Toni Strubell i Trueta


juliol 15
 Molt bona tarda a tothom. Moltes gràcies per ser aquí. Moltes gràcies a l’Ajuntament de Rupià i al seu alcalde, Xabier Olagoitia, per acollir aquesta conferència. I gràcies també als qui l’han ajudat a organitzar.
 
A l’hora de preparar aquesta conferència, he tingut els meus dubtes sobre la manera d’enfocar-la. Descartat la típica plasta dels polítics clàssics –primer perquè estem al període estival i després perquè no estic massa segur de ser un clàssic polític – he optat per un registre més desenfadat. Més directe i personal. Menys retòric. Però que no s’espanti ningú, el seu contingut polític el tindrà, no cal dir-ho. Els temps no estan per entreteniments, ni per floritures, ni per frivolitats. Els temps estan per parlar clar, per situar-nos exactament en el moment –sens dubte transcendental- en què ens trobem. I per parlar clar i català. Qualsevol altra cosa, a l’alçada que estem i amb el que està caient, seria indigne i poc real.
 
Tanmateix, per començar –i amb el vostre permís- voldria aprofitar la invitació d’avui per donar-me a conèixer als qui no em coneixeu. Vull respondre a la pregunta: què fa i que ha fet en el darrer any i mig aquest diputat defensant l’opció de Solidaritat Catalana per la Independència des del Parlament.
 
Acabo de dir que no sóc un polític clàssic. Bé, això d’autodefinir-se és complicat. Les definicions canvien. Les persones també Fixeu-vos el que va del Rodrigo Rato de 2005 al d’avui. Jo he procurat, i procuraré, ser el mateix de sempre. Entenc que un polític ha de ser una persona compromesa, amb esperit de servei. Ha des er d’aquelles persones que no es poden quedar a casa quan veu la necessitat que sigui al carrer. Joan Fuster ja va dir allò tan memorable de “la política, o la fas tu o te la fan”. I és precisament per aquí que volia començar. Perquè m’agradaria que coneguéssiu la meva posició al respecte.
 
A mi hi ha una anècdota, un moment de la meva història familiar, que sempre m’ha servit d’inspiració. Penso que tothom té episodis o idees que els han marcat en un sentit o altre en un moment donat. Com potser sabeu, la meva família materna va haver d’anar a l’exili el gener de 1939, com tantes famílies catalanes. Doncs al meu avi -Josep Trueta, que va arribar a ser una figura pública a Gran Bretanya, com a ortopeda i catedràtic- els periodistes britànics més desinformats li solien demanar perquè havia vingut a Anglaterra, i si era pel clima. I el meu avi solia respondre que no. Que ell havia hagut de marxar de Catalunya perquè “no suportava veure morir la llibertat a casa seva”. I era així. I els periodistes es quedaven parats. I amb totes les distàncies, voldria dir que el meu pas a la política es deu a un mòbil semblant. El fet de no suportar veure esllanguir i marcir-se la llibertat a casa nostra. No podem venir i marxar d’aquesta vida i veure una causa tan bella com la de Catalunya i la seva gent, i simplement desentendre’ns i deixar-la sucumbir.
 
Jo provinc del camp del moviment cívic. He treballat en l’àrea de la Memòria Històrica i la recuperació dels béns espoliats per la dictadura durant almenys 15 anys. He estat i sóc membre de la Comissió de la Dignitat. I estic molt orgullós del què s’hi ha aconseguit malgrat els esforços dels governs de Madrid per boicotejar-ho. Encara ha de retornar molta cosa com els cartells i banderes, materials d’alt valor real i simbòlic. No debades s’hi resisteixen els nostres ocupadors.
 
Per mi tot va canviar per una cosa que va passar el dia 13 de juliol de 2010. Una cosa que em va alertar. Que em va sublevar. Que em va fer arribar a la conclusió que ja no podia estar més a casa o merament dedicat a afers memorialistes, que si bé eren importants, no responien a les prioritats absolutes del moment. Ja vaig veure, aleshores, tot d’una, que la classe política establerta, el món parlamentari, no em representava. Ni poc ni molt. Simplement, que no em representava. En absolut. I penso que molta gent té i tenia una sensació semblant per molt que els partits ho vulguin maquillar i fer oblidar avui. Recordar-ho també és fer memòria història, d’una cosa ocorreguda feia poc, però tan o més eloqüent que el que podia haver passat el 1936 o el 1939.
 
I és que la Mesa del Parlament de Catalunya d’aquell moment, per unanimitat, va votar en contra d’admetre a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per permetre que la gent de les consultes recollissin signatures en favor del dret del poble de Catalunya a decidir al Parlament. Una ILP que presentaven uns senyors, Uriel Bertran i Alfons López Tena, a qui només coneixia de breus trobades, però que jo havia anat seguint com a portaveus i líders del moviment de les consultes.
 
Si aquest refús de la Mesa del Parlament s’hagués produït en un altre moment, potser no m’hagués cridat tant l’atenció. O si el 2007 haguessin rebutjat una moció de Convivencia Civica Catalana en contra del català. Però aquella la van acceptar. I ara aquesta negativa s’esdevenia  exactament tres dies –és a dir 72 hores- després de la massiva manifestació del 10 de juliol. Aquesta era la resposta, doncs, dels partits catalans del Parlament de Catalunya a la més gran reacció del poble de Catalunya a favor dels seus drets col.lectius bàsics. I la classe política hi mostrava la més gran de les indiferències. I cal insistir després en un fet. Aquell dia l’enorme massa de manifestants que van sortir, mai vist a Catalunya, no cridaven pas a favor del pacte fiscal. Ni tan sols del dret a decidir si et descuides. Cridaven obertament en favor de la secessió. “Independència” cridaven. I si aquest clam no podia arribar al Parlament, on es diu que s’hi representa tot un poble, això era simptomàtic d’un fet molt greu. Un fet gravíssim. No podia ser que tot el procés de les consultes, amb tot l’enrenou internacional que havia creat, hagués passat debades, sense deixar cap consigna ni trobar cap eco seriós entre la classe política. I era aquest el forat que s’havia de tapar i pel qual em vaig sentir cridat a deixar la comoditat de casa meva i sortir a la palestra pública, en la molt bona companyia dels companys i companyes de Solidaritat que veien les coses igual, lògicament.
 
