Toni Strubell i Trueta


abril 05
Aquests dies el Baix Empordà i comarques limítrofes es presten a commemorar els 200 anys que fa que va néixer un ganxó especial. Un que Carles Rahola va descriure com un del seus heroics gironins: Pere Caimó i Bascós. Com és que se l’ha recordat tant poc? Qui va ser? Aquestes són algunes de les preguntes que es faran aquest any que fa 150, també, del Foc de la Bisbal, segurament l’episodi més significatiu del XIX en la lluita per la democràcia i els ideals republicans a les nostres comarques. Caimó, nat a Sant Feliu de Guíxols el 31 de març de 1819, va formar part d’una generació de gironins remarcables que han caigut en una mena de forat negre que caldria il.luminar més enllà del que ja ho han fet historiadors com Josep Clara, Àngel Jimènez o Francesc Ferrer i Gironès. Entre ells, el figuerenc Abdó Terrades -primer alcalde i escriptor republicà- Miquel Surís, Francesc Sunyer, Joan Tutau, la primera sindicalista catalana Isabel Vila, o l’extraordinari músic i divulgador de l’obra de Josep Anselm Clavé, Joan Goula. Malgrat haver passat trenta anys fora, a Costa Rica –d’on segurament portava una llavor revolucionària- Caimó va ser immediatament elegit com a màxim dirigent de milícies revolucionàries i institucions locals i provincials en tornar. Significativament va ser el candidat més votat a les eleccions de gener de 1869. Caimó lluitava pel sufragi universal, per l’abolició de les quintes, pel proteccionisme del món surer, per la llibertat de comerç i les llibertats que la monarquia borbònica havia vetat. Quan Prim va defraudar els republicans que originàriament l’acompanyaren a fer la Revolució “Gloriosa”, l’Empordanet va explotar en una insurrecció –ara sí– que va acabar en l’heroic Foc de la Bisbal (1869). Caimó hi va portar tres mil homes armats, de tots els pobles de la costa, amb la idea de declarar la República a Girona. Només la seva captura a traïció, per part de l’exèrcit espanyol, va posar fi a la revolta, que, malgrat tot, no va ser militarment vençuda. En parlar de Caimó, és difícil no veure paral.lelismes amb la situació que viu Catalunya avui, amb presos polítics i l’exili dels seus màxims dirigents. Caimó va patir presó, judicis sumaríssims, deportacions, una pena de mort commutada, redades a casa seva per part de la Guardia Civil, multes i persecucions de tota mena. El que realment perseguia Caimó, però, amb el seu activisme era la millora de la vida dels seus conciutadans, una defensa de la vida laica, drets civils i col.lectius dignes de l’època i un poder per a Catalunya que durant tot el segle XIX li va ser negat. Ara toca recordar un que va contribuir més que ningú a obrir el camí per als avenços del segle XX, encara incomplets. Per fer-ho, es faran actes, visites guiades, una exposició, el monòleg de la gran actriu Carme Sansa “Isabel Vila al Foc de la Bisbal” (estrena el 19 de maig a la Cellera amb funció central a la Bisbal el mateix 6 d’octubre i funcions en una desena de localitats més). Certament, amb Caimó, hi ha molt a recordar. Toni Strubell i Trueta Del Grup Promotor de l’Any Caimó i Foc de la Bisbal.

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.