Toni Strubell i Trueta


setembre 14
El passat 14 de gener, el polèmic Manuel Valls va fer unes declaracions sobre la suposada incomoditat “d’alguns veïns” per parlar en castellà a Barcelona. No sé si allò que més xoca és l’astracanada del candidat de Ciudadanos a l’alcaldia de Barcelona o bé el fet que passés gairebé sense resposta per part de sociolingüistes i rivals polítics. És evident que la reservada societat catalana –sí, la que abans censura l’amic Toni Albà que la Brunete que ens ataca a diari- va preferir mirar cap a un altre costat i ignorar el que considerava un “ridícul” més del francès. Ara bé, jo demano avui, era un “ridícul” que feia? O era un cas indecent de negacionisme, tenint en compte l’angoixant situació del català a Barcelona? El que sí resulta evident és que avui Valls ja carbura per emular el seu nou col.lega Albert Rivera en el camp de la catalanofòbia lingüística. Recordem que el líder de Ciudadanos havia arribat a dir, l’estiu de 2016 a Sevilla, que hom “s’havia de trencar la cara per parlar en castellà” a Catalunya. Ara és el francès que arrossega la llengua cap al camp de la barroeria política i el populisme acientífic. I jo demano: ¿No ha arribat l’hora de sortir al pas de les infames declaracions d’aquests dos provocadors professionals? ¿No estem pecant d’ingenus en negar-nos a comparar-les amb aquelles altres bestieses xenofòbiques proferides als mitjans públics de Ruanda i Sèrbia, no fa tants anys? On pot anar a parar tot plegat si no reaccionem? Per fer la seva “denúncia”, Valls va recórrer, el passat 14 de gener, a un veí de Nou Barris que li hauria expressat la “incomoditat” que sentia per parlar castellà. Si anés per Barcelona en metro, enlloc de taxi, l’ex primer ministre francès sabria que hi ha dies que sentir-hi parlar en català és pràcticament excepcional. Estem parlant d’una ciutat amb una clara majoria castellanoparlant i que usa el castellà amb un desacomplexament absolut. Que vagi el Sr Valls a les oficines. Que vagi als grans magatzems. Que vagi a les sortides i als patis de les escoles. Que escolti les parelles mitxes (lingüísticament) a veure quin idioma acaben usant la gran majoria. Que escolti els públics esportius. Que vagi al cinema, on només un 3% del cinema és en català, essent la gran majoria en castellà. Com pot parlar d’”incomoditat” quan el percentatge de judicis celebrats en català a la ciutat no passa d’un 8%? Com pot dir-ho quan pràcticament cap estrella del futbol que fitxa per un equip barceloní aprèn català (amb el dany subliminal que això suposa com a model per als joves)? Com pot dir-ho quan és difícil trobar cuidadors de gent gran, cambrers o inclús personal sanitari que sàpiga català? Quan no s’aplica ni mínimament la llei de consum. Quan les estadístiques exposen que més d’un 60% dels estrangers que s’instal.len a Barcelona no aprenen català, ni poc ni molt. Com pot dir-ho quan cada cop són menys els directors de cinema barcelonins que opten per fer cinema en català? Quan els polítics catalanoparlants elegits per representar els barcelonins als parlaments de Madrid i Brussel.les, no poden exercir-hi en el seu idioma? Com s’atreveix a parlar del castellà com a idioma arraconat i del català com a idioma que s’imposa? En què? Tinc curiositat perquè ens ho expliqui. Si fos veritat que parlar en castellà a Barcelona produís “incomoditat”, ¿no convertiria Barcelona en la capital mundial de la incomoditat? Ja sé que el Sr. Valls necessita desesperadament vots i que ha optat per la praxi lerrouxista de convertir víctimes en botxins, i vice-versa, per promocionar-se. Però més tard o més d’hora, ¿no tem que es vegi que precisament peca del mateix “populisme” que cínicament diu denunciar? Ell, com a adult instruït, hauria de saber que l’ús social del català està en una situació crítica, no sols a Barcelona, sinó a pràcticament totes les grans ciutats del país. Voler avui treure’n rèdits electorals és caure tan o més baix que amb l’expulsió de gitanes romaneses de França o amb les altres baixeses morals i polítiques que denuncien Patrick Fabriaz i Noël Mamère al seu colpidor llibre “Contra Valls”. Diguem la veritat d’una santa vegada: ni els senyors Valls i Rivera, ni ningú, no s’han de trencar la cara per parlar en castellà a Barcelona i Catalunya. Se l’haurien de trencar aquests foscos individus per dir les barbaritats que diuen per pescar quatre vots a les tèrboles aigües de l’odi i la mentida.

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.