És per això que es va crear Solidaritat Catalana per la Independència. Va ser una aposta que segurament va ser precipitada aquell mes de juliol de fa dos anys. Per força ho havia de ser. Certament, quan es diu que alguna cosa és “precipitada”, generalment vol dir mal feta. Però en aquest cas no. Va ser precipitada i molt ben feta. Tant és així que s’ha fet famosa la frase, atribuïda a mi –no sé si amb raó-, segons la qual si Solidaritat no l’haguéssim creat aleshores, l’hauríem de crear ara. Però estiguin vostès tranquils, que no penso fer publicitat de res, i simplement voldria acabar aquesta introducció dient-vos que Solidaritat penso que és una eina valuosa per tres raons. Primer, perquè posa la banya únicament en l’afer central que ens ocupa: la consecució d’un estat propi per a Catalunya. Segon, perquè representa una autèntica transversalitat ideològica; i tercer, perquè està del tot lliure de servituds. És a dir, Solidaritat està en l’envejable situació de no deure res a cap banc, ni d’estar lligada als interessos de cap empresa parasitària del sistema democràtic i financer de casa nostra. I per tant, podem dir la veritat, o el que ens sembla més que sigui la veritat, també ens podem equivocar. I això penso que ens col.loca en una cleda ben diferent a la majoria d’opcions polítiques de casa nostra, totes elles poc o molt lligades a uns interessos i unes dinàmiques que poc tenen a veure amb la gent del carrer i amb la consecució -sense  altres concessions ni especulacions- de la llibertat.
 
Un cop dit això, voldria centrar-me en la lluita que ens centra avui. Els temps que estem vivint no són rutinaris ni normals. Són d’una anormalitat extraordinària. I criden als canvis més profunds i generosos. Perquè no podem seguir així. És evident. El passat dia 12 vaig rebre un correu electrònic. Molt semblant a d’altres que rebo contínuament. I amb el vostre permís us en voldria llegir algun fragment:
 
“Buenos días. Me llamo M...  –no en revelaré el nom- y tengo 56 años y resido en Girona. Soy una enferma de fatiga crónica.
No he podido tener una vida laboral porque tuve que dedicarle todo mi tiempo a mi segunda hija, nacida con una grave enfermedad. Recibo una PIRMI de aproximadamente 400 euros. Vivo en un piso por el que pago un alquiler aproximadamente igual a la prestación social que cobro.

A finales del año pasado me diagnosticaron un cáncer de mama, fui operada en abril de este año en el Hospital Clínic de Barcelona, en estos momentos estoy siguiendo tratamiento de quimioterapia en el mismo hospital.
Vivo sola. No dispongo de más ingresos para comprar alimentos, pagar los recibos de los suministros del agua, luz, etc., no tengo dinero para comprar los medicamentos que necesito tomarme en casa. Hasta hace poco he sido muy valiente y con pocas fuerzas me he dirigido a la Administración para pedir ayuda. La prestación de la PIRMI ha sido una barrera, me han dicho que no tengo derecho a nada más. Ninguna administración me hace caso. Ahora no puedo más.”
 
Bé, perdoneu que m’hagi estès amb aquesta lectura, però crec que ens aporta diverses dades, més enllà dels colpidors sentiments que aixeca. Primer, que serveix com a crònica del temps que vivim: una família, la mare malalta, vivint d’un PIRMI de 400 euros que se’n va tot en lloguer i que li van susprendre temporalment l’estiu del 2011. Segon, haver de desplaçar-se 150 kms pel seu compte per fer tractaments dolorosos i allargats en el temps i dependre de medicaments que no pot pagar. Tercer el desemparament de les mares soles amb criatures a càrrec. I encara podríem afegir un quart. Una dona catalana, que no sap escriure en el seu propi idioma. Potser un detall, però segur que no ho seria en un altre país d’Europa on seria difícil trobar adults educats però que no saben escriure en el seu propi idioma. Un altre drama però que potser no veiem com a tal perquè la falta d’autoestima no ens deixa aixecar el cap ni un centímetre.
 
Bé, amics, aquesta és la situació del nostre país avui. És un quadre devastador indigne d’un país que fa pocs anys es descrivia com un dels quatre motors econòmics d’Europa. Però l’aspecte que més voldria destacar d’aquest cas és la seva comparació amb la situació d’una persona que patís el mateix que ella en un país com Bèlgica, França, o Holanda. Una persona així tindria tres vegades més prestacions. Tindria transport en ambulància de franc a pocs quilòmetres de casa seva. A Figueres, cap funcionari va a visitar aquesta senyora mentre es refà de la químio. Rep una tercera part del que és el sou base al nord d’Europa. Però alerta! Aquí s’acaben les desigualtats. Perquè Girona és un territori que té un producte interior brut no tan allunyat d’aquells altres països. I una situació impositiva no tan diferent. La gran diferència està no en la situació econòmica, sinó en la fiscal. I en les inversions de l’Estat central. És per això que ningú de l’administració catalana ajuda aquesta senyora.
 
