Toni Strubell i Trueta


abril 05
Bona tarda. Senyor president del Parlament, senyor alcalde, familiars de Pere Caimó, Rosa Maura i Joaquim Coello. Bona tarda a tots. És un honor per a mi poder participar en aquest acte d’homenatge i record al qui fou un dels grans ganxons de tots els temps en el 200 aniversari del seu naixement. Sr Coello, Sra Maura, no sé si se n’adonen de la magnitud i la grandesa de l’avantpassat que guardaven vostès a l’armari familiar. Una grandesa que avui hem de recordar i honorar. Voldria començar la meva intervenció amb dues prèvies. Primer amb un agraïment, en nom del Grup Promotor dels actes, a les persones que han fet possible aquest i tots els altres actes que farem de record a Caimó i al gran Foc de la Bisbal, el 150è aniversari del qual també celebrem enguany. En primer lloc el gran descobridor i divulgador de la figura i l’obra de Caimó, Àngel Jiménez, a qui no ha estat possible ser present avui per raons de salut i a qui desitgem una ràpida recuperació. És ell qui us n’hauria d’haver parlat i a qui jo intentaré de fer d’humil portaveu avui. Gràcies també als familiars Rosa Maura i Joaquim Coello, gràcies al gran historiador de l’altre gran efemèride que celebrem enguany –el Foc de la Bisbal– Jordi Frigola, amb qui sí podem comptar avui, gràcies a Josep Maria Vicenç que ens ajuda a muntar les visites guiades sobre Caimó que encetem divendres sant, gràcies a l’historiador Josep Clara, als Amics del Museu, a la Silvia Alemany del Museu, al Marc i Josep Auladell de l’Arxiu, al dissenyador Pere Carreras, al Casino la Constància, a l’Ajuntament i les tres entitats que ens han ajudat a promoure els actes, Omnium Cultural, la Comissió de la Dignitat i ANC. Entre tots hem fet un primer pas per recol.locar Caimó en l’aparador històric que es mereix. Una segona reflexió – breument i abans d’intentar esbossar-vos la fascinant figura de Caimó – la voldria fer sobre el fet mateix de la Memòria Històrica. Perquè recordem les persones i els fets del passat, caldria preguntar-nos? En el nostre cas, no ho fem per mer historicisme, per molt important que sigui la història. Tampoc no ho fem merament perquè enguany toquin números rodons d’aquelles Efemèrides. No. Ho fem per enfocar persones i fets que han deixat una petjada que hauria de ser inesborrable, dins la societat. Una petjada que, tot trencant tòpics i oblits sovint interessats, ens parla de les constants i els valors de la societat, i doncs, del seu ADN, en aquest cas, el de la societat ganxona. Tinguem les inclinacions polítiques i ideològiques que tinguem cadascú –això és lliure– no tenir present Caimó avui, potser especialment avui, és deixar un gran forat negre en la configuració d’allò que han estat dos segles de vida ganxona. Un forat negre que van intentar il.luminar els escrits de pensadors tan importants i transversals com Carles Rahola –que considerava Caimó un destacat heroi gironí– o com Francesc Ferrer amb els seus admirables llibres sobre el moviment obrer i Isabel Vila. O Josep Pla i el nostre Gaziel mateix, amb l’admiració que tenien per Caimó i el moviment associatiu empordanès. Quan parlem de Caimó, parlem d’elements tan vitals, tan centrals en la vida de Sant Feliu, com han estat el Republicanisme, el Federalisme, la figura de l’Indiano – l’indiano il.lustrat, cal dir – la figura de l’home d’acció, el lliure pensador, el gran defensor de la modernitat i el laïcisme, en definitiva, el concepte de llibertat i drets col.lectius i individuals. Certament de la iniciativa dels pobles i la seva capacitat de decidir el seu futur i el règim més escaient. Una figura que, a més, ajuda a trencar tòpics sobre la idiosincràsia del català, tan interessadament associat amb la figura del fenici o del practicant del seny, seny que el també republicà Gabriel Alomar descriuria uns anys després com a “vulgar sensatesa acomodatícia”. Ell va ser el prototipus d’home que es va confrontar enèrgicament a la hipocresia, a la constricció confessional, a les romanalles de l’esperit inquisitorial que encara corsecava Sant Feliu i la violència autoritària que representaven les sanguinàries partides carlines d’aquell temps. Caimó és principalment aquell dirigent valent que, tot i no ser taper, es va posar al davant dels tapers ganxons. Ho va fer des de les Corts en la funesta hora en què Prim trencava el pacte del proteccionisme, que