Toni Strubell i Trueta


juliol 05
Voldria fer una petita reflexió sobre el sentit que té que avui estiguem reunits aquí per reivindicar, un cop més i després de tants anys, el retorn dels Papers de Salamanca. Algú podria pensar que estem aquí per vici, per protagonisme, per historicisme, inclús per mer interès pel patrimoni. I no, nosaltres estem aquí, bàsicament per reivindicar la decència. L’humanisme, el sentit comú. Les coses robades es retornen. I si no, els qui no ho fan tenen un greu problema. Quan el gener del 2002, fa dotze anys, vam agafar el testimoni dels qui s’ocupaven d’aquest afer, sabíem que apostàvem per un cavall guanyador. A l’igual que tants temes, com ara el de les Fosses, el de l’anul.lació de sentències del franquisme, sabíem que no podíem perdre. Que cada dia de lluita seria una petita victòria. O ens tornaven allò que un dia van robar a la nació catalana, a les seves institucions i societat civil, o quedaven retratats davant del món. Aspecte que no és menor. D’acord. De moment els qui juguen amb nosaltres es podran sentir satisfets com els qui gaudeixen practicant el bullying contra el feble. Però que sàpiguen que és precisament la seva actitud la que ens fa guanyar més força. Cada dia que transcorre sense retorn ells es retraten en el seu dèficit democràtic. No és un tema insignificant, no és una anècdota. És un magnífic certificat de complicitat que, inconscients, mostren davant del món. És, el que diuen alguns avui, la “Marca España”, podríem dir, sense abusar d’irreverents. Perquè ells s´ho han buscat. Són còmplices del que queda de la pitjor Europa. De lL’Europa de pensament totalitari que entre tots, voldríem deixar enrere. Són còmplices directes de l’Europa que va combatre la llibertat, la democràcia, la decència. Són còmplices d’idees i pràctiques directament nascudes del malson feixista Europeu que tants catalans hem patit en primera persona. I no d’envejar aquesta complicitat. És una herència demoníaca, un trofeu contaminat, un cap d’elefant col.locat a la paret que els delatarà fins el dia mateix que rectifiquin. D’acord, tenen segrestats els nostres darrers papers. Però no els envegem. Algú podrà dir que és molt escassa la factura que han de pagar, que és poc el descrèdit que els suposa davant el món democràtic el fet de retenir-los amb la patètica excusa que ho fan per raons arxivístiques. Ja no convencen ningú. A l’igual que el rei que va nu i que tothom veu, la integritat i les qualitats morals de l’Espanya nascuda de la Transició borbònica i el nou torn pacífic també van nus. I el món ja ho veu perfectament. Com ha dit darrerament un ex-cònsul britànic, Catalunya és un país que forma part d’aquest règim per força no pas per gust. I aquesta tardor obrim la porta per posar remei a la nostra fam secular de justícia i llibertat. Prenguem doncs fe. Sentim doncs alegria. Està a punt de rebentar la bombolla i l’estafa de l’Espanya que suprimeix inscripcions culturals, que suprimeix idiomes que els destorben i que ha optat pel talibanisme constitucional abans que la voluntat popular. Si no són capaços de respectar ni les lleis que ells mateixos han aprovat en la seva dèria catalanofòbica, allà ells. Al davant ens tindran a nosaltres, pacients i units, per fer-los front.

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.