No em puc resistir de donar-vos un exemple que ajudarà a explicar perquè la nostra situació és tan anòmala, i tan desesperant, políticament i econòmica. Comparem-nos un instant amb els habitants de Baviera a Alemanya. Allà també són un territori ric. Més ric que Catalunya. El que passa és que proporcionalment paguen menys de la meitat que nosaltres en impostos a l’Estat. No arriba a 4 mil milions d’euros els que paga Baviera a les arques federals mentre que els catalans hi paguem més de 16,5 mil milions d’euros. I som més pobres. Quin és el resultat? Que les prestacions de benestar no es poden financiar. Que no podem fer competitives moltes de les nostres empreses. Que tenim dos o tres vegades el nivell d’atur que al nord d’Europa, amb un 45% dels nostres joves inclosos. Ben curiosament, però, i amb una situació molt més favorable, és el govern bavarès –i no pas el català- el qui ha portat als tribunals el Govern estatal per tal de fer-lo rebaixar la xifra del 4% al 2,5% del PIB d’aportació fiscal a l’Estat. El govern català, en canvi, no ha fet res en aquest sentit. És el món a l’inrevès. O potser simplement el fet que allà tenen un govern valent i desacomplexat, i aquí no.
 
És clar, qui pateix aquestes desigualtats –i no estem fent demagògia- és la gent. La gent de Catalunya. No estem descobrint res. Cada vegada més gent es veu en la indefensió més solemne. I l’administració no hi reacciona. O ho fa simplement recorrent a la consigna europea de les retallades. I mentre això passa, la classe política catalana està absolutament immersa en una dinàmica i un marc polítics que no tenen cap mena de virtualitat ni cap possibilitat real de començar a trobar solucions i implementar polítiques que puguin corregir-ho tot això. Només ploren. I no és això el que la gent com la Montserrat espera. L’autonomisme ja no li pot reportar res a persones com la Montserrat. Res de res. És una via esgotada. Vivim dins un marc polític esgotat. Que no dóna cap opció a la nostra nació ni als seus ciutadans.
 
Catalunya, sense comptar la resta de Països Catalans, avui representa el 18% de la població de l’estat, n’ocupa el 6% del territori, rep el 12% del pressupost estatal de la què pateix un 30% d’incompliment en anys normals, en els apartats d’inversió i infraestructures. Avui, un capítol sota mínims. Paguem el 8,5% del nostre producte interior brut a Espanya, xifra només superada a nivell mundial pel 15% que paguen els ciutadans de Balears.
Tal com van manifestar  dos catedràtics americans invitats fa un any a la Universitat Autònoma de Barcelona, els va resultar molt difícil d’entendre com sobreviu una economia europea avançada com la catalana pagant una porció tan generosa a la metròpoli, a l’estat colonial en aquest cas. De fet, l’encertaven. Pocs mesos després, l’abril de 2011, en Kenneth Rogoff, ex cap del Fons Mundial Internacional, va declarar que sense l’extraordinari grau d’espoli que pateix, Catalunya seria una de les nacions més riques del món. Però avui som un autonomia espanyola que cada any perd posicions. Una autonomia espanyola a la què se li nega un principi tan universalment respectat com és el d’ ordinalitat, un dels pocs criteris, per cert, que CiU manté en la seva actual oferta de pacte fiscal, el de dijous passat. Però fent els primers càlculs, tothom sap que en el millor dels casos, l’aplicació d’aquest criteri no limitarà a penes l’espoli actual. El consagrarà. En aquest sentit Però cal recordar que tot això de l’ordinalitat va ser esmicolat amb la sentència de l’Estatut i que, per tant, no té cap possibilitat de sortir endavant. Per tant, ens veiem avui davant d’una situació a la qual només se li pot fer front amb mesures enèrgiques, amb decisions valentes, amb una nova manera d’entendre la política catalana. Fixem-nos com el mateix Jordi Pujol ens planteja la dicotomia, o residuals o independents. Perquè és així... O fem com Lituània, Escòcia, Irlanda i Cuba, o serem escombrats del mapa. I no diré allò de “sinó, al temps”, perquè no li darem aquest gust al temps. El que farem és independentitzar-nos. Aquest és el “al temps” que interessa.
 
Malgrat tot, cal reconèixer que la providència ha fet que aquesta presentació caigués en un moment clau. En un moment vital en què la classe política catalana està cridada a definir-se d’una vegada i per sempre davant el problema que venim patint tantes dècades. Ens trobem, efectivament, entre la segona i tercera cimera sobre el Pacte Fiscal. Tanmateix –i aquí està el drama per a CiU- sense haver-se produït la tercera, podem dir que ja està ventilat i venut tot el bacallà. Fins i tot sembla que l’ala pujolista de CiU s’ha rebotat en les darreres hores contra la rendició de Mas al PSOE.
Com ha apuntat en les darreres hores Uriel Bertran, un cop més la classe política catalana s’ha cagat a les calces abans d’hora i fa els impossibles per seguir marcant la pauta del cafè para todos o, el que és el mateix, el cafè solo para bascos. Una mena de cafè amb patxaran. Perquè és a això  que el document dels 5 punts de Mas aspira. Res més. Cap de les condicions bàsiques per a una hisenda catalana que establia l’estatut ribotat per Alfonso Guerra, ha estat defensat per CiU. Segons el document, la reducció del fatídic espoli fiscal al què aspira CiU, de la mà del PSC, serà de menys de l'1% del PIB  (d’uns 1400 MEUR). Això és, per tant, la desaparició d'un model de concert econòmic i de la clau de la caixa. Al document, igualment, desapareix la singularitat i la clàusula per sortir de la LOFCA i es limita la Generalitat a recaptar els tributs estatals suportats a Catalunya i no els cedits. Segona enganyifa. Tercera: Mentre que el Parlament va aprovar que l'Agència Tributària de Catalunya fos l’única responsable de la gestió i recaptació dels impostos, amb la proposta del govern s'obre a què també ho sigui l'Agencia Tributaria Española que “podran col·laborar i subscriure convenis i fer ús dels altres mitjans de col·laboració que considerin pertinents”. Quarta enganyifa: Mentre que el Parlament va aprovar que la Generalitat tingués plena capacitat normativa, la proposta del govern només parla  que “disposi de capacitat normativa”. Fins aquí llegirem. És infumable el document.
 
