La “celebració” de 30 anys de vigència de l’Estatut de Gernika no pot haver estat més un afer més estrafolari aquest cap de setmana a Vitoria-Gasteiz. Un cúmul de contrasentits. Feia tota la impressió d’un aniversari en què el complidor d’anys no hi fos present. O, segons com, un concert per a sords. Resulta que els qui més han celebrat aquesta efemèride han estat els principals sospitosos d’haver denigrat l’homenatjat durant anys. De no haver-li fet ni cas. En molts aspectes ha semblat que s’hi celebrava el bateig d’una criatura que fa anys que d’altres creuen morta. En definitiva, a Ajuria Enea, seu de l'actual Delegación del Gobierno, hom diria que s’hi van ajuntar tots els qui no han mogut un sol dit per l’autonomia real del País Basc. Per una banda el partit del mateix lehendakari, que durant anys i panys ha obstaculitzat des del Govern de Madrid el ple desenvolupament de les seves competències. Ara diuen que ells sí aconseguiran aquests poders. Però en quines condicions, amb quins acords? Pel que va filtrant-se dels acords obtinguts i de les partides acordades en diversos camps, pot acabar sent una farsa de caràcter merament simbòlic. El PSE passaria a la història com la força que “finalment” hagués desbloquejat obstacles històrics quan la realitat és que els basquistes mai no haguessin acceptat aquestes transferències en aitals condicions. El PP també hi era a la festa. Sembla mentida que un partit que es va oposar des del primer moment a l’Estatut basc ara hi balli fandangos de celebració. Els nous propagandistes d’EITB en són conscients i en tot moment prioritzen la figura de Mayor Oreja com a concelebrant de l’efemèride (en debats, anuncis, reportatges) perquè es dóna el cas que, en aprovar-se l’Estatut, ell era d’una UCD que l’acceptava. De tota manera, la hipocresia del PP d’ara no té aturador perquè acaba de votar en contra del blindatge d’allò que és l’espina dorsal de l’autonomia basca -el Concert econòmic basc- a les Corts de Madrid. Per acabar d’adobar l’absurditat de tot plegat, el flamant president del PP de Biscaia, Antón Damborenea, dissabte passat va avisar Rajoy que els del PP basc defensaran el Concert allà on calgui. Era una crítica directa al fet que Rajoy s’hagués negat a donar rang de llei a la fiscalitat basca. Però Rajoy, present a l’acte, es va quedar tan ample i ni tan sols va fer-hi esment al seu discurs! Era una clara mostra més de l’interés que té el PP per l’autonomia basca que ahir concelebraven. No menys pintoresca resultava la presència d’UpyD a la celebració quan tothom sap que aquest partidet defensa el desmantellament d’aquesta llei i la devolució a Madrid de competències basques a dues mans. Ho està celebrant per endavant? Molt més conseqüents han estat, en canvi, els partits no constitucionalistes: PNB, EA, Aralar, EB i Alternatiba. Què s’hi havia d’anar a celebrar a Ajuria Enea? es devien demanar. I era una bona pregunta. Què hi celebraven, en definitiva? Que el País Basc tingui autonomia? O que per fi els partits espanyols hagin arravatat el seu control de les mans dels qui realment l’aprofitaven? No era realment una festa per celebrar que, d’ara endavant, s’ha acabat això de l’autonomia? I és que hi ha gent per celebrar qualsevol cosa i per les raons més estrafolàries. L’autonomia ha mort, visca l’administració provincial!

