Toni Strubell i Trueta


novembre 12
Benvolguts Membres del Parlament Europeu,
 
Em dic Toni Strubell. Sóc professor universitari i coordinador d’una organització titulada Comissió de la Dignitat, que intenta recuperar arxius, biblioteques privades i tota mena de documents confiscats per Franco l’any 1938-39, i tornar-los als seus propietaris legítims, tant a Catalunya com arreu.  El meu pare era anglès, i la meva mare és catalana. He passat quasi tota la meva vida en un dels dos països.  En el curs de la meva vida m’he adonat de com han estat de diferents les maneres que el destí ha tractat les dues petites nacions a les que pertanyo, i les seves cultures.  Mentre que una de elles ha esdevingut una nació emancipada, capaç de jugar un paper en l’Europa actual, i amb una llengua completament universal, l’altra és un país mancat dels drets democràtics més elementals, drets que les altres nacions europees tenen des de fa molts anys.
Avui han vingut catalans aquí perquè sempre han estat presents quan la causa de la llibertat ha estat en qüestió. Fou una de les primeres nacions a combatre el feudalisme.  S’oposaren a la monarquia absoluta en la Guerra de Successió. Foren dels primers a oposar-se al feixisme  en els anys 30.  Hi hagueren més víctimes catalanes a Auschwitz i Mauthausen que de molts altres països europeus, i fou gràcies a un fotògraf català, Francesc Boix, que el món s‘assabentà dels horrors del segon camp esmentat.  Els catalans sempre han considerat les causes humanitàries i la seva llibertat nacional com formant part de la mateixa causa.
Diumenge passat, el conegut periodista català Joan Barril va escriure en la seva columna de El Periódico: “  Estem contents que hagi caigut el mur de Berlin, però el “Valle de los Caídos” (la tomba d’estat de Franco), encara continua amb tots els honors.  Ens commouen les històries heroiques dels alemanys fugitius que s’escapaven de Berlin Est” continua Barril”, però els jutges espanyols encara es neguen a fer justícia a la Memòria Històrica.  A nosaltres ens agrada proclamar el nostre odi per Hitler, però hi ha moltes ciutats que encara tenen avingudes que porten el nom de Francisco Franco, un dictador que no va tenir cap problema en enviar tropes a lluitar al front de Rússia.”  Algunes ciutats encara tenen el dubtós honor de tenir noms de carrers dedicats a algunes unitats militars que lluitaren contra els Aliats en la Segona Guerra Mundial.
 Alguns creuen que això és accidental i anecdòtic. Comenten que ara s’ha promulgat una llei per suposadament corregir-ho.  Però no és cap accident.  La llei a la què es refereixen no fa  cap esforç per tal d’aconseguir regeneració democràtica- tal com es feu a Alemanya, Argentina i Sud Àfrica quan va retornar la democràcia.  Per començar, aquesta llei no anul-la , ni simbòlicament, les penes de mort i presó aplicades a centenars de milers republicans al la fi de la Guerra Civil. Per més increïble que sembli, el Fiscal de l’Estat a qui es feu responsable de prendre la decisió  sobre aquesta llei és un dels Fiscals militars més sanguinari d’aquesta època de represàlies.  Encara més preocupant és el fet que el president Zapatero hagi declarat públicament que anul-lar aquestes penes representaria qüestionar-se els fonaments de l’actual Constitució espanyola.  Entre les milers de penes que encara estan vigents – al cap de seixanta nou anys-  hi ha la del president de Catalunya- Lluís Companys.  La nova llei declara que la “rehabilitació” ha d’estar basada sobre un humiliant document de bona conducta per tal de poder donar “proves disculpatòries” per a els seus familiars.  Es poden imaginar l’Angela Merkel rebaixant-se a tal complicitat amb els hereus de Hitler i Mussolini,  pretenent la pseudo-rehabilitació dels seus oponents democràtics alemanys o italians ? Això només pot passar a Espanya, on la néta de Franco apareix constantment en els mitjans informatius , com televisió, i on negacionisme no és un crim sinó més aviat una pràctica regular , tal com ha comentat recentment Alex Rietman, locutor de la ràdio holandesa.
No. No és cap accident.  Això  és  prova  del  dèficit  democràtic  que Espanya arrossega. El món hauria de saber que l’única persona que està esperant ser jutjat en relació amb les fosses comunes – la immensa majoria de les quals (inclosa la de València amb més de 26,000 víctimes)  encara s’han d’ investigar-  és l’únic jutge que va intentar que es poguessin investigar.  S’hauria de saber això a Europa.  Per què li és absolutament impossible a  Espanya  sobreposar-se al seu passat autoritari ? I per què Europa fa cas omís a tot això, contrastant amb les recomanacions del Comité pels Drets Humans de les Nacions Unides, que l’octubre del 2008 va produir un document insistint que Espanya fes justícia amb les víctimes de Franco, i   denunciant el fet que una llei del 1977 atorgués amnistia a tots els crims comesos durant la dictadura?
Catalunya es veu forçada a viure dins d’un estat on els barems democràtics són absolutament inacceptables. El genocidi cultural que es va practicar contra nosaltres durant quaranta anys encara avui no ha rebut cap reconeixement oficial creïble, ni cap intent seriós de demanar excuses.  Com els jueus, en certs moments de la història,  o els Kurds, Tibetans o Armenis, som caça major pel que fa a racisme i discriminació racial.  El suport més important que tenen ara, el Rei Juan Carlos , l’any 2001 es va atrevir a dir que la llengua castellana no s’havia imposat mai enlloc del món, insultant així moltes persones sud i centre-americanes que tenien llengües nadiues, i catalans i bascos.   Encara ara el català està prohibit en el parlament espanyol, malgrat ser la llengua de quasi un de cada cinc ciutadans espanyols.  Ara mateix la única televisió completament catalana està essent desmuntada per la Guardia Civil a València, malgrat les recomanacions de la UE del contrari. Durant quaranta anys Franco va prohibir el català de tot el que era vida pública.
La sensació  de estar sense defensa que els catalans  senten no és broma. Fins i tot el  president català ha anat dues vegades a Madrid per parlar de la desafecció creixent que molts catalans senten envers Espanya. Crec que  està ben justificada.  Els catalans no poden exercir drets tan bàsics com el de poder decidir sobre el seu futur.  Una elecció popular celebrada en una vila el 13 de setembre passat va donar un 96.7% del vot en favor de la independència.  Aquest resultat ha de ser un crit d’alarma per a tots. Els catalans no són feliços , i tenen totes les raons per no ser-ne.  Ja sé que Europa es mira amb sospita els moviments nacionalistes.  El que em fa sospitar a mi més, però,  és que l’immens dèficit democràtic al que està sotmesa Catalunya aixequi tan poques sospites a Europa.  Pel que fa a aquest tema, el Tibet i Kosovo han tingut molta més sort .  Espero que les eleccions populars que es preparen pel 13 de desembre, tal com les impressionants manifestacions celebrades a Barcelona el 18 de febrer del 2006 i el 1 de desembre del 2007, donaran una nova oportunitat al món per adonar-se que quelcom està passant a Catalunya pel que fa a la absoluta supeditació al desgovern espanyol, vergonyosa xenofòbia ,  i abús cultural i econòmic.    El mur de Berlín no ha estat l’últim obstacle a la llibertat d’Europa.  Hi ha encara un formidable mur a  Espanya contra el poble català.  La solució d’aquest problema estic segur que ajudarà a promoure la causa de la democràcia bàsica i drets humans a la Unió.   



