Toni Strubell i Trueta


setembre 14
Quan pensem en la família Maragall –Joan, Pasqual i Ernest-, a molts catalans ens ve al cap una història d’èxit i reconeixement social. Així percebem Joan Maragall –amb tants carrers de les nostres ciutats merescudament dedicats– com a figura incontestable de la cultura. Per altra banda, percebem i valorem el seu nét Pasqual com a artífex –amb el seu germà Ernest– dels Jocs Olímpics de 1992, primer president socialista de Catalunya i màxim impulsor de l’actual Estatut. Però és correcta aquesta percepció? Realment podem parlar d’una nissaga d’acceptació universal i sense caducitat? Si sortim de la bombolla de bondat catalanista en què vivim, constatem amb desconcert que cadascun d’aquests Maragall ha acabat essent en gran mesura indigerible per a l’establishment. Inclús per aquell sector que inicialment els semblava acceptar, inclús adorar. És el cas de Joan Maragall. En aquest sentit, cal no oblidar l’efecte que va tenir en aquest sector el seu rebuig als fets del Cu-Cut –l’“a por ellos” de 1905-, el seu suport a la Solidaritat Catalana o el seu decantament cap al catalanisme. Es diu poc però cal recordar que l’any 1902, en plena maduresa, va ser processat pel contingut d’un article, “La patria nueva”. El seu posicionament va significar la ruptura, en dos temps, amb el Diario de Barcelona on publicava el gruix dels seus articles. Recordem que uns anys abans -1898- un ample sector unionista havia arrufat el nas a la seva ‘Oda a Espanya’ –significativament citat per Meritxell Borràs al judici del Procés– que acabava amb un eloqüent “Adéu, Espanya!”. En quant a la seva percepció des d’Espanya, i per molt que se’ns parli de la correspondència amb Unamuno o Ortega y Gasset, el cert és que de reconeixement, poc. No oblidem que va haver d’esperar l’any 2017, amb un decret de darrera hora de l’alcaldessa Carmena (amb l’excusa de l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica), per veure’s recompensat amb un trist carrer a Madrid. I de Pasqual Maragall, què no hem de dir? Podria semblar, a segons qui, una figura incontrovertible del nostre temps. Però cal recordar com va acabar el seu pas per la presidència de la Generalitat. Al meu llibre “El moment de dir prou” (2008) dedico un capítol a descriure’n la rocambolesca defenestració que en féu un PSC cada cop més sucursalitzat i obsessionat amb la defensa del règim borbònic del 78. Amb tot el que li havia costat al PSC arribar a la presidència de la Generalitat, el partit –a ordres de Zapatero– no va dubtar a desfer-se del president que més alt índex de popularitat havia adquirit. El van trinxar sense misericòrdia des de les editorials del diaris que, en principi, més l’havien ajudat a triomfar: El País i El Periódico. És un fet inaudit, només explicable pel cordó sanitari que el PSOE i el propi PSC aixecaven davant el catalanisme conseqüent i el seu nou Estatut, recorregut per Montilla encara amb la tinta fresca. Però és l’Ernest Maragall, figura emblemàtica d’aquella massiva fugida, que més clarament il.lustra avui la persistent censura de l’establishment unionista als Maragall. Quan els socialistes dicten que cal fer un mur de contenció per treure l’alcaldia de Barcelona a Ernest Maragall, és a l’establishment que obeeixen. Al seu lloc prefereixen una Ada Colau que ha reemplaçat el seu anterior model d’equidistància entre unionistes i sobiranistes amb una nova equidistància entre Collboni i Valls, a qui deu l’alcaldia. És ella que marca avui la frontera del mantra de l’“antes roja que rota” que de nou exclou un Maragall a instàncies de l’establishment unionista. El tractament que ha dispensat l’establishment als Maragall, al llarg del temps, ha acabat sent d’una intolerància granítica. Ha arribat a l’extrem de crear “cordons sanitaris” al seu voltant, expressats –cronològicament– en el processament a Joan el 1902, en la defenestració de Pasqual el 2007 i en l’acord Colau-Valls-Collboni de 2019. Els Maragall han acabat repetidament foragitats per un establishment annexionista que es mostra tant radicalment al·lèrgic a la seva heterodòxia com intolerant amb el seu catalanisme creixent. El fet que l’Estat espanyol i els unionistes de PP, PSOE i C’s no hagin assumit els Maragall demostra fins a quin punt qualsevol proposta democràtica del catalanisme resulta del tot indigesta al constitucionalisme. Però, sobretot, ens ve a corroborar fins a quin punt resulta insuperable la incompatibilitat entre la sensibilitat política espanyola i la catalana. En definitiva, cal acabar preguntant: si el constitucionalisme espanyol no pot admetre els Maragall, ¿quin aspecte de la catalanitat pot dir que admet més enllà de la barretina de Josep Bou? Toni Strubell i Trueta

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.