Toni Strubell i Trueta


setembre 14
Bona tarda. Moltes gràcies per convidar-me a participar en aquest acte d’Indilletres sobre els “150 anys del Foc de la Bisbal”. Voldria centrar la meva intervenció en l’oportunitat de celebrar enguany dues extraordinàries efemèrides: els 150 anys del Foc de la Bisbal, efectivament, i també els 200 anys del naixement de qui en fou el màxim protagonista, el gran Pere Caimó i Bascós. Voldria avançar que no ho faré tant des del punt de vista del detall històric i la cronologia dels fets en si, que es poden consultar perfectament als llibres i a la xarxa. Ho faré des d’una visió més global i valorativa, centrant-me en alguns aspectes significatius de la vida de Caimó i del Foc de la Bisbal que considero que són les que més poden cridar l’atenció, vistos des d’una òptica actual. Començaré per dir-vos que qui us n’hauria d’haver parlat avui del Foc són el seu gran expert, el bisbalenc Jordi Frigola, i l’historiador Àngel Jiménez, historiador i arxiver molts anys a Sant Feliu. Malauradament això no ha pogut ser. Intentaré fer-los de suplent i parlar-vos, en tot cas, en nom del Grup Promotor que hem creat per assegurar, mínimament, que aquestes efemèrides no passin del tot desaparcebudes. Cal apuntar que l’Àngel Jiménez i en Jordi Frigola, juntament amb el professor Josep Clara, Carles Rahola i l’històric Francesc Ferrer, desaparegut l’any 2006, són els autèntics artífexs de la redescoberta o publicitació dels singulars fets i personatges que recordarem avui. Fets sobre els quals, per cert, els tres primers trauran un molt esperat llibre aquesta tardor. Un llibre que hagués anat tan bé de presentar avui. No ha pogut ser. Ja ho faran més endavant. A ells es deuen moltes de les dades que us aniré aportant. Cosa que farem amb imatges de fons relacionades amb el tema, moltes d’elles cedides pel mateix Jordi Frigola, i per l’Arxiu Municipal i Museu de Sant Feliu. Comencem, doncs.... Com sabreu, l’astrofísica mundial ha fet història enguany... Ha aconseguit per primer cop de fer una fotografia d’un forat negre a l’espai. Jo crec que aquesta gesta l’hem d’aprofitar per intentar fixar-nos en un altre forat negre que existeix, aquest cop, a l’espai de la història. Un forat negre on rauen el Foc de la Bisbal i la figura de Pere Caimó. I amb ells, els extraordinaris fets i personatges que cal associar-hi. Tinguem la ideologia que tinguem avui, i anant molt més enllà del fred historicisme -sovint rutinari- que sol acompanyar la celebració de les efemèrides, els episodis que observarem avui ens donen l’ocasió de recuperar una època que podríem qualificar de sorprenent, fins i tot d’heroica. Una època amb els seus valors i els seus referents històrics col.lectius. Ens donen precedents claus per entendre més profundament la nostra manera de ser. Fins i tot, ¿com no?, –i permeteu-me l’atreviment– per entendre millor la situació que viu el nostre país avui amb els paral.lelismes que ens aporta. Siguem però realistes i preguntem-nos ¿què representa avui per a la societat bisbalenca i empordanesa el Foc de la Bisbal? Poca cosa. Poca gent sap, per exemple, les raons que fan que porti el nom de “6 d’octubre” la principal avinguda d’aquesta ciutat. Arribant alguns a pensar que es refereix als fets del 6 d’octubre de 1934 –el de Companys, per entendre’ns– i no al de 1869 perduts en el passat. Encara sort, podríem dir, que ens ha quedat el panteó dedicat l’any 1888 a les víctimes del Foc de la Bisbal, dissenyat per l’escultor Ramon Casal, que ens trobem quan acudim al cementiri nou. Per cert, és bo de recordar que no tot han estat oblits, al voltant del Foc, i que el curs escolar 2012-13, per exemple, un grup d'alumnes de la Bisbal va presentar un projecte per rehabilitar aquell mausoleu. Alguns en diran adoctrinament. Jo en diria un bon projecte educatiu. Per altra banda, i pel que fa a la petja immediata que va deixar el Foc, crida l’atenció que haguem de recórrer a la premsa francesa –lliure de la censura– per trobar-ne cròniques i imatges més seriosos, fins i tot més mitificadors. De fons veurem imatges de premsa francesa