Bé, i què hem de fer davant de tanta rebaixa d’estiu, tant de pastisseig i tant d’engany al poble de Catalunya? Si es tractés d’un episodi més del repertori del Govern de Vichy Catalán que patim, sense més transcendència, segurament podríem mirar cap a l’altra banda i acabar de passar les calors de l’estiu com podem. Però no. Estem davant de la joia de la corona de la legislatura. Estem davant de la proposta estrella que ens van assegurar els convergents i unionistes que preludiaria un procés sobiranista. I d’això res de res.
Convergència i Unió, segurament amb la cobertura que els dóna Jordi Pujol, ens està escenificant l’enèsima ensarronada, una més d’una llarga sèrie que ja ens ha portat 35 anys de decepcions i renúncies. Fins ara podíem anar tirant, qui dia passa any empeny. Però ara ja no. Amb més d’un 20% d’atur i un 20% de la nostra població en el llindar de pobresa, amb el país convertit en productora neta d’emigrants catalans, això ja ha passat de la línia roja. Ara ja no podem veure les coses amb il.lusió, sinó amb desil.lusió total. Amb decepció i ràbia. Amb una reacció que només pot ser d’un intens emprenyament. S’ha esgotat ja tota la paciència que teníem dipositada. Ara ja només pot tocar rebel.lar-nos i denunciar aquest abandó absolut inclús dels postulats més moderats expressats per algun sector a la gran manifestació del 10 de juliol. CiU ha decidit abaixar-se al nivell dels botxins de la sobirania catalana, i això ja és intolerable. CiU no només ha obert la veda a la rebaixa del document de la comissió d'estudi amb la presentació del document dels 5 punts, sinó que l’ha oberta a una 2a retallada abans de l'aprovació al Ple del Parlament el 25 de juliol, que després passarà al Congrés i pel Tribunal Constitucional. El resultat només pot ser que ens continuaran robant igual o pitjor que abans i que amb aquest govern haurem perdut 4 preciosos anys. L'alternativa només pot ser una: deixar de viure el dia de la marmota i inciar JA la transició a la independència. Que és el que cada dia més gent –un 51% diu el CEO ja- veu que és el que s’ha de fer. I Solidaritat ho té claríssim que ho ha de potenciar.
 
Tot això pot semblar molt radical. Pot semblar molt tremendista. Però és l’únic camí que ens deixen obert. La intensa onada d’emprenyament i l’auge de l’independentisme que s’està produint en el nostre país ho afirmen clarament. Cada dia són més els fòrums i els centres de debat econòmic i empresarial on s’està arribant a la mateixa conclusió. En un moment de la història com aquest, no fer cap pas seria l’opció més greu. Del marc polític espanyol i de les institucions polítiques i econòmiques espanyoles no en podem esperar res de bo. Tot el contrari. La política econòmica i financera d’Aznar, Zapatero i Fernández Ordoñez han significat l’error espanyol definitiu. Després de vint i tantes fallides del regne d’Espanya de 1557, solucionades sempre a les costelles de les nacionalitats i per la via bèl.lica i colonial, mentre han pogut, ara estem davant de l’ensulsiada final. Aquesta gent ens han venut que eren el sistema bancari més fort d’Europa i resulta que avui acumulen un deute públic de 804 mil milions d’euros. Cada nen espanyol que ve al món neix ja amb un deute de 17,500 euros a l’esquena. És una situació catastròfica de la què cal fugir per salvar el nostre país. No tenim més remei. És una ocasió que no podem perdre i que potser no es tornarà a repetir. I ho veuen cada dia més empresaris. Hi invita l’evolució magnífica de les nostres exportacions. No ens poden fer mal ja ni amb els boicots. I sinó que els ho demanin als del sector del cava que beneixen l’hora en què els van fer el boicot ja que serví per obrir potents mercats arreu d’Àsia i Amèrica.
 
No hi ha, sincerament, cap més camí que la secessió. Per pura supervivència. T’ho diuen en privat fins i tot persones de pes gens sospitosa de separatisme. Si ara veiéssim una voluntat d’esmena per part dels polítics espanyols potser en podríem dubtar. Però mirem quin n’ha estat el capteniment en els darrers dies. Com si d’una república bananera es tractés, el PP ha optat per una pujada considerable de l’IVA. Tot el contrari del que s’està fent a la UE. Només se’ls ocorren solucions en clau recaptatòria i bananera. Així pugen fins al 20% l’IVA cultural, per veure cinema, mentre mantenen els toros en un 8%. Per altra banda, són incapaços d’atendre a les necessitats de l’empresariat. Aquí a Girona això suposarà un duríssim pal per al nostre sector punta, el turisme que ens dóna el 20% del nostre PIB. Uns dels pocs sectors que es defensava. Ahir mateix parlava amb propietaris de cases de pagès, de turisme rural a l’interior, que no tenen una sola reserva el juliol i l’agost. I van i els pugen l’IVA. Aquest mes de juny s’han venut la meitat de cotxes que l’any passat, i van i pugen l’IVA! És realment extraordinari. Ens hem de lliurar el més aviat possible d’aquesta bogeria encara que només sigui per complir la principal consigna que orienta el sofert empresariat gironí: la d’aguantar. Cal aguantar. Però com aguantar amb un règim regit des de la prepotència mesetària? Un règim aliè a la cultura productiva ben entesa i a la cultura de l’esforç. Un règim on la gran prioritat és aportar els més de trenta milions d’euros que calen per omplir el forat de Bankia. Un forat calculadament cavat pel PP. Un règim que fins i tot ens roba el 80% del que els nostres contribuents voldrien aportar a les ONGs catalanes. I s’ho queden per a les seves. Un règim que no ha fet un quilòmetre de via de tren convencional a casa nostra en 20 anys. Un règim que té un Ministeri de Defensa que deu 35.000 milions d’euros. Un règim que paga 8,4 milions per mantenir una família real que potencia el seu marc identitari a costa del nostre.
Per cert, i ara que estem en el tema reial, encara ni jo ni el Parlament de Catalunya no hem rebut cap mena d’explicació de perquè se’m va negar el pas a un acte de la Fundación Príncipe de Gerona al qual jo tenia invitació i acreditació el passat 29 de juny. Com diu el conseller Mas-Collell, efectivament, se’ns tracta com a criatures o súbdits. Però al contrari de l’honorable conseller, a Solidaritat hem decidit posar fi a aquest vassallatge. I posar les bases perquè Catalunya adquireixi la condició d’estat, que és l’única situació que ens permetrà deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans i gestors de la nostra llibertat.
 