feia possible la potent indústria surera, i obria la porta a la temuda exportació del suro cru. Un home que va liderar l’extraordinari Foc de la Bisbal, episodi que segurament podem qüestionar avui des del nostre pacifisme però que, sens dubte, representa la iniciativa més potent per materialitzar i fer efectius els objectius republicans i progressistes dels qui, segurament enganyats, havien acompanyat Prim en la Revolució Gloriosa de 1868. Un any després, Caimó i els Republicans Federals, que eren molt majoritaris a tot l’Empordà i a bona part del país, se sentien totalment traïts per un Prim que feia rei Amadeu de Savoia i deixava clar que mantenia intacte el món oligàrquic i militarista, l’Espanya centralista i mancada de drets que portaven tants anys combatent Caimó i els seus. El Foc de la Bisbal, doncs, com us explicarà en Jordi Frigola, l’hem de veure com l’intent més important – potser de tot el pais – per fer efectius els valors i la realitat de la República i els drets que l’havien d’acompanyar. I és una revolta, una insurrecció que, si bé havia de ser generalitzada, va tenir a Sant Feliu la seva més genuïna i massiva plasmació. S’hi va produir una mobilització general que va resultar en la creació d’allò que s’ha definit com un veritable “exèrcit de tapers” a la Bisbal, camí de Girona a proclamar la República. Un intent liderat per Caimó, que si bé va fracassar, no va ser vençut militarment, sinó desarmat per una acció dels militars absolutament contrària al codi ètic militar. Cal anar amb compte, però, en parlar de Caimó, de no centrar-nos merament en l’home d’acció. En el líder insurreccional, diguem. I sobretot no caure en la temptació de definir-lo com a temerari ni impulsiu. Eren temps revolucionaris en què hi havia una gran consciència de la necessitat de fer net després de 154 anys ininterromputs de règim borbònic. D’acord, era bàsicament un home d’acció. Però estem parlant d’un home estretament vinculat a les ments més preclares i a les iniciatives de progrés més constructives i valents del seu temps, des del genial Narcís Monturiol fins al republicà Francesc Sunyer. Des del malaguanyat Miquel Surís – veí seu – fins al gran músic ganxó Joan Goula; des del Joan Totau fins al Claudi Ametller, des de l’extraordinari Josep Anselm Clavé – que acompanyaria en una segona fase del famós Pacte de Tortosa – fins a Abdó Terrades, primer alcalde republicà de Catalunya, a Figueres, i figura literària de primer ordre. Estem parlant de grans figures del seu temps, grans caps pensants, molts d’ells perseguits, empresonats i expatriats forçosament. I ja que hem esmentat Joan Goula, fill del carrer que porta el seu nom a escassos metres d’aquí, permeteu-me singularitzar-lo com un dels més grans ganxons de tots els temps, juntament amb Caimó. Propagador de l’obra de Clavé a Mallorca als anys 60 del XIX, va acabar dirigint la famosa Opera de Sant Petersburg, fent també d’introductor de Wagner i Verdi a Catalunya, juntament amb Clavé. Un músic de primera línia internacional, doncs, nascut a Sant Feliu que segurament no tenim prou present. Un més d’una saga de grans gironins d’un segle XIX sovint obviat, gent avançada al seu temps, engolits per les dictadures i avui quasi desconeguts. Bé. Fins ara hem esmentat només els homes contemporanis de Caimó. Què podem dir de les dones contemporànies de Caimó? En aquest aspecte, permeteu-me de parlar-vos d’una llegenda que el mateix Caimó contribuí a crear. La de la inoblidable calongina, establerta a Llagostera, Isabel Vila. Ella serà coneguda com la primera dirigent sindicalista catalana i primera directora d’escola del nostre país. Caimó ens la descobreix al camp de batalla de la Bisbal. Malgrat ser pacifista, ella hi havia acudit per atendre els ferits dels dos bàndols. En un llibre sobre els fets escrit poc després, Caimó parlava d’ella com d’un àngel arribat al camp de batalla aquell 6 d’octubre. Per anar acabant, voldria centrar-me en el Caimó més ganxó, en les coses remarcables que l’associen amb la nostra ciutat. La seva associació al Casino de la Constància o dels Nois, per exemple, on hi fou tan actiu en la propagació d’una cultura popular que il.luminés i alliberés les classes populars. Un centre on els treballadors, després de deu hores de carrar o entotxar, hi anaven a llegir, a fer teatre o cantar segons, els cànons del gran Clavé. O a llegir