que va tractar el Foc com el que fou, un enfrontament insurgent de primer ordre entre civils republicans armats i l’exèrcit regular del General Prim. En tot cas, aquest tractament n’ha estat l’excepció davant l’estigmatització, inclús la banalització, que caracteritzà moltes de les principals capçaleres espanyoles i catalanes del moment. La resta s’ho ha emportat, en gran mesura, el temps. Inclús els memorables actes d’homenatge i record de Caimó i el Foc que sí van ocórrer, a cavall dels segles XIX i XX, s’han vist anul.lats o engolits pel temps. No ens consta que Carles Rahola hagués fet l’honor a Caimó d’incloure’l entre les seves “Vides heroiquess”, una obra de 1932. Tampoc ha deixat prou petjada que l’inoblidable Francesc Ferrer i Gironès n’hagués parlat tan elogiosament, juntament amb la figura d’Isabel Vila, als seus treballs sobre el moviment obrer i el ric republicanisme gironí del XIX. Ha pesat més el relatiu escepticisme amb què els tractaren els influents Josep Pla i Gaziel, des de les seves posicions d’ordre, sens dubte marcades pels públics per als què escrivien i el clima regnant en el temps que ho van fer. El cert és que no vam recuperar els noms de carrer de Caimó, Foc de la Bisbal o Isabel Vila a moltes de les nostres poblacions de la zona durant i després de la Transició, amb algunes excepcions. Potser estàvem massa entretinguts en altres temes. I penso si no hauria estat precisament aquesta distracció que potser ha creat el buit de referents i legitimitats històriques que sens dubte hem pagat car a l’àrea de Girona. Sigui com sigui, el que no ens podem permetre avui, com algú ha pretès, és pensar que el Foc i Caimó fossin flors d’un dia. Ni fets o personatges aïllats desproveïts de representativitat, valors i entorn intel.ectual i popular. Si tornem a mirar amb atenció el Forat Negre on rauen, ens veurem obligats a vincular Caimó, el líder del Foc, amb les ments més brillants i valentes del seu temps. Des del mai prou ponderat Narcís Monturiol fins a l’alcalde de Figueres republicà, Francesc Sunyer. Des del malaguanyat filòsof i diputat progressista Miquel Surís –veí immediat de Caimó– fins al gran músic ganxó, Joan Goula; des de Joan Totau fins a Claudi Ametller; des de l’extraordinari Josep Anselm Clavé –que acompanyaria en una segona fase del famós Pacte de Tortosa– fins al gran referent històric, el figuerenc Abdó Terrades, primer alcalde republicà a Catalunya i figura literària, en català, de primer ordre. Estem parlant de grans homes del seu temps, grans caps pensants, molts d’ells perseguits, empresonats i expatriats forçosament. I tots els citats, llevats de Clavé, d’origen gironí. I atès que hem esmentat Clavé i Joan Goula, no puc superar la temptació de centrar-me un instant en aquests mai prou ponderats personatges per subratllar la importància del braç cultural que acompanya el moviment republicà del XIX. Clavé hi tingué un paper polític i cultural de primer ordre arribant a ser governador civil de Castelló. Abans, però, havia muntat els Cors de Clavé, formidable eina cultural al servei dels ideals republicans i obreristes. El ganxó Joan Goula, uns anys més jove que Caimó i Clavé, va començar la seva carrera com a director de l’Orfeó de Palma de Mallorca promovent, precisament, l’obra i l’esperit de Clavé. Cal insistir que no eren propostes culturals populistes ni mancades de qualitat i innovació. Tot el contrari. Clavé i Goula van ser dos dels principals introductors de la música de Verdi i Wagner a Catalunya. Corals republicanes a les seves ordres van ser les primeres a cantar moltes de les seves més famoses àries a Catalunya. Aïda va ser representat per primer cop a Barcelona de la mà de Goula, i no al Liceu precisament. I com progressa la carrera de Goula? Abans d’arribar als 30 anys, el trobem dirigint l’orquestra filharmònica de Moscou i la famosa òpera de Sant Petersburg, on va convertir-se en el músic favorit del tsar Alexandre II. I eren temps de Tchaikovsky, recordem-ho! Malgrat tot, Goula mai no va oblidar el seu ideal republicà i després d’una brillant carrera dirigint les principals