Toni Strubell i Trueta


novembre 09
Per si encara li quedava algun dubte a algú, el comportament de Caixabank en els darrers anys ha significat el trencament més absolut de fidelitat al país que la va veure néixer. La seva traïció final al país. La Caixa, convertida en Caixabank i amb seu fora de Catalunya, ha perdut per sempre la seva credibilitat catalana, la seva trajectòria de (cert) compromís amb el país, i ha optat per una política que l’ha divorciat radicalment dels seus orígens i del seu esperit fundacional. La Caixa, ara Caixabank, ha passat de ser una entitat contemportitzadora, no enfrontada al sentiment catalanista majoritari de la societat catalana, a ser obertament hostil al que hi està passant. Ho evidencien les darreres declaracions del seu màxim dirigent, el madrileny Gonzalo de Cortázar que, lluny de demanar que el nostre país pugui decidir el seu futur democràticament, com vol la majoria, acaba de sumar-se a la visió més unionista possible marcant com a “prioritat” el cessament de les protestes contra la sentència. Com es nota que no és el seu govern que acaba de ser condemnat a dotze anys de presó! El Sr Cortázar simplement s’afegeix a la corrua de declarants que exigeixen “respeto a la ley vigente” y “diálogo” –en el castellà que ara senyoreja a Caixabank- quan el món sencer ha pogut veure que han estat els governs de Madrid, d’un color i altre, que s’han negat sistemàticament al diàleg amb Catalunya. Caixabank ha de pagar molt cara l’eliminació de tot tipus de matís en el seu posicionament sobre la situació havent optat per operar com una entitat aliena a la democràcia catalana. Ara és una entitat autoritària espanyola més que ha girat l’esquena totalment a la realitat catalana, segons la voluntat del catalanòfob Felip de Borbó, i molta part de la seva clientela catalana no sols ho percep, sinó que comença a actuar-hi en conseqüència. I això té tots els visos que anirà a més. L’acual deriva anticatalana de Caixabank, vista la seva trajectòria d’ençà de 2014, certament no és cap sorpresa ni marca cap trencament massa radical amb la realitat dels darrers anys. La Transició espanyola mai va suposar un compromís massa tangible amb el país malgrat el que pogués semblar. Com ho podia ser quan la presidi un franquista convençut com Juan Antonio Samaranch que encara feia la salutació feixista als anys 70! Ja l’any 2016, quanta anys després de la mort de Franco, la Comissió de la Dignitat ja va haver de denunciar la nul.la voluntat de la Caixa de recuperar la seva trajectòria catalanista amb l’ostracisme que durant anys havia practicat amb els seus ex directius del període republicà, Josep Maria Boix i Maurici Serrahima, represaliats després per Franco. Sistemàticament havien estat omesos de la història oficial de la Caixa tot i haver-se recuperat, aparentment almenys, la democràcia. Quina incomoditat sentia la direcció de la Caixa amb el record d’aquells directius que si van comprometre’s amb Catalunya! Fins al punt d’ometre la biografia de Boix de la sèrie oficial d’ex directius que havien anat publicant. En paral·lel a això, cal demanar perquè es va negar tants anys la Caixa a recuperar les inscripcions catalanes que Franco havia fet eliminar de la façana de la seva històrica seu barcelonina, arribant fins i tot a negar que mai no hi hagessin existit? D’acord, algú potser dirà que al final hi van accedir. Però només a resultes de la campanya que hi va muntar la Comissió de la Dignitat, diguem-ho ben clar. Certament, doncs, seria un error denunciar l’actual Caixa de traïció sobtat a Catalunya ara amb el Procés. La traïció ha existit des de fa molt temps. El que passa és que molta gent de bona fe no la vèiem. La Caixa passava per ser una entitat que semblava operar a favor del país, que semblava primar el català, que semblava invertir prioritàriament en el país quan la realitat és que les seves prioritats reals eren conquerir el mercat espanyol, invertir en Espanya i el món i anar progressivament marginant els seus plantejaments de país. Ara, amb el Procés, s’han vist forçats a treure’s la careta i mostrar-se tal com són: una empresa d’origen català però que mai més podrà enganyar ningú que tingui cap prioritat en defensar i enfortir la Catalunya que els seus fundadors sí van voler defensar i enfortir. A partir d’ara, d’aquesta tasca se n’hauran de fer càrrec altres entitats, potser alguna encara per fundar.

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.