Toni Strubell i Trueta


octubre 01
Quan l'eufòria al Parlament de Catalunya va esclatar després de l'aprovació de la llei que abolia les curses de braus, ningú ho deia però tothom sabia perfectament que aviat aquella alegria que suposava un pas endavant en la defensa dels animals quedaria en un no res. I és que a l'Espanya cavernícola no li ha fet gens de gràcia que esos separatistas del tercio norte intentin acabar amb la seva fiesta nacional. És per aquest motiu que la Defensora del Pueblo s'ha afanyat a interposar un recurs d'inconstitucionalitat contra aquesta llei. I el Tribunal Constitucional li donarà la raó, en això i en qualsevol aspecte que suposi dinamitar les minses competències que ens ha deixat aquell cop d'efecte al genocidi de la nostra nació conegut per tothom com la sentència de l'Estatut. Ara ja no ens deixen ni decidir si volem ser uns cafres com ells i seguir maltractant animals o si volem ser més civilitzats i fer lleis que els protegeixin de certes salvatjades.
 
La pregunta és, si no podem decidir com protegim els animals, com ens ho deixaran fer sobre altres qüestions de molta més transcendència. El dret a decidir en diuen alguns partits. A decidir què? A qui donem la medalla de la pesca de la Generalitat? Perquè poca cosa més tenim a dir sobre com gestionem casa nostra. La prepotència que porta implícita una ocupació militar és tan gran que dinamiten qualsevol intent d'autogestionar-nos; ells manen i nosaltres hem de callar mentre els nostres polítics s'entesten a fer-nos creure que el Parlament serveix per alguna cosa i que s'hi prenen decisions importants.
 
Quina sortida li queda a una nació que no pot decidir on posa un cementiri nuclear, com gestiona la immigració, quin sistema vol utilitzar per organitzar-se territorialment o per on vol fer passar el tren d'alta  velocitat? La independència. I la necessitem ara, avui i no d'aquí deu o vint anys. I tot el que no sigui la independència, declarada democràticament pel Parlament de Catalunya no ens durà enlloc, només a un sentiment de frustració col·lectiva i a l'enfonsament en aquesta desgràcia que suposa ser una menystinguda i explotada colònia espanyola.
 
Volem o no volem la independència? Volem seguir sent l'últim reducte d'aquest imperi mesetari, caspós i amb tuf a naftalina perpetuant així el robatori i el genocidi cultural? Continuarem anant a demanar engrunes a Madrid amb la cua entre cames mentre veiem com creixen les herbotes a les obres d'un desdoblament de la N-II que no arribarà mai, o volem tenir un estat propi i deslliurar-nos de les cadenes espanyoles? La primera opció és la dels partits parlamentaris autoanomenats independentistes, nacionalistes, sobiranistes, la dels que proposen referèndums, drets a decidir i altres utopies fruit de la covardia, de la comoditat que suposa seure en un escó i pensar que qui dia passa any empeny. La segona opció és la de Solidaritat Catalana, la de la valentia i la determinació, la de qui creu que la independència no es demana sino que es pren i que s'ha de prendre ara perquè ara SI que toca.
 
Ja no es tracta només d'un tema econòmic, és essencialment un tema d'identitat i de dignitat nacional; ho hem de fer pels nostres avis i besavis que van deixar la seva vida per aconseguir una nació lliure però que no van arribar a veure mai. I ho hem de fer pels nostres fills i els nostres néts, per deixar-los un país millor del que ens hem trobat nosaltres. Perquè ells ja no hagin de ser independentistes.


Comentaris
3 - Gonçal
2 de octubre de 2010, 14.48 h

ES POT DIR MES ALT PERO NO MES CLAR!!!!!!!!!!!! CATALANS DIGUEM PROU, DIGUEM NO!!!!! PRENGUEM DEMOCRATICAMENT LA INDEPENDENCIA!!!!!!!!! NINGU ENS DONARA RES. VISCA CATALUNYA NACIONAL!!!!!!!!!!!!


2 - Òscar
2 de octubre de 2010, 11.28 h

Un text memorable.
Ara s' haurà de veure si podem consegir-ho.
Gràcies.


1 - Ruth
1 de octubre de 2010, 20.55 h

Brillant, gracies!!


5 -10 -20 -tots
1


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.