Fa anys que en certs sectors independentistes hi ha instal·lat el convenciment que com pitjor vagin les coses a Catalunya, millor anirà per a la causa independentista. Aquests postulats començaren a enraigar-se arran de la majoria absoluta del Partido Popular d’Aznar l’any 2000. Aparentment, l’ascens d’Esquerra en aquells moments, podia refermar aquest convenciment.
Han passat els anys, diferents comtesses electorals i avui una crisi econòmica demolidora campa lliurament mentre encara alguns s’entesten a creure que la independència arribarà sola, quan no hi hagi una altra remei i malgasten el seu temps i els nostres calers defensant la independència fiscal, la reforma constitucional o el DNI i passaport espanyol en català. Amb la mateixa convicció que empraren per defensar un estatut que va néixer mort. La crisi a casa nostra té una cruesa i unes conseqüències desproporcionades si s’analitza i compara el teixit empresarial català, el PIB de Catalunya, l’esforç fiscal, els índexs d’estalvi familiar o els marges de renda disponible amb països com Grècia o Portugal. Això ara. Però a aquest ritme de deconstrucció aviat caldrà apuntar-se a la llista d’espera per tenir un infart o en cas d’accident, procurar que sigui en horari laborable per ser atès.
Paradoxalment ,mentre creix l’independentisme sociològic, la “musculatura” de Catalunya s’afebleix dramàticament, fruit de la crisi, però sobretot d’una classe política de curta volada que ha governat i governa Catalunya. Sia l’olivera borda o el govern dels millors botiflers, la falta de coratge (per no dir l’excés de covardia i prudència) ens ha portat a un carreró sense sortida. L’estratègia continuada i perseverant d’Espanya contra Catalunya, ha anat desmuntant els entramats bancaris, industrials, comercials i competencials que podien fer de paraigües en la situació actual. L’estiu passat al Washington Post es qualificava Espanya com “La vall de la mort” per als emprenedors i donava a l’estat espanyol la posició 147 del rànquing mundial en facilitat per la creació d’empreses. Just per darrera del Congo. Quan Espanya anava bé, Catalunya anava malament. Ara que Espanya va malament, Catalunya encara va pitjor.
Així doncs, el plantejament suïcida d’esperar que les garrotades enforteixin la causa independentista es pot donar per morta un cop constatat, que pels catalans, mentre continuem vinculats a l’estat espanyol, no hi ha llum al final del túnel. Pregunteu-ho als quatre mil arquitectes catalans que han emigrat el 2011 a la recerca de futur. Cada dia que passa, més professionals qualificats i valents abandonen el vaixell. Els actius humans i materials per redreçar la situació s’estan fonent mentre els ciutadans veiem perplexes com es va repetint el guió fracassat dels darrers trenta anys.
