En el mateix dia que Maialen Lujambio ens emocionava a tots en ser la primera dona que guanyava el campionat nacional basc de Bertsolaris- el diumenge 13 de desembre-, a Catalunya també s’hi van deslligar un munt d'emocions. Vull contar-vos el que vaig viure d'aquesta jornada i en alguna precedent.Abans de res, toca parlar d'emocions. D’entrada, cal dir que mai no havia vist tanta gent plorar. Gent major, gent jove, gent que mai havia votat, gent que sempre votava. Comenten en tots els col·legis electorals que mai no s'havia vist votar "convençuda i contenta" a tanta gent. En un col·legi major de Sant Cugat va votar un jove de disset anys, vingut d'Estats Units, havent-li pagat el viatge una petició de Facebook. Diu que en el seu barri es van a pagar la campanya amb el que va sobrar. Sens dubte el gran èxit d'aquesta jornada ha estat el protagonisme cobrat per la pròpia societat civil. Molts ajuntaments no van col·laborar-hi gens i menys les institucions supramunicipales. Tampoc es va veure un sol anunci en els grans mitjans. I no obstant això, van anar 200.000 catalans a donar el seu suport a la independència en una consulta no oficial. Es diu aviat. Tinguem en compte que Montenego, amb el beneplàcit de la UE, va aconseguir la independència amb només 230.000 vots i tan sols un 47% de participació. Catalunya no està tan lluny s'aquesta marca, doncs, sobretot si s'assoleix d’erosionar l'abstenció. Per cert que en la jornada em vaig trobar amb no poca gent que deia que tenien amics i coneguts que no votarien "fins que es pronunciï el Tribunal Constitucional". Aquest pas, doncs, segurament portarà nous suports.
Havent deixat passar diversos dies, havent llegit i escoltat tot tipus de valoracions sobre el 13D, cal dir que el que s'ha viscut a Catalunya ha estat històric. Marcarà un abans i un després en la política catalana. Ho diuen fins i tot destacats exmembres del Govern de Maragall, com Ferran Mascarell (PSC) que en un article ha dit que els catalans no pararan fins no aconseguir "un estat que els protegeixi". Els servidors de l'estat actual (no el català que ve, molt més democràtic) han intentat desvirtuar la consulta dient que va haver-hi "poca participació". Es diu que un 30% de vot (sobre el cens) per la independència (a Osona, va sobrepassar el 42%) era poc. Poc? Per què no ens diuen que els socialistes que posseïxen el poder a Catalunya ho fan comptant amb un 15,21% del vot (sobre el cens)? És la meitat del que en 170 pobles i ciutats ha donat el sí ara! Aconseguir aquestes xifres de participació amb els escassos mitjans que s'ha comptat -pocs fons, boicot informatiu, nul·la participació de partits, manca de col·legis electorals etc- és un dels factors que més nerviosos ha posat a PSC i PP. Si en molts pobles han superat els suports al Estatut i a la Constitució europea! L'altre factor que ha significat el triomf definitiu de la iniciativa és l'ona mediàtica internacional que ha portat. Per primera vegada des de 1926 –amb l’acció de Macià a Prats de Molló– Catalunya s'ha convertit en l'ull de l'huracà. La notícia ha competit amb el Nobel de Obama i el desengany de Copenhaguen en les primeres pàgines dels grans periòdics del món. En la BBC els teleespectadors han pogut veure reportatges sobre com se celebrava en plena UE un referèndum escrupolosament democràtic, amb observadors internacionals que van certificar la transparència i exemplaritat de tot el procés. Fins i tot s'ha subratllat el fet que les consultes es van obrir a la immigració amb l'ànim que fossin més democràtiques i obertes que les que celebra el mateix Estat. En no pocs mitjans s'ha insistit que l'esdeveniment podria significar l'inici del camí cap a la independència catalana, la qual cosa no sé si haurà molestat a Carod Rovira i Mas, que van considerar poc oportuna la jornada. El lider de CDC fins i tot es va passar el dia tancat a casa seva, la qual cosa va xocar frontalment amb l'alegria desbordant existent al carrer. També s'ha indicat que forces com Reagrupament poden ser les grans beneficiades de la passivitat de ERC i CiU davant l'envit.
Com ja no pot sorprendre ningú, molta més sort ha tingut el referèndum parcial de Catalunya en els mitjans mundials que no en els espanyols. A Madrid es va optar cegament, una vegada més, pel pim-pam-pum moralista i catalanofòbic, desaprofitant la magnífica oportunitat que se'ls brindava per a posar-se al dia. Sempre havien dit que el "separatisme" a Catalunya no existia. Doncs bé, aquí està un 30% perquè vegin que sí. I que vagi alegrement el ministre Alonso dient que el 13D ha estat una "pantomima" perquè el sentiment d'indignació i cansament que hi ha a Catalunya pot anar ràpidament en augment. La veritat és que tant els versos de Maialen Lujambio com els vots "sí" de 200.000 catalans, en un sol dia, han fet que les coses ja mai tornin a ser igual. Tant la bertsolari com Catalunya han complert el seu primer somni el mateix dia.
Toni Strubell www.strubell.cat