orquestres del món, sabem que va fer el seu darrer concert al Casal Català de Buenos Aires. Bé. Fins ara hem esmentat només els homes contemporanis de Caimó. Què podem dir de les dones contemporànies de Caimó? En aquest aspecte, permeteu-me de parlar-vos d’una llegenda que el mateix Caimó contribuí a crear. La de la inoblidable calongina, establerta a Llagostera, Isabel Vila. Que per cert, no era “Vilà” com apareix a rètol i a la bibliografia arreu. Ella serà coneguda com la primera dirigent sindicalista catalana i, segons sembla, una de les primeres directores d’escola del nostre país, si no la primera. Caimó ens la descobreix al camp de batalla de la Bisbal al seu famós llibret Reseña histórica de los sucesos de la Villa de la Bisbal y su distrito, en la insurrección republicana-federal del mes d'octubre de 1869, escrit a l’exili francès l’any 1870. I què en diu? Tradueixo del castellà: “Ja de nit, vam emprendre la marxa sobre la Bisbal, des d'on se’ns cridava amb gran insistència, arribant a aquesta vila a les deu de la mateixa nit. No puc deixar d’esmentar un fet que honora en gran mesura al bell sexe de la nostra província. Amb els republicans de Llagostera va venir una jove d'aquesta població, plena de joventut, ja que no havia complert els divuit anys, anomenada Isabel Vila, jove virtuosa i fervent republicana, que des de llarg temps es venia ocupant en proveir-se de fils, embenats i tot el necessari per a la cura dels ferits al camp de batalla, preveient que els seus preparatius podien ser algun dia d'immensa utilitat. En afecte, aquest dia arribà i abandonant la tranquil·litat i les dolçors de la llar domèstica, els va bescanviar gustosa la jove heroïna pels atzars de la campana. La seva assídua assistència envers els ferits de la Bisbal, quedarà sempre gravada en la nostra memòria amb els indelebles caràcters de la gratitud. Tanta abnegació i patriotisme bé mereixen una distingida pàgina en els fastos de la insurrecció republicana. Excusat seria afegir que tots la respectaven com a la més estimada de les germanes.” Bé, deixant de banda cert paternalisme inevitable a l‘època, i la incorrecció pel que fa a la seva edat –seria uns anys més gran (26)- és un document extraordinari del moment. Ben segur que no acaba aquí la relació, però. Després de l’episodi del Foc, Isabel Vila, trencant tots els motlles de l’època, es convertirà en una prominent figura sindicalista a Llagostera i Sant Feliu. Serà ella qui ajudarà a obrir la porta a la Primera Internacional en un Sant Feliu ja presidit per l’alcalde Caimó. Fets que inclús algun historiador ha dubtat que fossin possible donada l’escassa presència social de la dona en aquell temps. Per cert, perquè veieu que defugim les simplificacions pamfletàries, el cert és que Isabel Vila era pacifista. Era ella qui havia liderat a Llagostera el primer Manifest català firmat exclusivament per dones, un manifest contra les lleves l’any anterior al Foc. Voldria afegir un altre factor d’interès al tema de l’entorn ideològic del líder del Foc de la Bisbal. I és el factor indiano, sens dubte menys conegut. Allò que diferencia Caimó dels altres líders republicans federals era la seva adscripció al que podríem dir a la tradició americana, no a la francesa, directament almenys. M’explico. Caimó va viure entre els 7 i els 35 anys a Mayagüez, Puerto Rico, on va dedicar-se a l’empresa comercial familiar. I quan en va tornar el 1854, es va integrar directament, i amb càrrecs refrendats, a les Milícia Nacional, grup armat que vetllava pel govern durant el Bienni Progressista. Què inspirava la seva militància, acabat d’arribar? Cal recordar que Mayagüez era un important centre insurgent puertoriqueny. Era la ciutat on hi tenia el despatx d’advocat Segundo Ruiz Belvís, un dels principals liders socials antiesclavistes. Va ser dirigent del famós Grito de Lares, una mena de Foc de la Bisbal a l’americana. El Grito va ser un aixecament de caràcter republicà i federal contra el domini espanyol. I es produeix quan, es pot saber? O gran casualitat, en el mateix mes de setembre de 1868 que la setembrina de Prim. La