Durant anys es va donar per utòpica la idea. ¿Com diantres crear un Theme Park de la "Conquista" en plena Europa i que no cantés massa? Que no fes flaire a franca invasió. Que cap funcionari de l'ONU amb un sentit massa literal del deure democràtic no ho pogués denunciar. Els oficiadors es llepaven els dits amb la idea de fer reviure les gestes de Flandes i Potosí, de fer que la mainada constitucional es pogués inspirar en l'onada catòlica-franquista-castellana que va sotragar el món. Però com fer-ho sense que tot plegat no recordés massa el mític casc castellà, aquella mena de mig-meló metàl.lic plantat damunt del cervell d'aquells que en tenien? I, per fi, s'ha pogut trencar el pessimisme dels qui deien que allò era impossible. Senyors. Senyores. A partir d'ara podran reviure personalment una Conquista al mateix Paseo de Gracia or Gracious Walk de Barcelona (l'Ayuntamiento encara no ha decidit com quedarà això del nom). Tot caprici serà atès. Pizarristes, cabezadevaquistes i onesimonians seran complaguts amb la mateixa "igualdad" que Rajoy preconitza per a tothom. Aquest Parc Temàtic ja el van començar a fer fa anys amb la destrucció més absoluta de la pagesia de la plana circumdant. Era un primer pas. No ho van fer tallant caps com a les Antilles sinó fent rodolar metafísicament els caps a cops d'autodi. ¿Qui deia que els freds processos "evolutius" desafiaven el màrqueting? Res de menys cert! Barcelona ja és la number one per al turisme internacional! Ja són molt poquets els visitants que demanen com era "realment" la ciutat que visiten i quina cultura i hi ha -perdó- hi havia... Això no és Dublín, ni Istanbul, ni París, ciutats tan partidàries del propi melic i del localisme més tronat. No. Aquí ningú no hi fa preguntes. Tot és cosmopolita, pasteuritzat, olímpic. I és que han aconseguit de fer un partit de tornada de la Conquista antillana, però ara al cor d'Europa. Si abans enviaven braus mercenaris castellans cap a l'oest a saquejar Amèrica, ara és en castellà que ens els retornen cap a l'est a tornar-los el favor. L'imperi és insaciable. "Qué dissse?" ens demanen des de qualsevol mostrador barceloní amb cara de dir "¿qué gaita nos pide ahora este catalufo?". S'ho han proposat de veres i a fe que és la mateixa cara que posaven als maies i als azteques fa cinc-cents anys en el partit d'anada. L'expressivitat imperial no l'han perduda. El colàgen franquista hi ha ajudat. És clar, als pobres retornats -víctimes com nosaltres- ningú no els ha dit que fessin altrament. Tot forma part de la professionalitat laboral del fenòmen Park. ¿Que no van fer la prova d'un Forum (sin acento por favor) per demostrar que tot això era possible? Si tot estava preparat per a l'operació que tan fidelment ens desvirtualitza -i, doncs, fa real- la mort de la diversitat en què volen convertir Barcelona. I, si poden, tot Catalunya. Ara, compte! Treure el PSOE de l'Ayuntamiento podria fer trontollar tota l'operació. Caldrà avisar, doncs, els companys vigías de Occidente perquè no perilli tota l'operació Conquest Thematic Park. "Algú sap el telèfon del Rajoy?" "Crec que el té en Patxi López, aquell altre director de Park Thematic situat a Vascongadas".

El mes de novembre comença el judici farsa contra Egunkaria. Caldrà tota la solidaritat del món per evitar aquesta enorme irregularitat jurídica. Llibertat per als companys d'Egunkaria!  Més info a: www.egunkaria.info  i a: http://euskalherria.indymedia.org/eu/2003/03/4855.shtml

  Una de les sensacions que més m’han atordit de la realitat social i política catalana d’ençà del meu aterrament a Catalunya l’any 1975 és la constatació de la nostra capacitat per atendre a les minúcies laterals i obviar olímpicament les prioritats absolutes. Trenquem amb els qui estem un 90% d’acord per culpa del 10% discrepant. No pot ser. És el que no va fer Sajudis a Lituània l’any 1989. I per això els lituans són lliures avui i poden fer les polítiques i tenir les relacions internacionals que més els plaguin. Nosaltres no. Nosaltres ens entossudim a enfrontar-nos en patètiques baralles, com sap tothom. Com a únic factor positiu de tot aquesta síndrome cal adduir el fet que quan hi ha passió, hi ha tensió, i quan hi ha tensió hi ha ofuscació i hom tendeix a perdre’s en allò no substancial mentre perd de vista allò bàsic. Al PSC no hi ha passió i per això no es barallen mai. Per altra banda, no hem d’oblidar el tema de les infiltracions d’elements aliens que només busquen de fer-nos mal.   Doncs bé, aixo ha d’acabar. Com a única prioritat -dins el sentit comú i la claretat de l’objectiu- hem de situar la nostra força. Aquelles persones sempre disposades a estripar per una futesa han de prendre consciència que no hi ha cap “futesa” tan important com la nostra unitat com a independentistes un cop assumit el fet que som l’única força independentista en condicions per al 2010 després de l’enfonsament ideològic i polític d’ERC. Pujol diu que els catalans “no ens estimem prou”. I mira que té rao en això. Hem d’estimar els qui comparteixen idees i estratègies amb nosaltres i també hem d’estimar i respectar els qui diuen una cosa una mica diferent. Hem d’estar disposats a compartir la nau amb els qui pensen un xic diferent. Però sobretot, hem de remar tots en la mateixa direcció.  Ho dic tant per a l’àmbit de les consultes populars com les interioritats de Reagrupament ara que tenim una Junta que està posant fil a l’agulla. Un llarg vot de confiança. El tema del programa? Que el bombin! N’hem de tenir, però que no sigui raó d’enfrontaments. Tothom sap que el nostre programa és a) Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i b) Regeneració Democràtica (RD). Vacunem-nos, doncs, contra la discrepància estripadora que tant de mal ha fet al catalanisme i que tan bé li va a Espanya.

