Toni Strubell i Trueta


abril 14
Bona tarda a tothom. Fa unes setmanes en Carles Coll em va trucar per dir que vingués a Figueres a parlar a la Festa de la República que organitzava l'Ateneu Republicà de Figueres. I vaig pensar, perfecte! A la festa del seu aniversari. Magnífic! I em va demanar que fos divertit. D’acord, ho intentarem, malgrat els idus de Marchena. Però després en Carles em va deixar garratibat. Em va dir “Vull que parlis de la llengua catalana”. I vaig pensar. Recony, Carles. Festa de la República... El teu aniversari... Alegria per totes bandes, i vols que ho engeguem tot a pastar parlant de la llengua? Quina mena de festa serà això? Però noi, de seguida va reblar: “Vull que parlis del català, llengua de la República”. Home, haig de reconèixer que això ja canviava un xic les coses. El català, llengua de la República. I tant! Però recordem... havia de ser divertit, deia. Total. Vaig donar-li algunes voltes. I vaig acabar pensant, calla. Ho arreglaré explicant un acudit cada tres minuts del Via Crucis, ai, de la xerrada vull dir. En lloc d’estacions de la Creu de Setmana Santa, estacions de xist. Podria servir? Bé, en tot cas, ho intentaré. I parla la Mari Àngels, així que estem salvats. I encara tindré l’excusa per dir en públic el nom d’aquell gran patriota de la llengua que fou Francesc Ferrer i Gironès, mestre i mentor de tots. Així que endavant. Pel mestre i amic Carles Coll, el que sigui. He pensat començar donant-vos un xic de pinso. Per no desanimar ningú. (LENT): Escolteu: El català existeix. Ep! Sí. És una mica com allò de les meigas galegas. Haberlas haylas. El català, haberlo, haylo. I tant que sí. Es a dir, si t’apropes al pati d’una escola, i no sents una paraula de català, tranquil, perquè haberlo haylo. Es a dir, quan treu el cap la senyoreta i diu “nens, tots a classe”, i uns responen “sí” i altres responen “no”, haberlo haylo. Després a classe, segons com, inclús tot serà en català. Per part de la mestra, dic. Aviam, ens trobem avui a l’Empordà, on si no fos pels aixafaguitarres dels de SOS Costa Brava i l’ombra del Puig de les Basses, tot ho veuríem perfecte i força republicà, amb les orenetes piulant en català i tot. I no ens podem queixar. Per cert, ara tocaria xist, no? Sabeu aquell acudit que expliquen, que ha de ser en castellà i comença: “Qué... ¿qué tal por Cataluña?” “No nos podemos quejar.” “Así, bien pues, ¿no?”. “Qué bien ni quins romanços! Que con la Ley Mordaza, no nos podemos NI quejar”. Valdrà això, Carles, per quota d’humor? Bé, com deia, ¿encara hi ha algú que pugui creure que el català tingui futur sense que fem una revolució? Cal anar pensant que sense República, no hi haurà manera que es facin un món en català els nanos del demà. Amb una llengua que l’autonomisme ha empès, democràticament, com qui no vol la cosa, cap al ghetto, no farem res. Ni aquí, ni a l’Alguer. No hi ha miracles. Al segle XXI no. La lògica de la marginalitat és un destí per defecte. Cap tecla per esmenar-ho al teclat. Una lògica que ens priva del marc que tot idioma modern necessita per prosperar. Sobretot amb la imposició del relat bilingüista del “da igual que idioma”. Amb la lògica del “ahora vendrá un experto a explicar como funciona esto de la modernidad” cada cop més freqüent a Catalunya Ràdio. D’un Messi incapaç de dir ni “bona tarda” per allò del “més que un club”. Una llengua a la què, inconscientment i dia a dia, se li dispara la seva prescindibilitat. Amb l’ajut de quasi tothom. I ja sabeu, la mort dels idiomes no es televisa. A qui ho acabi de veure, això, cal dir-li: benvingut a la realitat. Però fem un pas més. Essent gent d’esquerres, siguem realistes. No podem seguir autoenganyant-nos amb tòpics o mites d’unicornis. Diguem-ho ben clar. El català està ben fotut, com ho estan tots els idiomes que no tenen un estat al darrera. Fort o fluix, és igual, tenen un estat. Aposto que a la Universitat de Copenhagen, per exemple, les tesis doctorals s’escriuran normalment en danès el 2025 i el 2050. Ja és així avui. I a Portugal, en portuguès. En l’idioma oficial de la universitat. Com a la UB. Vaja, on avui el 89% de les tesis també es fan en l’idioma oficial. Clar. És a dir, en castellà. El 89%. Bany de realisme. És com el català als jutjats, actualment xifrat en un 8% dels judicis, i baixant entre un 1% i un 2% cada any, com hem pogut veure en tot els grans judicis celebrats fa poc. Recordem el Cas Palau, procés a l’altar central de la cultura catalana convergent. Quasi tot en castellà. No se nos irrite el juez. En mans de qui estàvem? En mans de