Abans m’he referit a l’evolució de molts empresaris. Que per cert, mai sobra referir-nos a la gran feina pedagògica que estan fent tant el Centre Català de Negocis com la Fundació Catalunya Estat en benefici de la sortida lògica de la crisi a través de l’estat propi. ¿I què no dir dels avenços produïts també en d’altres camps cap a l’independentisme com els ajuntaments? El fet que prop de 500 ajuntaments de casa nostra s’hagin posicionat a favor de la independència és un senyal inequívoc d’una síndrome exposada ja fa uns anys per una persona tan poc sospitosa d’independentisme com és el notari Juan Manuel López Burniol: el fet que ja s’ha passat del punt de no retorn en la nostra relació amb Espanya. Paral.lelament, s’han produït terrabastalls i grans esquerdes en diverses opcions no independentistes. Al PP li ha sortit la Montserrat Nebreda a favor de la independència. I al PSC li han sortit els Rubert de Ventós, els Antoni Castells, coses dels Maragall, el Joan Majó o, en el vessant periodístic, el mateix Josep Ramoneda,tots els poc menys que conversos confessos a l’independentisme. El mateix José Montilla va anar dos cops a Madrid per avisar que els catalans ens estàvem fent desafectes i perillosos. I després tenim, és clar, el cas del Pere Pugès, membre del PSC i un dels fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana. Tot això és simptomàtic d’un terratrèmol que no va passar a la sortida del franquisme. I que no s’ha produït, curiosament, al PSE basc ni a la seva perifèria. El fenomen és clarament català. I hem de ser optimistes. Això ja no té aturador.
 
La cosa doncs va ben dirigida i va evolucionant positivament, com no podia ser d’altra manera. Catalunya no té altra sortida que la independència. I per tantes raons. I ara voldria centrar-me en alguna d’aquestes, potser de les menys comentades. I també suggerir maneres en què hi podríem avançar. Per si ho voleu comentar i debatre al final.
 
Una primera qüestió que volia abordar, en aquest sentit, és el tema de contra qui estem. I crec que aquest és un tema clau. De vegades la gent ens diu, “oh, és que l’enemic és Madrid i vosaltres us fiqueu amb Convergència i la Caixa”. Bé, abans de res us voldria aclarir que el dia que CiU es declari independentista, i hi treballi a favor, m’asseguraré que tingui la col.laboració de Solidaritat, per aconseguir-la. Però Solidaritat creu que és necessari per la causa independentista ficar-se amb CiU quan toqui. I toca sovint. Hi ha molts vicis a curar. I amb aquests vicis, mai serem independents. Perquè ens fan febles i dependents davant Espanya. CiU mai no farà lliure Catalunya si la manté esclavitzada als interessos espanyols. No es pot estar a dues festes a l’hora. Ni el Laporta aconsegueix això. No, així com Solidaritat creu que ha de premiar CiU quan fa passes en la direcció de la sobirania, també pensem que se l’ha de castigar políticament quan no. Aneu-vos fixant en la nostra manera de procedir en aquests darrers temps. I és això.
 
Així, carregar contra Abertis és una poderosa manera d’impedir que CiU s’atrinxeri en la passivitat autonomista, o en allò que queda de l’autonomia que no és gaire. Mentre puguin anar engreixant la màquina amb aquestes grans empreses, sovint parasitàries i sempre afavorides pels privilegis –tu fes-me un favor, que ja te’l tornaré- no canviaran d’estratègia. Ja els va bé. Van a assegurar la seva parcel.la del terreny de joc, la part del lleó, i mentre el tinguin garantit - sovint amb pactes amb el Govern espanyol - ja els estarà bé.
Per aquesta mateixa raó som crítics del sistema de finançament dels partits. Finançament de bancs i caixes perquè facin coses, o perquè no les facin. Perquè puguin comportar-se com a partits lliures i constructius, o perquè no puguin. És el cas dels deutes dels partits amb la Caixa i altres bancs. Si observeu bé, encara que tingueu moltes dioptries, veureu que els partits es comporten amb estricte obediència al seu endeutament amb bancs concrets. Ni CDC ni ERC poden tossir gaire a la Caixa pel deute que hi tenen. És a dir, els bancs són els qui en controlen els moviments. I, en compensació, els partits que estan al servei dels interessos dels bancs. I qui diu dels bancs, de determinats sectors industrials o econòmics. Però penso que tot això són obvietats. A nosaltres, no cal dir-ho, ens agrada la transparència i la regeneració democràtica. Però el que esperem de CiU i ERC, sobretot, és que es deixin estar d’històries, que no pensin tan en els interessos de partit i els equilibris i que se centrin en la guerra sense quarter que significa fer independent aquest sofert poble. I això no ho aconseguiran amb cap pacte fiscal ni cal concert econòmic. Ho aconseguiran tallant la seva dependència de tota distracció i interès que no sigui la independència de Catalunya. I aquesta és l’exclusiva raó de Solidaritat. Que ningú esperi que Solidaritat s’apunti a una Syriza catalana com a prioritat estratègica i electoral. O que busqui un acord del Majèstic o del Tinell amb ningú, i menys aamb cap força espanyolista ni amb cap partit que vulgui posar els nostres recursos, o la nostra presidència de la Generalitat, a disposició de la Moncloa. Perquè creiem que els partits catalans han de prioritzar la independència davant de cap altra consideració política.
 
