Toni Strubell i Trueta


setembre 11
La finestra d'oportunitat

Em sento independentista, vull la independència d'Euskal Herria. Vaig
arribar a aquesta conclusió de manera definitiva quan vaig veure la
manera com van tancar l’Euskaldunon Egunkaria el 2003, en sentir que
per als euskalduns és una calamitat seguir lligats a Espanya. No
obstant això, em sento descoratjat, ja que no veig enlloc plans
creïbles per a la independència. I estic preocupat, perquè s'acosta el
moment. Catalunya marcarà aquest moment: ells se'n van i nosaltres
aquí, immòbils.

En la meva opinió, mirant la història, en els processos
d'independència, més que la consumació legal de la voluntat popular,
el que hi ha són accidents històrics. Si s'han afegit 20 estats al
mapa a finals del segle XX, és perquè va desaparèixer la Unió
Soviètica. Altres estats van sorgir de la implosió de Iugoslàvia (amb
ajuda de la ceguesa del nacionalisme serbi), amb guerres sagnants pel
mig. Els estats petits neixen dels traumes i crisi dels grans. Per
això crec que la clau és la ruptura d'Espanya. Trencar Espanya? Per
on? Per Catalunya.

Els catalans marxen. La majoria no vol saber més d'Espanya. La crisi
de l'Estatut ho ha posat de manifest, i encara que aquesta voluntat no
tingui un reflex cohesionat, s'estén la sospita de que han superat una
fita en el camí de la història.

Hi ha un terme que s'usa avui en negocis, Window of Opportunity, la
Finestra d’Oportunitat, especialment important en aquesta època
accelerada d'Internet. Si un producte o una idea ha de quallar en el
mercat i estendre's, hi ha una finestra d’oportunitat per a això, un
termini concret, un moment per tirar endavant o un moment per
aturar-se, fer el que calgui fer, o deixar passar aquest tren. No sol
haver-hi pròrroga, és ara o mai.

La Finestra d'oportunitat per a la independència basca la obrirà
Catalunya. Espanya la fracturaran els catalans, i quan s'obri aquesta
via d'escapament, vet aquí la nostra Window of Opportunity. No sé quan
s'obrirà la finestra, però de la mateixa manera que s'obrirà, tinc per
segur que es tancarà després.

Per quan arribi aquest moment, amb què comptem aquí? Què tenen entre
mans les forces abertzales? Res. Aralar ha estat clar (entrevista al
Berria a l’agost a Jon Abril; bit.ly/inde-abril), no és moment per
parlar de l'estat basc. Eusko Alkartasuna va publicar un document
important l'any passat (bit.ly/inde-ea2), amb aportacions polítiques
de calat per a curt i mig termini, però no hi ha cap menció de passos
cap a la independència. No sembla que al PNV li vingui de gust
esmentar la independència: no obstant això, les seves joventuts d'EGI
van llançar una campanya anomenada Euskal Estatua Eraikitzen
(construint l'estat basc), encara que en la seva web euskalestatua.eu
no s'albira cap pista sobre tal construcció.

Comparada amb aquests partits, l'esquerra independentista ha estat
més clara. Al menys han tractat de dibuixar un full de ruta per al futur
polític. No obstant això, havent llegit el document Zutik Euskal
Herria (bit.ly/inde-zut Pais Basc dempeus), crec que la seva principal
funció és ajudar a ETA en la seva dissolució, més que traçar un camí
cap a la independència.

Analitzaré tres frases d'aquest document, perquè són importants, i
perquè mostren no només el pensament de l'esquerra abertzale, sinó la
simptomàtica de tot el abertzalisme, el drama de l'independentisme
impossible. Al principi, les coses semblen clares:

"Fa 50 anys Euskal Herria agonitzava. En aquest període de temps,
gràcies a la lluita, hem recorregut el trajecte fins a obrir la opció
de la constitució de l'Estat Basc."