presència de llibres antiesclavistes trobats a la biblioteca particular de Caimó fa pensar en la possibilitat d’aquesta inspiració americana en el seu marc mental i ideològic. I des de l’alcaldia fa costat als moviments alliberadors de l’illa. Anant un pas més en les conjectures sobre l’ideologia de Caimó, no em puc resistir a fer una petita digressió sobre la qüestió nacional catalana. Molts han refusat que els republicans federals com Caimó pensessin en una República Catalana i que eren nacionalment espanyols. D’acord. Era encara prematura la deriva més catalanista. El que és cert és que en el període immediatament posterior a la mort de Caimó, produïda el 1878 als 59 anys, hi comença a haver moviments clars de sectors federals cap a l’ús públic del català i cap a la idea d’una República Catalana, moviment que té un clar reflexe en els articles de l’influent periodista barceloní, Josep Narcís Roca i Ferreras. Recordem que el company de partit Baldomer Lostau va arribar a declarar-la aquesta República, fet curiosament denunciat -per “separatista”- pels mateixos sectors conservadors que tants cops han estat considerats els autèntics pares del catalanisme. Pel que fa a Caimó, però, l’únic que podem asseverar és que en una data tan prematura com 1869 ell va tenir clar que representava Catalunya i Girona a les negociacions del famós Pacte de Tortosa, que buscava la reconstitució confederal i republicana de l’Antiga Corona d’Aragó. Un clar posicionament sobiranista i nacional per l’època que era. Hem parlat, doncs, dels paràmetres ideològics que trobem a l’entorn de Caimó. Algú dirà que les seves estrelles no van trigar gaire a apagar-se, que el règim borbònic els va escombrar, amb el seu record, massa fàcilment. És cert. Però només fou pel gran pes coercitiu de l’Espanya centralista i borbònica. La repressió impossibilitava el desenvolupament i l‘autogovern progressistes, basats en idees i corrents ideològics majoritaris a Catalunya ja aleshores. Perquè els personatges republicans i federals citats no eren ideològicament marginals. Representaven l’opció política clarament majoritària a Catalunya en les poques etapes democràtiques que permeté el segle XIX. En aquest sentit, recordem que Pere Caimó va ser el candidat repetidament més votat a tot el districte de la Bisbal. I l’indiscutible alcalde de Sant Feliu entre successives suspensions governatives. En una ocasió, l‘any 1868, fins i tot va ser escollit alcalde quan era absent a la presó. Quan va tornar, va trobar que havia estat escollit alcalde. Ara bé, per al qui pugui pensar que Caimó era un extravagant revolucionari, un il.luminat temerari que va comprometre molts empordanesos amb l’enfrontament de la Bisbal, ens farà sortir del dubte una aproximació al Forat Negre. D’acord. Hi hagué morts i l’episodi va resultar en una derrota momentània del republicanisme federal. Momentània perquè quatre anys després es declarava la República, que per poc que duraria, era una República presidida inicialment per dos republicans federals catalans. Potser que comencéssim, però, a veure què va ser en realitat el Foc de la Bisbal i perquè es va produir. I perquè cal incloure l’episodi entre els fets més transcendents i evocadors de la història moderna bisbalenca, empordanesa i gironina. Estem parlant de finals de l’any 1869. Estem parlant d’un aixecament militar de caràcter republicà i federal. I ens hem de preguntar: Perquè es va arribar a aquell extrem en aquell precís moment? Van ser tota una sèrie de factors que van portar-hi. En primer lloc, els republicans se sentien traïts per Prim a qui un any abans havien donat suport a la Revolució de Setembre per fer fora la corrupta dinastia dels borbons. Ara els republicans federals veien que Prim pretenia restituir la monarquia amb Amadeu de Savoia i així trair la revolució. Veien que tot havia estat un simple ball de cadires. Per una banda, ni s’introduïen les reformes socials necessàries, ni milloraven les condicions dels treballadors. Recordem que el treball infantil comportava llargues hores de feina en condicions penoses. Els adults feien jornades