Un altre tema, vinculat a aquest, és el de la unitat. Bé, a nosaltres ens interessa la unitat com no? No debades Solidaritat ha treballat i treballa dia a dia per enfortir la coalició política que té al seu voltant i que incorpora l’històric PSAN, els hereus de l’Estat Català, els companys del Partit Republicà Català i el Bloc Sobiranista, com els de Catalunya Acció, Força Catalunya i Alternativa Verda-Els Verds i els joves de SI. No és aquest un bon embrió d’unitat? En quina ocasió més de la nostra història s’havien posat d’acord 6 formacions polítiques per tirar endavant una coalició independentista construïda damunt uns fonaments sòlids, decidits i valents? I l’esperit que tenim per sumar i col.laborar estan a la vista. Dimecres passat vam fer una reunió al més alt nivell amb la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana per comparar notes i establir iniciatives conjuntes. Sincerament creiem que Solidaritat està al seu lloc. I treballa incansablement per aconseguir la independència.
I tot això ens porta a un nou tema. El de la trajectòria de Solidaritat. El de la seva imatge. El del seu paper i la incomoditat que crea la seva existència a l’univers polític català. Bé, és lògic que l’aparició al Parlament de la primera força nítidament independentista en un Parlament espanyol com el català, havia de posar nerviosos a més d’un. Això explicaria el boicot informatiu que hi ha hagut sobre les propostes de Solidaritat als mitjans. El nostre missatge no hi tenia lloc. Molestava. Creava rebuig en una cambra amb una marcada inèrcia autonomista espanyola on la genuflexió al modus vivendi constitucional espanyol és total. Recordem que aquest és l’arc parlamentari que acudeix a les exèquies de Juan Antonio Samaranch i que fa la gara-gara a la reialesa espanyola sempre que pot. I nosaltres pensem que hem d’anar trencant, poc a poc, amb tot això. Gràcies a l’oferiment dels meus companys Uriel Bertran i Alfons Lopez Tena, he pogut ser el primer diputat de la història del Parlament que ha pogut presentar una llei que hagués pogut obrir la primera porta cap a la independència del país. Una llei de transició a la independència, o que almenys la contemplava, que va tenir l’esperançador resultat d’haver rebut més abstencions que vots negatius. Senyal que algun dia, i comptant que potser trobaríem uns mitjans de comunicació menys hostils que no els actuals, podria triomfar una iniciativa com aquesta.
Un altre repte al qual ens havíem d’enfrontar era de respondre als qui deien que Solidaritat “només” fa independentisme. Un “només” que no volia dir, suposadament, que fos una tasca fàcil, sinó que avorria el fet que ens hi dediquéssim i donéssim aquest leitmotiv, aquest color, a totes les nostres polítiques. Nosaltres no podíem ser independentistes intermitents, retòrics o de cap de setmana. Nosaltres havíem de tenyir tot el nostre discurs d’aquest pal. Recordo un tuti, una piulada d’algú, que descrivia les cares d’incredulitat i estupefacció dels diputats de la formació pretesament designada per “defensar l’independentisme” a la cambra catalana en iniciar Solidaritat de forma persistent la independència en les nostres intervencions. S’estava fent independentisme en el nostre Parlament. No som una opció majoritària. Som poquets, però hem obert –penso- una porta que mai no havia obert abans.
Ara, amb això tampoc no vull dir que “només hàgim fet independentisme” com ens acusaven els unionistes. De sobte la mantra d’acusar-nos de simplisme independentista va haver de plegar veles i optar per una altra lletania. I van passar a dir que érem “poc seriosos”. I jo demano, en quin moment vam ser poc seriosos: quan vam sosrprendre tothom amb la nostra segona gran iniciativa parlamentària de fer una Projecte de Llei de la Dació en Pagament. Què era poc seriós, demano, plantar cara a un dels drames més brutals de la nostra societat – el desnonament de ciutadans expulsats de la vida normal. Ciutadans a qui se’ls nega el seu “derecho constitucional” a un habitatge. Era poc seriós plantar-nos al costat dels desnonants a Sant Adrià, Cerdanyola o allà on calgués per fer costat als abandonats, als expulsats de la societat del benestar.
No sé si només hem fet independentisme. Penso que ens hem enfrontat amb realisme als terribles problemes que té plantejats aquesta societat suggerint en tot moment, però mai de forma dogmàtica, que molts dels nostres problemes els podríem solventar amb un estat propi. En el darrer procés d’anorreament del nostre sistema de caixes d’estalvi, per exemple –un dels grans escàndols dels darrers temps- un estat propi hagués permès de fer front a la seva apropiació per part de l’estat. Ningú ha estat més atent que Solidaritat a la necessitat avui d’aclarir què ha passat a les caixes. Bé, el què i ha passat, ja ho sabem. Però cal deixar ben clares les responsabilitats que hi ha hagut. Cal denunciar a la Comissió de Caixes el pasteleig indecent que hi ha hagut entre caixes polititzades i partits polítics “encaixats”. No és casualitat ni que els partits polítics tinguin uns deutes tan extrems amb les caixes ni que aquestes se les cobrin en forma de favors. I això porta molts anys així. Hi ha hagut un immens i indecent pasteleig. I Solidaritat anirà a fons per destapar-ho. Cal saber com les coses han pogut arribar als extrems que han arribat. Què hi feia el Senyor Arcadi Calzada al davant dels estalvis dels gironins a Caixa Girona. Quin era el sistema que emparava que gent sense formació econòmica estigués al davant d’importants caixes i fundacions. I amb l’actual llei de fundacions, no volen intentar perpetuar aquesta barbaritat. Ja ho veurem. De moment per netejar i enfortir la societat catalana, cal posar les bases d’un nou model, controlat des d’un estat català. Dins l’Espanya això serà impossible. 35 anys d’estat constitucional i pretesament autonòmic ens ho
 