Una mica més endavant, allò de l'Estat es complica una mica. Allò que
semblava al cap del carrer, se'ns apareix, què sé jo? en
l'òrbita de Saturn! Llegiu amb atenció:

"L'objectiu d'aquesta fase política és aconseguir el marc democràtic
que ofereixi les suficients bases per realitzar el camí fins a la
constitució de l'Estat Basc."

És com un embarbussament, sí, però avançant en el document s'arriba a
descriure aquest marc democràtic:

"... Esforç per crear una autonomia formada pels quatre territoris
d’Euskal Herria Sud i amb dret a decidir, en el sentit exposat en la
proposta de Anaitasuna, i de la mateixa manera, a articular una
autonomia amb els tres territoris de Euskal Herria Nord, tal com
recull la Proposta de Uztaritze. "

L'objectiu del full de ruta és un autonomisme doble. El del Iparralde
(El Nord d’Euskal Herria) del tipus que sigui, i el de Euskal Herria
Sud amb dret a decidir inclòs. Aquesta n'és la base. Autonomisme.
Independència? Si aquesta és la meta final de la ruta, no s'esmenta,
ni se'ns diu quina independència és: Set territoris units? Quatre
territoris del sud? És la mateixa indefinició sobre el tipus d'estat
que mostra Aralar.

El panorama és el que és. Després d'aquests projectes disfressats
d'independentisme, només hi ha autonomisme, perquè el pesat dogma de
la territorialitat no permet cap altra cosa a la vista de la nostra
realitat demogràfico-política. És clar, no és bonic dir veritats. No és
fàcil mirar Catalunya i comparar la veritat de l'independentisme
català amb el nostre. Els catalans ja saben quina independència
proclamaran: convertiran en estat el territori que representa al
Parlament que es reuneix a Barcelona. Tenen assumida la partició dels
Països Catalans, perquè saben que la prioritat és l'Estat Català,
també si han d'haver possibilitats que la identitat i la llengua
siguin defensades en aquells territoris que en quedin fora.

La partició és el quid. Convertir l'estat en prioritat, per sobre de
la territorialitat. Això és un greu tabú per als d'aquí. La territorialitat
és sacrosanta, un dogma ortodox. Però és la territorialitat, per
descomptat, el que posposarà la independència per saecula (de pas, va
ser el que va fer avortar les converses de Loiola, per mitjà de la
inaplicable clàusula proposada per l'Esquerra Abertzale perquè la
voluntat futura dels socialistes navarresos es forçarà a favor d'una
autonomia de 4 territoris).

La territorialitat ens porta a somiar amb fulls de ruta de longitud
infinita. Quatre províncies per aquí a, ves a saber, dues o tres
generacions? Com? I després el Pais Basc Nord, en tres generacions?
Re-com!? Posteriorment, els set junts o ningú? Política-ficció
inversemblant: Algú creu que la demografia o la sociolingüística ens
porten cap a set províncies majoritàriament abertzales? Encara si fos
veritat, arribarà tard, perquè les opcions de materialització
d'aquests neo-autonomisme abertzales seran posteriors al que sigui que
passi a Catalunya; aquesta finestra s'obrirà abans, i es tancarà.

Hem de preparar-nos per aquesta finestra d'oportunitat. Hem de
reflexionar sobre l'independentisme ara, amb serietat. Calen plans a
curt i mitjà termini, no val posposar sine die la discussió sobre
l'Estat com diu Jon Abril. Necessitem un independentisme de veritat,
que parli de models diferents de territorialitat, capaç de pronunciar
la paraula partició. No dic ja acordar entre tots però, si més no, que
algú esmenti aquestes coses, ja que això és tabú avui dia.

Cal urgentment un independentisme radical, perquè els catalans marxen.
Els fútils plans de autonomisme per a l'any 2040 no ens serveixen per
a res.

Luistxo Fernandez
Ex-periodista
LFernandez@codesyntax.com   Autor amb la seva filla Lili (Foto d'Aitziber Iarza).


Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.