de fins a 12 i 13 hores diàries de treball, en què les dones rebien menys de la meitat del sou dels homes. Tampoc no s’abolien les lleves militars, factor aquest vital en les reivindicacions populars catalanes del moment, com hem vist abans. Però un nou factor afegia benzina al foc i era la política lliurecanvista de Prim pel que feia a l’exportació del suro. Aquesta mesura facilitava l’exportació del suro cru, amenaçant greument la indústria local. Potser aquest va ser el detonant que va fer esclatar la revolta amb més força a l’Empordà. Però la prova definitiva de la talla ètica i política de Caimó la tenim en l’impremta que va deixar. Malgrat els morts, malgrat a derrota, els veïns de Sant Feliu no van dubtar a fer-lo alcalde de nou de seguida que van poder. En aquest aspecte, Àngel Jiménez sosté que els ganxons li professaven una gran estima. Es del seu partit s’hi referien com a “pare”. La Reseña Histórica que havia escrit sobre els fets de la Bisbal era un dels pocs llibres que es trobaven a moltes llars de tapers. La gent no l’oblidava. L‘any 1908 l’alcalde accidental i futur president de la Generalitat Josep Irla –fill de combatent al Foc- presidí un gran homenatge en record seu, descrit com una dels més sonors homenatges celebrats a la ciutat. Quan parlem de Caimó, parlem d’elements tan vitals, tan centrals en la vida empordanesa, com han estat el Republicanisme, el Federalisme, la figura de l’Indiano – l’indiano il.lustrat, cal dir – la figura de l’home d’acció. És el cas d’un lliure pensador i gran defensor de la modernitat i el laïcisme, en definitiva, del concepte de llibertat i drets col.lectius i individuals. En aquest aspecte, volia sortir de nou en defensa del líder del Foc de la Bisbal davant dels qui l’acusaven de militarista o marcat per un sentit revolucionari fantasiós. D’acord. Va ser ridiculitzat per haver fet construir una seixantena de barricades per fer front als regiments del brigadier Crespo als carrers de la Bisbal. Allò, per cert, sí va ser rebel.lió, segur que el jutjat regional de Schleswig Holstein i l’ONU ho haguessin admès. Però Caimó també va ser ridiculitzat, segons com, per haver fet construir una muralla al voltant de Sant Feliu amb la construcció de dos fortins. Com es veu en aquesta foto, presa almenys 30 després de la mort de Caimó. Va ser necessària aquesta muralla, ens podem preguntar? Va ser efectiva? I cal que responem que sí. I tant que ho va ser! Va ser la manera de protegir la ciutat contra les sagnants incursions del general carlí Savalls que sí va entrar a la molt republicana població de Llagostera, i va estar-s’hi un any i mig extorquint la seva gent i practicant, des d’allà, una cruel política de pillatge contra els masovers menys devots de la Vall d’Aro. No era tan absurd, doncs, fortificar Sant Feliu. En aquest sentit, cal no oblidar d’on provenien les crítiques per haver-ho fet. Dels sectors catòlics més recalcitrants. L’acusaven, a més, d’haver convertit el Monestir en una caserna republicana i d’haver expulsat el capellà. Cal recordar, però, que el Monestir portava més de trenta anys desamortitzat. I que el capellà havia actuat en clara connivència política amb la dreta local. Des del seu retorn de Puerto Rico, Caimó sempre s’havia compromès en la defensa de les classes menys desafavorides de Sant Feliu contra els abusos, en aquest cas eclesiàstics. En aquest sentit va ser molt comentat un cas en què Caimó va defensar un jove taper per no haver batejat el seu fill nounat en els 5 primers dies de vida, com manava una llei aplicada tant per les autoritats municipals com les confessionals i eclesiàstiques. En definitiva, podem dir que en el Foc de la Bisbal, també hi jugava un paper la lluita per una societat més justa i laica. Un mode de societat que veien cada cop més clar que mai promouria en Prim ni els seus successors. La Inquisició encara era un llegat massa recent. A Sant Feliu encara es parlava de les seves darreres víctimes com el taper Sebastià Vidal, per exemple, que havia patit llargs any de persecució per haver-se atrevit a qüestionar punts de la doctrina