Les exigències democràtiques són moltes. No podem continuar formant part d’un país que la comunitat internacional ja comença a veure com una desgràcia. I no sols per raons econòmiques, que també. La pèrdua d’un lloc per part d’Espanya al Banc Central Europeu és una autèntica prova de la valoració que es comença a tenir d’Espanya a Europa. Veuen que no és seriós. Veuen que el país que va intentar colar-se dins l’elit econòmica mundial, dient que feia el “sorpasso” a Itàlia i França, no era més que una immensa bombolla. Una bombolla altament corrupta. Una bombolla de corrupció pel seu fons especulador i, a més, construïda en el buit. I també per la seva incapacitat per superar el seu passat franquista. Un país que ha estat incapaç de suprimir les penes de mort als republicans –que mai no han estat oficialment despenalitzats- mentre que la impunitat . Ahir mateix ho denunciava a Bahía Blanca Argentina l’exemplar memorialista Empar Salvador. I avui tenim l’honor de tenir present entre nosaltres a Henry i Mercè Ettinghausen, il.lustres veïns de la Pera que, a la seva manera, han lluitat per la memòria democràtica d’aquest país. En Henry formant part amb notable valentia i envejable energia, de la Comissió de la Dignitat pel retorn dels Papers de Salamanca. Ell va tenir el valor d’acompanyar-me en diverses i temeràries visites a la meseta, a Valladolid i Salamanca, per explicar què volíem els catalans. I que exigir el retorn dels papers no era cosa de quatre nacionalistes sinó una demanda democràtica amplíssimament sentida, com li va haver de recordar en una ocasió al periodista d’El País Miguel Angeñl Nieto. Recordo com va dir a la premsa de Salamanca La Mercè amb el seu excel.lent llibre “Ombres sota un cel radiant”, que narra la seva experiència com a jove refugiada a l’Empordanet en temps de la Guerra. No, efectivament, aquí no hi ha democràcia. Aquí no hi ha respecte. Aquí, després de 30 anys de mal teatre, de cafè para nadie i impunitat sobrevinguda, hi ha un pòsit autoritari i colonitzador que els PP està rescatant a diari de l’armari. Ells sí que estan sortint de l’armari per dir “se acabo la autonomia”, per dir “que se jodan” als aturats i per dir “aragonès oriental” de la nostra llengua.
 
Estem en plena ofensiva. I a Solidaritat ho estem patint frontalment. El passat dia 29, el dia que jo complia 60 anys, jo i juntament amb mi, tota Solidaritat, rebia un molt eloqüent senyal d’aquest rebuig, d’aquest portentós dèficit democràtic espanyol. En intentar acudir a un acte al qual havia estat convidat i per al qual comptava amb la corresponent acreditació, vaig veure’m retingut per un Policia Nacional al servei de la Casa Reial. És a dir, es va produir una situació en què un càrrec electe veia impedit el seu pas a un acte que se celebrava en un auditori públic a Girona. Cal veure-ho com un fet molt greu. Ara, quina mena d’emparament vaig rebre-hi jo? Cap. El Parlament de Catalunya va trigar una setmana llarga a pronunciar-s’hi, i encara ho féu a contracor i gràcies a l’excel.lent feina de l’equip de suport de Solidaritat al Parlament. Cap periodista m’ha trucat per demanar-me’n unes declaracions. Res. Aquest és un país que quan es tracta de la monarquia borbònica, tothom calla. Tothom troba normal que a un diputat se li barri el pas a instàncies de l’autèntic poder. I així ens va. I tot això ho hem de canviar.
Voldria fer unes consideracions, també, sobre les actuacions que hem tingut en l’àmbit de l’educació i la llengua. Crec que han estat francament vitals. Quan el Tribunal Suprem va posar fil a l’agulla d’aplicar el desmantellament de la immersió lingüística, Solidaritat va dir que tindria unes conseqüències gravíssimes. Però gran part del catalanisme va optar per la política de l’estruç i la política d’amagar el cap a la sorra. No podia ser que allò s’apliqués. No podia ser que unes sentències posessin fi a més de 30 anys d’immersió, un model d’èxit. No podia ser que unes quantes famílies marquessin la política lingüística de tota una llengua nacional parlada i oficialitzada dins la Unió Europea. Aviam, una pregunta: Pot ser tot això? I tant que podia ser. I és. I serà. Contra les llengües i cultures sense estat, hi ha barra lliure. O, dit d’altra manera, al UE protegeix les cultures estatals. Però deixa a la interpèrie les de les nacions sense estat. En el Parlament Solidaritat ha interpel.lat dues vegades la consllera Irena Rigau sobre l’absoluta manca de resposta del Govern davant la petició de blindatge de l’enseyament en català que requeria la situació. Fa tres mesos, jo mateix vaig ser titllat de traïdor per la consellera per donar suport a les iniciatives de l’entitat Defensem l’Escola en Català. D’antiunitaris, sen’ns va qualificar en un primer moment. Ningú volia donar suport a l’aposta de fermesa i oposició que feia Solidaritat. Però poc a poc van anar caient més sentències. Més del Suprem i interlocutòries realitzades per un òrgan jurídic de nom tan equívoc i mortificant com el de “Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya”. De Catalunya tu! I realitza el 1,5% de les seves sentències en català. “De Catalunya” i no para de fer iniciatives contra els interessos de la nostra llengua i cultura.
 
