Toni Strubell i Trueta


juny 13
isabel vila
La història ens sol presentar grans paral·lelismes a través dels anys. Veient-los, podem aprendre coses o reproduir esquemes ideològics i patrimonials del passat. L’any 2019, i part d’aquest, el mestre Àngel Jiménez ens ha regalat una sèrie d’interessants articles a l’Àncora sobre l’extraordinari alcalde Pere Caimó que va tenir Sant Feliu fa cent-cinquanta anys. I crec que els paral·lelismes amb la situació catalana d’avui no hauran escapat a més d’un. Una altra sèrie de paral·lelismes que la història ens obsequia salta a la vista quan comparem les vides d’Isabel Vila (1843-1896) i Dolors Bassa (1959-). Els trobarem en almenys quatre aspectes clau. D’entrada, el lloc de naixement perquè ambdues van néixer en poblacions del Baix Empordà properes a la costa: Calonge i Torroella de Montgrí. Més enllà d’això, ambdues dones tenen estretes relacions amb el món de l’ensenyament. La Dolors, ja de jove i com a primer impuls professional. La Isabel Vila, com a vocació més tardana. Va ser l’exili a Carcassona (Occitània) que li’n va obrir les portes: la família amb qui la Isabel va trobar aixopluc, industrials catalans establerts a la ciutat, van facilitar que aquella sindicalista de 32 anys, que venia fugint de les purgues borbòniques de la Restauració de 1875, pogués accedir a una educació més completa. S’hi va preparar amb coneixements de llatí i francès. I quan va tornar, va exercir de mestra i directora d’escola a Barcelona i Sabadell respectivament. La Dolors, aquesta fase formativa, la va tenir més fàcil. I va fer el pas a l’inrevés: primer a l’educació i després al sindicalisme, al contrari que la Isabel. En el camp sindical, el paper de les dues empordaneses va ser semblant en importància. Isabel Vila va tenir un paper clau com a primera dirigent sindicalista catalana al període 1871-74. Aquestes dates són tan pretèrites que no pocs historiadors han opinat que era impossible que una dona ho hagués arribat a ser en aquell temps. S’equivocaven. No sols va ser co-introductora de la Primera Internacional al Baix Empordà sinó que va fundar dos sindicats a Llagostera. No va poder-hi exercir gaires anys perquè la mateixa repressió que la va dur a l’exili va il·legalitzar la Internacional (AIT). Per contra, la Dolors ha estat líder de la UGT a Girona, sindicat que no sé si ha fet prou per reivindicar la seva gran contribució a la democràcia i als drets de tots els catalans que va protagonitzar com a consellera en el Referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Però és sens dubte com a represaliades que cal veure el penúltim gran lligam entre aquestes dues grans empordaneses. L’Estat borbònic de 1875 i el d’avui hi han reaccionat d’una manera molt semblant mostrant una profunda al·lèrgia als principis democràtics. Va castigar la Isabel a uns 7-8 anys de dur exili sense permetre que tornés mai a viure a menys de 90 km de Llagostera, el lloc on havia comès el “crim” de reivindicar que la mainada no hagués de treballar a les fàbriques i pogués anar a escola. I a una escandalosa pena d’11 anys de presó a l’amiga Dolors. I quina seria, doncs el darrer paral·lelisme? Doncs que actualment la Dolors està fent exactament la mateixa labor que va fer d’inici la Isabel: treballar a favor de la gent gran hospitalitzada en una residència. En conclusió podem dir que hem tingut unes grans empordaneses en la nostra història. I les seguim tenint. Per què no deixen els liberticides que exerceixin lliurement la seva feina en favor de la llibertat i en favor dels drets dels menys privilegiats. Per què les castiguen tan injustament? Som al segle XXI. Quan hi arribarà Espanya? Toni Strubell i Trueta

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.