Acompanyar Jan Laporta per les dependències del Nou Camp (per, acte seguit, entrevistar-lo per al projecte What Catalans Want) és com trobar-se al bell mig de l'huracà Mitch (valgui la redundància fonètica). Veig molt bona sintonia amb la gent de la casa: "Hola Jan", "Vinga presi", "Som-hi, que això del Manzanares no ha estat res...". És una casa alegre, dinàmica -això sembla almenys- en què de resclosiment ni carrincloneria jeràrquica no se'n flaire enlloc. Laporta pot ser descrit com un cicló que passa per tot arreu i no deixa indiferent ningú. Un cop segut i entrevistat, resulta indissimulable la seva fe en el país i el seu catalanisme profund. No hauria de tenir tants enemics, a dins i fora de casa, amb els suports que ha donat a tantes campanyes catalanistes des de la Presidència. Però tenim el país que tenim, i ell ho sap. I per això fa constants crides a l'autoestima i a la necessitat de canviar. És el que cal en un país pertorbat (són tants segles d'opressió...) i tan ple de porucs i llepafils. Laporta és la negació personificada de l'acomplexament i de la parsimònia que ha acompanyat massa anys el catalanisme. Quan li demano perquè no opta per un partit catalanista dels ja establerts, diu que amb CiU ja es va veure què era amb el pacte de Majèstic i d'ERC diu el que diu (pràcticament) tot el catalanisme: que no s'entén que hagi fet president Montilla. Respecte a Carretero i Reagrupament, sembla que hi ha una sintonia total. I jo dic: estem davant l'obligació històrica d'aprofitar l'avinentesa que ens ofereix la conjuntura (i l'indefugible realitat mediàtica) i fer una gran candidatura unitària de tot l'independentisme conseqüent. Molta gent ho vol. Moltíssima gent ho acabarà volent.