Ara que han arribat les primeres glaçades tardorenques al País Basc sembla que acabarà la temporada de bolets i es congeralan les llavors no prou ben soterrades. Com si en prengués exemple, una onada de fred semblant és el que ha dirigit Madrid contra aquelles persones de l’esquerra indepedentista basca al voltant de les quals pocs dubten que té més possibilitats de néixer una iniciativa pacificadora. O la tenia. Alguns podran pensar que Arnaldo Otegi i Rafa Diez i companyia són “meres titelles” en mans d’ETA, com els agrada de dir al conseller basc d’Interior Rodolfo Ares i al ministre Alfredo Pérez Rubalcaba. No seria això quasi tan greu com dir que el PSOE de Felipe González era una “mera titella” del GAL? I no ajuadria a fer pensar això mateix que l’exPresident espanyol hagués acompanyat el condemnat José Barrionuevo al seu ingrés a la presó de Guadalajara? Potser Otegi no ha estat condemnat per protagonitzar episodis força menys greus que això?   Quan el PNB s’apropà a l’esquerra independentista en diverses ocasions –per fer l’Acord de Lizarra-Garazi i en buscar vots parlamentaris per al Pla Ibarretxe, per exemple– els partits constitucionalistes posaren el crit al cel dient que els jeltzales pactaven amb el dimoni amb objectius inconfessables. Però no és exactament això el que està fent avui el PSOE? I, segons com, el mateix PP? No podem dir que en engarjolar Otegi i allunyar així l’escenari d’una possible transició cap a la pacificació, PSE i PP no estan fent altra cosa que assegurar-se almenys una segona legislatura a Ajuria Enea en impossibilitar l’àmplia majoria nacionalista que li és natural a un àmbit electoral basc sense desvirtuar? Alguns, com Joseba Egibar, han anat un pas més enllà i han  suggerit que el que realment volen alguns és la continuïtat d’ETA. Aquesta idea pot haver ferit algú, d’acord. Però els qui més s’han queixat, curiosament, són els qui més han acusat el PNB d’estar conxorxat amb el terrorisme i de “no haver fet res” a favor de les víctimes. I dic “curiosament” perquè els qui així procedeixen no han tingut cap problema a l’hora de mantenir en el càrrec de directora de l’Oficina d’Atenció a les Víctimes del Terrorisme del Govern Basc a la mateixa persona que ostentava aquest càrrec en temps d’Ibarretxe: Maixabel Lasa. I no crec que hagi canviat gaire la seva línia. Fins i tot es podria dir que aquesta senyora, dóna d’un ex Delegat del Govern espanyol mort per ETA, tenia més projecció mediàtica abans que no pas ara. En què quedem?   Sigui com sigui la resposta a aquestes preguntes, el cert és que portar Otegi i Diez a la presó avui no farà res per la pau. Al contrari, és el més bon aval per a la continuïtat de la línia més dura d’ETA. Tot fa preveure que la manifestació d’aquesta tarda serà massiva –escric abans d’acudir-hi– ja que la gent basquista ha intepretat l’afer com una agressió més. Liderats pel sector sindical que ara forma el nucli dur de l’acció nacionalista basca (ELA-LAB), tot l’espectre nacionalista hi convoca, des de l’esquerra independentista, –extraoficialment és clar– fins al PNB, EA, Hamaikabat i Aralar. En fi, deia Gandhi que les causes avancen gràcies als errors de l’enemic més que no pas pels encerts propis. El temps dirà si la tàctica constitucionalista donarà els seus fruits a favor de l’enfortiment de les posicions de l’Estat espanyol al País Basc. O si, pel contrari, farà reaccionar el basquisme desconcertat que no acaba de saber com actuar davant l’arribada de PP i PSE al poder. Està per veure quina llavor acabarà germinant. Si la de casa, o la de Madrid.