qui estem? Bé, em diuen que torna a ser el moment per a l’humor, que no s’ha de deprimir ningú. Us anava a passar un vídeo collonut d’en Carles Coll presentant en català un concert de sardanes amb corda a Andoain, País Basc, fa uns 10 anys. I el públic que li reia totes les gràcies. Però m’acaben de passar una nota que diu: “Debo poner en conocimiento de su señoría que en la sala no habrá vídeos, hasta la fase de pruebas”. Així que res de vídeos. Ho sento. Perquè veieu la greu necessitat d’implementar la República Catalana, l’altre dia llegia una piulada de la prestigiosa lingüista i catedràtica Carme Junyent. Deia així: “Els savis saben que la llengua es mor. Potser no ho diuen perquè són savis, però ho saben. Bona nit”. Jo, potser per l’angúnia aquesta, a partir de l’any 2017 vaig decidir que dedicaria un temps a aquest tema fent una crònica diària. En les hores robades a posar llaços grocs o sopar al Puig de les Basses. I vaig escriure això. M’ho va provocar un personatge de nom de telesèrie colombiana, un tal Alberto Carlos Rivera Diaz, un ex pepero que el 18 de juny de 2016, a Sevilla, va dir que un s’havia de partir la cara per parlar en castellà a Catalunya. Per cert, també ho diu el seu candidat per BCN, sí aquell jacobí que s’ha convertit en el malson de tots els pobres militants de Cunyados. Ells em van portar a escriure això. Tot i que em diuen els nostres puristes, que el tema de la llengua, ni tocar-lo, que ara no toca, que no dóna cap vot, que millor callar. Fins al punt de preferir fer taules rodones electorals i entrevistes en castellà a la Cayetana. I així anem callant, sense cinema en català, amb el jovent parlant en castellà amb total desacomplexament, amb la desaparició del català de ciutats com Alacant i la pèrdua d’uns 200.000 catalanoparlants absoluts al País Valencià i 300.000 al Principat, tan sols en els darrers 10 anys. Això sí, sempre trobaràs un conseller o alguna ONG per dir-te que mai hi havia hagut tants coneixedors del català com avui. Coneixedors potser sí. Parlants, no. Amb un pronòstic-crida i dues mini-cites aniré acabant aquest parlament si us sembla. Per si no havia quedat prou clar, només serà amb la República que prosperarà el català. Amb això està tot dit. I ara (mirant-me el rellotge) crec que toca allò del darrer xist, perquè el Carles no se m’emprenyi. I ho faré en forma de pregunta: Em sabríeu dir, companyes, el nom d’una sola llengua autonòmica que se sostingui al món? Una. Una que prosperi i serveixi per fer pel.lícules, fills o judicis? STOP Veig que us heu quedat glaçats. És cert. Ho deia l’altre dia el savi Albert Sánchez Pinyol a El Suplement: en una autonomia espanyola, la immersió lingüística no existeix. No és possible. No funciona, per molt que haberlos haylos. I per acabar, les dues mini- cites promeses. La primera, molt coneguda. La segona de Chomsky. La primera fa: “Una llengua és un dialecte amb un exèrcit”. Quanta raó. El passat dia 1 d’octubre ja el vam veure aquest exèrcit. Però no deixa de ser veritat una altra cosa que diu el professor Chomsky: “una societat monolingüe (de llengua imposada) és una societat amb una llengua homicida”. Un homicida cada cop més acomodat al sofà de casa entre nosaltres. En el nostre cas, l’única sortida, la gran solució que ve, és fer efectiva la República. Ah, i parlar a tothora en català, i amb tothom. I una massiva concelebració, pública i mediàtica, de la llengua, a l’estil Obama. Per cert. Jo crec que ens estan fent un gran favor els del 155. Sincerament. Ens estan deixant clar que, o guanyem o desapareixem. Que això és una guerra sense quarter. Que van per nosaltres. Que no agafen presoners. Bé, que sí n’agafen, però que no en podem dir “polítics”. Que van “A por ellos”, i que ellos som nosaltres. Que República o mort. Ens hi empenyen cada dia amb més força. El que passa és que no els deixarem. Som un poble savi i antic i farem realitat el somni de Fabra i els modernistes. Que no era altre que fer del català la llengua hegemònica –ara sí– dels Països Catalans. I això només serà factible fent-ne la llengua única de la República que estem construint. Una República sense clavegueres d’Estat, sense la lepra de la catalanofòbia mediàtica, sense presos polítics condemnats en espanyol, sense el monopoli anglo-castellà de les xarxes i del you-tube, sense el Netflix catalanòfug, sense el gran automatisme hispanocèntric que ens infiltren com el botox. Ah, i sense fosses comunes i sense impunitat franquista. Gràcies. Visca la República.

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.