Sempre m'ha semblat críptic i confús el mot "autoodi". ¿Realment és que t'odies a tu mateix? ¿o odies una altra cosa amb la què tu no t'identifiques, però amb el què et volen confondre? Hi ha gent que parlen molt bé una llengua, però que no tenen una sola gota de l'esperit, ni del
feeling, de la nacionalitat que li va del bracet. És una llengua sense ànima, sense arrel. Tot això m'ho porta al cap una estona d'haver sentit el programa de Sílvia Cóppulo ahir a la tarda. L'escoltava amb un grau creixent d'inquietud. ¿Seria possible que una francesa parlés així de França i la seva cultura en una ràdio pública francesa? ¿O que ho fessin en una italiana? Al programa van parlar del doblatge. Un "profesional" de la casa va sortir-hi fent un
sketch sardònic sobre el doblatge, amb una mala bava sense límits contra el català. Deixaven clar que el català no servia, però el castellà sí. Suposo que era per fer riure. ¿O era, diguem-ho clar, per posar la gent en contra del català com a idioma de doblatge? No ho haguessin ridiculitzat millor a la COPE. Ah, i de postres un debat sobre la novel.la negra. Ni una en català, no cal dir-ho. Només en castellà. Al final et preguntes, abans de passar a RAC1, ¿a qui serveix Catalunya Ràdio? A mi no. Tornem al tema de l'autoodi. ¿Aquesta gent la practica? ¿O simplement ens odien a nosaltres?
