war". S'hi intuïa que, potser per primer cop, algú s'estranyava -quasi s'escandalitzava diria- en veure la manifesta incapacitat espanyola per superar el franquisme d'una manera democràtica i racional. Com a Alemanya van superar Hitler, o a França Pétain, vaja. Perquè, ¿on més d'Europa podria ser que l'únic jutjat per un crim contra la humunitat (com van ser les fosses fanquistes) fos precisament l'únic judge que les volgués investigar (tot i ser aquest l'inefable Baltasar Garzón, ja ho sé...). A mi em semblava una cosa "normal" que m'escrivís el Sr. John Peet, però un periodista m'ha dit que no, que era "una fita" que aquest senyor s'hagi pres la nosa de respondre'm. I a sobre em diu que ell i el seu corresponsal a Madrid estan d'acord amb mi! Caram! (Després diu unes cosa sobre Zapatero que, la veritat, no acabo d'entendre, això sí). Però vaja... Ah, i és clar, no em publicaran la meva carta, tot i ser una felicitació. Què hi farem. You can't have it all. Malgrat tot, he cregut que seria interessant que qui volgués pogués saber que, entre tots, hem posat la primera càrrega explosiva (en un mitjà conservador) per començar a esmicolar la impunitat franquista. Que comencin a tremolar, no? No ho demana Els Segadors? Aquí va la carta doncs:

Dear Mr Strubell, I am afraid we are unlikely to get your letter published (we get over 100 a day). But I wanted to thank you for it anyway, and to say that we (my Madrid stringer and I) do indeed share your views. This is one of the few areas where we think the Zapatero government, of which we are normally rather critical, has got things right, even if Garzon has sometimes gone over the top. John Peet, Europe Editor

Jo li he respost:

Dear Mr Peet, Thanks so very much for your answer. As I said at an L.S.E. presentation in 2006, I feel sure a Pullitzer will one day be won by some  whippersnapper (saltataulells) right out from Harvard who will marvel the world with an article about ongoing impunity for fascism in Spain, much to everyone's bewilderment. I cannot imagine any other country in Europe where the things seen here would be tolerated much more than 24 hours.

Eh que meravellós que Europa hagi pres aquesta olímpica determinació per denunciar el neo-franquisme? (No cal que us hi emocioneu massa.... una trucada del embajador en Londres ja haurà posat les coses al seu lloc).

Els espanyols i els monàrquics es queixen que a determinats llocs la gent xiula el seu rei. Fins i tot s'està començant a donar el cas que les autoritats s'hagin de pensar-s'ho molt i molt abans de convidar-lo a segons quins actes. De moment la premsa espanyola només hi veu un culpable: els xiuladors. Però el cert és que no existeix cap altre culpable que no el propi rei. Aquest senyor que és rei gràcies al fet que el dictador Franco l'hi posés a dit, és un senyor que té unes credencials públiques d'un escassíssim pedigri democràtic. Va jurar els principis del Movimiento. Va dir que el castellà mai no s'havia imposat a cap altra llengua. I va encoratjar el PP i el PSOE a "desallotjar" els nacionalistes del poder al País Basc. És a dir, aquest senyor té tres dels pecats més grans que es poden associar amb un cap d'estat: 

                                        1) complicitat amb el feixisme
 
                                        2) negacionisme del genocidi lingüístic

                                        3)  prevaricació i partidisme en càrrec que ha de ser neutral.


A qui pot estranyar que el xiulin? A ell? Ell s´ho ha buscat amb un entusiasme ssense aturador. Que pensi què li passaria si,  amb un curriculum així, hagués intentat de rei de qualsevol altre país de l'Europa de més tradició democràtica. D'on no n'hauria d'haver sortit per cames com son cunyat grec Constantí, germà de la Sofia?

Per fi ha passat. Un important mitjà international s'ha fixat en la impunitat feixista que impera a Espanya. 'The Economist’ se sorprèn, aquesta setmana, amb un article que denuncia que “l’únic processat” pels crims del franquisme sigui Garzón. El setmanari es declara ben sorprès del procediment obert en contra del jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón, que podria fer que el magistrat acabés seient a la banqueta dels acusats per un presumpte delicte de prevaricació en declarar-se competent per investigar sobre les desaparicions de persones en època de la dictadura franquista i la Guerra Civil. El diari, concretament, es meravella davant la possibilitat que “l’única persona processada pels crims de la Guerra Civil sigui el jutge Garzón”. És el que tants cops ha denunciat la Comissió de la Dignitat, entre d'altres. En l’article, el setmanari afirma que “Franco és una figura perillosa d’atacar”, i que ningú no n’és més conscient que Garzón, que, després d’obrir una investigació “sobre les suposades atrocitats comeses pel difunt dictador i els seus sequaços”, ara, en canvi, “és l’’únic que s’enfronta a un càstig”. L’article també explica els antecedents del procediment contra Garzón, i insinua que hi tindrien a veure alguna cosa el “polititzat sistema judicial espanyol”, el fet que “alguns jutges del Tribunal Suprem semblen contents de veure’l a la banqueta” i que “ensumen la revenja”. L’article també cita les paraules de la néta del darrer president de la República, Juan Negrín, que va recordar que molts dels jutges i magistrats són franquistes o van començar la seva carrera en temps de Franco. Hi haurà un escàndol mundial davant aquesta notícia? Demanaran comptes a Espanya per ser l'únic país que no ha condemnat un passat dominat per assassins com Hitler-Mussolini-Pétain-Franco? Esperem-ho pel bé de la democràcia a Europa.