Victor Hugo, Manzoni o Walter Scott. O el diari anarquista Federación, de qui Isabel Vila feia de corresponsal, segons descobrí l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès davant l’astorament dels erudits de la Universitat de Girona, que consideraven que era impossible que una dona tingués cap mena de posició de rellevància social als anys 70 del segle XIX. I menys en el sindicalisme incipient. Doncs sí! I què no direm del Caimó alcalde i diputat més votat de tota la demarcació? Alguns diran que era molt radical. Aviam, sí, va fer emmurallar Sant Feliu, va fer expulsar el capellà i va convertir aquest edifici on ara ens trobem, en una caserna republicana. Explicat així, potser queda aparatós. Però perquè hoo va fer? Tinguem en compte quins temps eren. Tinguem en compte que el general carlí Savalls baixava de les Cadiretes a extorquir els pagesos de la Vall d’Aro amb una crueltat extrema. Caimó, home just i equànime, no podia quedar de braços caiguts davant aquells atacs. Ni davant un poder eclesiàstic que practicava un poder abusiu davant la població i que fins l’any 1834 mantenia la Inquisició perseguint gent innocent. Seria el cas de taper Sebastià Vidal, per exemple, que s’havia atrevit a qüestionar punts de la doctrina cristiana malgrat considerar-se, ell mateix, com un bon cristià. Caimó era l’heroi popular dels qui havien patit aquesta mena d’abusos, com el cas d’una família ganxona que ell va defensar en haver trigat uns dies de més en batejar el seu fill, contravenint les normes eclesiàstiques que les autoritats municipals col.laboraven a aplicar. A Caimó sempre el veiem al costat dels més febles, lluitant colze amb colze amb els qui establien el primer sindicalisme organitzat, el de la Primera Internacional, a Sant Feliu, arribant a convertir-la en la capital del moviment obrer a nivell de tot Girona a partir de 1872, mentre la repressió ho va permetre. Un gran liberal, doncs, lliurepensador i tenaç. Fill d’una família que no sols havia fet fortuna a Puerto Rico, sinó que segurament va portar d’aquella illa molta empenta transformadora de la societat que hi devia mamar. Certament, i ja en un pla més internacional, s’hauria d’estudiar el contacte i les influències ideològiques que Caimó, amb més de 25 anys de residència a Mayagüez, devia adoptar en aquella ciutat, nucli d’inquietuds republicanes, federals i antiesclavistes alhora que seu adoptiva – recordem-ho – del gran revolucionari antiesclavista Segundo Ruiz. Seria un projecte d’estudi que emplaço el nostre ajuntament i estudiosos de la història ganxona, a perseguir en el futur. Per acabar, voldria fer una darrera consideració del lloc que ocupa Caimó en l’imaginari col.lectiu ganxó. Cal admetre que no hem estat gaire justos amb ell. D’acord, hi té un trist carrer. Però no té el carrer que es mereix, ni el que tenia fins que els franquistes ho suprimiren. M’estic referent al carrer Sant Domènec, carrer on hi tenia la casa natal en Caimó i que deu el seu nom actual al banal fet que el primer a fer-hi cases es deia Domingo. Per ser justos, recordem què va passar a Sant Feliu el 28 d’abril de 1908. Trenta anys exactes després de la mort de Caimó, l’alcalde accidental Josep Irla, futur president de la Generalitat –el pare del qual havia estat al Foc de la Bisbal-, va rebatejar el carrer Sant Domènec amb el nom de Pere Caimó. I ho feu amb la col.locació d’una gran placa a la cantonada. Aquell no era un carrer qualsevol. Era una de les artèries de més moviment de la ciutat, amb botigues importants, cases de famílies tan importants com els Surís, les oficines de correus i telègrafs, essent el carrer que unia la part de dalt de la ciutat, la plaça del Nord, amb el mar. Una gernació es va reunir aquell dia a la cantonada omplint tot el Passeig, en presència d’una bona colla de diputats. La coral Gesòria hi cantà la marsellesa en català, a l’estil Cors de Clavé, en honor del gran líder ganxó de relleu nacional. Ara que fa 111 anys d’aquella efemèride, 141 de la seva mort, 150 del Foc de la Bisbal i 200 del seu naixement, crec que va sent hora que els veïns i institucions de Sant Feliu, tinguin el color que tinguin, recuperem com cal la figura de Pere Caimó i Bascós, un gran líder de la democràcia i les idees de progrés de dos continents, orgull de la nostra ciutat. Moltes gràcies.

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.