cristiana, malgrat considerar-se, ell mateix, un bon cristià. Voldria abordar breument, i per anar acabant, dos punts més del Foc de la Bisbal que us poden resultar interessants. En primer lloc, preguntar-nos per què va passar a la Bisbal? El Governador monàrquic de Girona ja havia estat avisat a principis d’octubre 1869, pel ministre de la Governació, que el dia 6 s’anava a congregar el que després es descriuria com un “exèrcit de 3000 tapers” a la Bisbal. El havia arribat la notícia que caurien sobre Girona columnes republicanes de l’Alt Empordà i de diferents punts de l’Interior, convocades per la Junta Revolucionària de l’àrea de Girona comandada per Camió. Convocat a Girona l’alcalde de la Bisbal, va rebre instruccions per intentar desbaratar l’operació, cosa que és evident que no va ser capaç de fer. Els republicans es van fer forts a la Bisbal amb tres mil homes vinguts de tots els pobles de la costa. Però es de ‘interior van fallar. Malgrat tot, el cert és que durant tot el dia 6 van poder rebutjar els atacs de l’exèrcit reial. -Batalló Navarra / 4 companyies de la Reina / 3 companyies de carabiners / 1 secció de llancers / 12 GCs a cavall, 2 canons. 1200 homes 30 cavalls. Només va ser gràcies a un engany ordit pel brigadier Crespo que van capturar Caimó a traïció durant una treva parlamentària. Moment molt gràficament recollit en aquesta magnífica imatge apareguda en un mitjà francès. Abans d’intentar una petita conclusió sobre el Foc i el paper certament heroic que hi va tenir Caimó, voldria recordar un incident extraordinari ocorregut la fosca nit d’aquell 3 d’octubre a la badia de Sant Feliu. Tres dies abans del Foc. L’armada espanyola havia enviat un falutx guardacostes per controlar i atemorir la població. Caimó, temerós de deixar les famílies desguarnides quan marxés la tropa a la Bisbal, va donar ordres a un mariner anomenat Vidal de prendre el falutx a la nit. Va dir-li que agafés una barca amb dotze homes i prengués el falutx. Però en el moment que l’anaven a abordar, se n’adonaren astorats que darrera el primer falutx, n’hi havia un segon. Tornaren a la platja amb la nova. Assabentat de a situació en Caimó, els manà que agafessin una segona barca, dividissin els homes, i prenguessin els dos falutxos armats i les seves tripulacions. Cosa que van fer amb un èxit rotund i sense cap baixa. I no sols això, sinó que van desmuntar els canons dels falutxos i els van afegir a d’altres canons que havien aconseguit a la ciutat per endur-se’ls a la Bisbal. Anem doncs amb les conclusions. El Foc de la Bisbal -com us ho hauria explicat molt millor en Jordi Frigola- l’hem de veure com l’intent més important potser de tot el país, per declarar la República i fer efectius els valors i drets que se l’associaven. Va ser una revolta catalana, una insurrecció que, si bé havia de ser generalitzada, va tenir a l’Empordà la seva més genuïna i sonora plasmació. Pel que fa a la figura de Caimó, sempre el veiem al costat dels més febles, lluitant colze amb colze amb els qui establirien el primer sindicalisme organitzat, el de la Primera Internacional, a la comarca, arribant a convertir Sant Feliu, a partir de 1872, en la indubtable capital del moviment obrer a nivell de tot Girona. Això mentre la repressió ho va permetre. Era, doncs, un gran liberal, lliurepensador, un gran líder de la democràcia i defensor de les idees de progrés de dos continents, orgull de la comarca i del conjunt de país. I tot en temps molt complicats. Ara que fa 150 del Foc de la Bisbal i 200 del seu naixement, crec que va sent hora que entre tots, tinguem les idees que tinguem, recuperem la seva memòria degudament. I una manera que ho farem és amb la representació de l’obra teatral “Isabel Vila al Foc de a Bisbal”. És un monòleg protagonitzat per l’actriu Carme Sansa que representarem al teatre Mundial el proper 6 d’octubre, dia que farà exactament 150 anys del fets. Però segur que hi ha moltes altres iniciatives i maneres de fer-ho. Començant per l’esperat llibre d’en Jordi, l’Angel i en Josep Clara. Moltes gràcies.

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.