Toni Strubell i Trueta


desembre 29

Ara que ja podem relaxar-nos un xic del Procés independentista –els tsunamis van fent la seva feina i jutjats europeus i errors espanyols ja fan la resta– potser valdria la pena centrar-nos en un altre gran objecte de preocupació que tenim al davant: la llengua i la cultura catalanes. Ep, i no ho dic per culpar-ne la situació al Procés, sense el qual fins i tot un cec veuria que el català no té futur. Ho dic, per exemple, per un inquietant titular d’un important diari català que el passat 30 de novembre feia: “la cultura catalana, aquell vaixell a la deriva”.

Fa temps, efectivament, que no està de moda fer aquella mena de “mirades llargues” –envers el futur de la llengua, en aquest cas– que en d’altres camps sí es reivindiquen. Potser ha arribat l’hora de rebobinar a l’època en què prenia cos el gran somni d’emancipació de la cultura catalana que naixia amb el Modernisme, el qual es proposava –de la mà dels seus principals protagonistes– de convertir-se en una Cultura autosuficient i moderna, com la dels estats del seu voltant: França, Espanya, Alemanya etc. Pretenien que s’expressés per si sola, obrint-se al món –això sí– però des d’una visió i veu pròpies. El Modernisme pretenia superar així la xaroneria del moviment jocfloralesc de la Renaixença  que en molts aspectes només aspirava a crear un aparador regionalista i subsidiari per a la cultura catalana, més que no una cultura emancipada. En aquest sentit, no estranya que els mateixos intel.lectuals castellans que feren copets a l’esquena de la Renaixença s’ennueguessin amb el Modernisme que el suplantà. Era perquè aquest realment es plantejava un canvi d’status? Inclús, fer-los la competència?

Bé, i avui on és aquell vell somni modernista de cultura catalana emancipada? Molt lluny del debat públic. Llunyíssim dels programes i debats polítics. I més a prop del tabú que no del debat intel.lectual i ideològic. Aquesta és la veritat. Per això a l’article esmentat suara hi trobem una Najat El Hachmi parlant de “buit institucional” al voltant de la cultura; o una Mercè Picornell queixant-se que a l’educació “només s’estudien figures mortes”; o la necessitat d’“obrir els ulls” davant una llengua catalana que “perd pistonada”, fet il.lustrat per l’alarmant dada –apuntada per Najat El Hachmi- “que no hi hagi estudiants de filologia catalana”. Per acabar d’enfosquir el panorama, amb dades recollides de la Plataforma per la Llengua, podríem afegir-hi l’escàs 17% de converses en català als patis de les escoles, el 3 de cinema en català o el 8% de judicis celebrats en català a casa nostra. El qual ens pinta un quadre de marginalització i ús residual evident.

En contrast amb aquesta dura realitat –que lingüísticament comença a recordar la Irlanda o l’Occitània del primer terç del XX– la comoditat que hi sembla demostrar el Govern català és digna de l’orquestra del Titànic. Al més pur estil Joan Maria Pujals (que feia lectures on i off de la ja preocupant situació lingüística, segons el periodista present), patim de responsables polítics culturals que ens presenten amb naturalitat, quan no amb un cert cofoisme incomprensible, les dades sobre usos lingüístics. Sovint en surten amb la cantarella aquella del “mai no hi havia tanta gent que sàpigues el català”. Per favor! Això és com dir que mai no hi havia hagut tanta gent amb mòbils que resolguin algoritmes. Algú ho posa a la pràctica?

El vell somni d’una cultura catalana emancipada, el que va llançar la novel.la catalana i va col.locar una senyera a la capçalera del llit de Picasso– és avui una quimera. Agafat a contrapeu, ni tan sols ha estat capaç de respondre adequadament el rocambolesc i acientífic relat de Ciudadanos sobre la immersió i la “persecució” del castellà. Els nostres polítics, amb notables excepcions, han tendit a fer l’estruç. Prefereixen l’engany de presentar-nos TV3 com la “líder” d’audiència (amb un 12% de share?) mentre la realitat és que la gent es llença massivament en braços de plataformes audiovisuals del tot mancades de català. O del You-Tube dels joves, on el català hi fa de malalt entubat. Prefereixen parlar dels èxits dels digitals i del minoritari teatre català, mentre tanquen els ulls (i donen per perduda?)  la batalla per l’ús social de la llengua, únic barem realment significatiu de la força d’un idioma. Quan posarà el Govern mans a l’obra amb un tema que semblava ben encarat fa cent anys i que avui sagna per tantes ferides?

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.