El fet que el dia 5 de febrer hagi enviat al corresponsal de The Economist la meva carta "Spain, Europe's Last Fascist Refuge" (vegeu post del dia 5.2.2010), hi haurà tingut alguna cosa a veure? Vull pensar que sí.

(De la pàgina de Reagrupament)

El setembre passat, Àngels Monera, veïna de Gràcia, va patir les vexacions de la Guàrdia Civil a l’aeroport de Girona pel sol fet de parlar català, si el tràngol ja fou prou desagradable, a més de fer-li perdre l’avió, ara és ella qui s’enfronta a un judici per la denúncia que li van posar els agents espanyols per justificar la seva actitud. El judici serà el proper 22 de febrer als Jutjats de Santa Coloma de Farners. Reproduïm la carta que ha fet pública l’Àngels en què explica els fets ocorreguts.

"JUDICI CONTRA EL CATALÀ

El passat 3 de setembre al matí jo, Àngels Monera, i la meva família vam perdre un vol a l’aeroport de Girona en direcció a l’Alguer. El motiu és que vam gosar adreçar-nos als guàrdies civils en català.
La seva actitud prepotent i de menyspreu cap a la llengua i la nostra insistència que teníem el dret d’usar-la va suposar la meva retenció a les dependències de la Guardia Civil dins l’aeroport. Allà, a més de constatar que a l’aeroport de Girona es deu poder parlar qualsevol llengua menys la nostra, vaig ser interrogada sobre geografia i filologia política:

 -”Reconoce Vd. que Gerona està en España?”, “Reconoce Vd. que el español és la lengua oficial de España?”

I quan finalment em van deixar anar, sense que hagués signat res ni m’haguessin informat en cap moment que em denunciarien, el vol estava tancat i ens vam quedar a terra.

Vam haver de passar tot el dia a l’aeroport, comprar nous passatges a una destinació molt allunyada de l’Alguer, la ciutat de Càller, a l’altra punta de Sardenya, pagar una nit d’hotel -vam arribar a les 11 de la nit-, i llogar un cotxe per desplaçar-nos a l’Alguer, on teníem reservada una habitació que també vam haver de pagar.

En tornar a casa, vam denunciar-ho a alguns mitjans i a la Secretaria de Política Lingüística. Potser com a resposta a això, he rebut una citació com a acusada en un judici que tindrà lloc dilluns que ve a Santa Coloma de Farners. Es tracta d’un judici de faltes per “desordenes públicos”.

 

El judici es farà al Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3, a la Ctra. Sant Hilari, s/n Sta. Coloma de Farners, el 22 de Febrer del 2009 a les 10:45 hores.”

 

L’Àngels prega que fem difusió d’aquest cas per ajudar que situacions com aquesta, per desgràcia encara massa freqüents, deixin de produïr-se.

Acompanyar Jan Laporta per les dependències del Nou Camp (per, acte seguit, entrevistar-lo per al projecte What Catalans Want) és com trobar-se al bell mig de l'huracà Mitch (valgui la redundància fonètica). Veig molt bona sintonia amb la gent de la casa: "Hola Jan", "Vinga presi", "Som-hi, que això del Manzanares no ha estat res...". És una casa alegre, dinàmica -això sembla almenys- en què de resclosiment ni carrincloneria jeràrquica no se'n flaire enlloc. Laporta pot ser descrit com un cicló que passa per tot arreu i no deixa indiferent ningú. Un cop segut i entrevistat, resulta indissimulable la seva fe en el país i el seu catalanisme profund. No hauria de tenir tants enemics, a dins i fora de casa, amb els suports que ha donat a tantes campanyes catalanistes des de la Presidència. Però tenim el país que tenim, i ell ho sap. I per això fa constants crides a l'autoestima i a la necessitat de canviar. És el que cal en un país pertorbat (són tants segles d'opressió...) i tan ple de porucs i llepafils. Laporta és la negació personificada de l'acomplexament i de la parsimònia que ha acompanyat massa anys el catalanisme. Quan li demano perquè no opta per un partit catalanista dels ja establerts, diu que amb CiU ja es va veure què era amb el pacte de Majèstic i d'ERC diu el que diu (pràcticament) tot el catalanisme: que no s'entén que hagi fet president Montilla. Respecte a Carretero i Reagrupament, sembla que hi ha una sintonia total. I jo dic: estem davant l'obligació històrica d'aprofitar l'avinentesa que ens ofereix la conjuntura (i l'indefugible realitat mediàtica) i fer una gran candidatura unitària de tot l'independentisme conseqüent. Molta gent ho vol. Moltíssima gent ho acabarà volent.