Solidaritat també ha assumit les seves responsabilitats en el camp de la defensa política del català. Hem denunciat els intents de dividir el domini lingüístic amb noms com “aragonès oriental”. Hem denunciat els atacs al català a Mallorca i València. I n’hem denunciat la paternitat. No calen proven d’ADN per saber que és el PP que hi ha darrera aquests atacs. Atacs que fins i tot hem vist adequat de considerar peces d’un intent de genocidi cultural. Com ho fa el mateix Pen Club català. I no sols hem denunciat això, sinó que hem vist la necessitat de recordar a CiU que pactant amb els qui practiquen aquest intent de genocidi lingüístic, el que estan fent és cavar la tomba de la nostra llengua. També la dreta moderada alemanya va anar abaixant el cap i apagant els sensors de la decència davant l’autoritarisme dels anys i la pujada de Mussolini i Hitler. I com va acabar?
 
Voldria acabar la meva intervenció fent un vots per al futur. Les coses no poden quedar així. I no hi quedaran. Com he dit al principi, estan començant a passar coses. I coses importants. El món ja va interessar-se pel nostre cas amb les consultes per la independència. Vam ser primera plana de la premsa internacional. Vam concitar molt d’interès. Però està la Generalitat actual a l’alçada d’això? La seva actuació amb TV3 internacional, la delegació del Govern a Buenos Aires i amb el Catalan Center de Nova York o el Catalan Observatory a Stamford –tots ells desapareguts- fa témer que no.
 
I no seria completa aquesta conferència si no em fes referència al futur de Girona, de l’Empordà. Cal tenir absolutament clar que només podrem refer tot això amb un estat. No podem deixar els pescadors de Roses a les mans del Ministerio de Agricultura que els està arruïnant. No podem deixar el nostre turisme en mans d’una fiscalitat rapinyaire que no respecta res i no sap crear riquesa ni fomentar la cultura de l’esforç. No refarem les escoles gironines, també afectades per més d’un 20% de fracàs escolar, sense un estat propi. Tal com anem, anem de mal en pitjor. No mantindrem una bona salut pública amb la combinació retallades-privatitzacions de dubtosa que estem patint avui. I dic dubtosa perquè les notícies que estem rebent sobre l’evolució del sistema de subministraments de l’Hospital Trueta són alamants. Segons sembla, l’operació de suposat aprimament i racionalització a través d’una sola subministradora pot haver resultat en força més despesa. Com pot ser? També els independentistes hem d’estar pendents de tota corruptela que pot resultar en l’aparició d’escletxes encara més profundes entre administració i administrat. Entre polítics i gent. La resposta només pot venir a través del manteniment de les exigències democràtiques i la denúncia de tota corrupció, vingui d’on vingui. En un país en què algú encara ha d’explicar tot l’afer Palau de la Música, l’esforç de regeneració ha de ser màxima. En unes comarques gironines on ha desaparegut, com per encanteri, la principal caixa, misteriosament engolit per la Caixa. Parlem? N’hem de parlar.
 
I què no direm els futur del nostre territori, de la nostra sostenibilitat ecològica? No podem perdre més pagesia, força productiva ancestral que necessitem per assegurar el subministrament que requereix l’adopció del criteri KM 0 que necessitem. No els podem maltractar com va la Generalitat no pagant les indemnitzacions per expropiació com passa a la Tallada a la C___ . No podem permetre que paguin els nostres pescadors el mateix pel gasoil que els pescadors de Galicia. L’ordenmament i la preservació del territori són vitals, sobretot en temps de crisi. Solidaritat ha denunciat aquesta setmana l’abandó dels nostres parcs naturals com la Zona Volcànica d’Olot o els Aiguamolls. Paral.lelament cal implementar amb urgència un pla de recuperació de boscos, encara colmats, molts d’ells, per les nevades de març del 2010. Aquí els únics que han cobrat són els d’Endesa. No podem deixar l’energia en mans d’irresponsables com els d’Endesa i General Eléctrica que en res tenen en compte els interessos dels ciutadans i dels municipis d’aquest país, havent de sufragar aquests darrers els costos d’arreglar el desastre de xarxa que les elèctriques han deixat a molts dels nostres pobles. En cap país civilitzat passa això. Com tampoc ja no és normal de veure imposades obres mastodòntiques i impopulars com la MAT, que destrossarà tants paisatges ancestrals a l’Empordà, Gironès i Pla de l’Estany si no hi posem un remei cada cop més difícil. Alhora cal potenciar les inversions en renovables. I potenciar iniciatives com Som Energia o projectes com el gran aerogenerador que instal.la el grup Viure de l’Aire del Cel –de qui tenim present avui un destacat promotor, l’amic Pep Puig- a Pujalt a l’Anoia properament. En això, Catalunya està molt endarrerida. Vergonyosament endarrerida. I cal avançar. Dependre de Madrid o de les inversions que puguin néixer de l’autonomia no en seran una solució. Només ho serà l’estat propi.
 
Cal doncs preparar-nos per al futur. Anímicament. Culturalment. Políticament. Si abaixem el cap i acceptem l’estreta gàbia que se’ns ofereix com a marc de futur, sucumbarem. Malviurem dins un estat que ni ens vol, ni ens estima, ni ens promou. La nostra llengua morirà, com està morint arreu. I això ho hem d’impedir. Si donem força a l’independentisme desacomplexat, podem crear una nova majoria, amb una nova actitud, que hi posi aturador. Una força que proclami unilateralment l’estat propi al Parlament i que després en busqui la ratificació popular via referèndum. Aquesta serà lúnica manera de dur dugui aquest poble cap a la llibertat i el reequilibri social. Catalunya ho necessita urgentment i Girona i l’Empordà també. Moltes gràcies.


Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.