Dear Members of the European Parliament
 
My name is Toni Strubell. I am a University Lecturer and Coordinator of an organization called the Dignity Commission which seeks to recover archives, private libraries and documents confiscated by Franco in 1939 and return them to their rightful owners in Catalonia and elsewhere. My father was English and my mother is Catalan. I have lived almost all my life in one or other country. During my life I have not been able to help noticing the very different ways in which fate has treated the two small European nations to which I belong and their cultures. While it has made of one a fully emancipated nation playing a major role in current Europe and boasting a language that is fully universal, the other is a country that lacks basic democratic rights that other Europeans have enjoyed for years.
 
Catalans are here today because they have always been present where the cause of Freedom has been an issue. They were amongst the first nations to oppose feudalism. They opposed absolute monarchy in the War of Spanish Succession. They were amonst the first to face Fascism in the mid-19 thirties. There were more Catalan victims at Auschwitz  and Mauthausen than there were of many other European Union countries and it was a Catalan photographer, Francesc Boix, who made known to the world the horrors of the latter camp. Catalans have always seen humanitarian causes and their national freedom as one cause.
 
Last Monday, popular Catalan journalist Joan Barril wrote in his El Periódico column: “We are happy that the (Berlín) wall fell, but the Valle de los Caídos –the State tomb of Franco– still stands” with all its honours. “We are emoted by the heroic stories of fugitive German escaping from East Berlin” wrote Barril “but Spanish judges still fail to do justice to the Historic Memory. We love to proclaim our hate for Hitler, but in many Spanish cities there continue to be avenues bearing the name of Francisco Franco, a dictator who had no qualms about sending his troops to fight on the Russian front”. Some even have the doubtful distinction of having street names dedicated to military units that fought against the Allies in World War II.
 
Some may say this is accidental and anecdotic. They may point to a Law has just been passed, allegedly to correct this. But this is no accident. The Law they are referring to fails to make any real enforcement for democratic regeneration as was conducted in Germany, Argentina or South Africa once democracy returned. To start with, this Law does not annul, albeit symbolically, the death and prison penalties applied against hundreds of thousands of Republicans after the end of the Spanish Civil War. Incredible though it may seem to any democrat, the State Attorney in whose hands the decision to annul these laws was put, is actually the grandson of one of the most cruel Military Attorneys of Franco’s bloodiest reprisal period. Even more worrying is the fact that Spanish president Zapatero should have publicly stated that to annul these sentences would be tantamount to questioning the foundation on which Constitutional Spain is now built. Amongst the thousands of death sentences that are still in force - sixty-nine years later- is that of Catalan President Lluís Companys. For him and others, the afore-mentioned Law forsees that his “rehabilitation” must be based on the issue of a humiliating good conduct certificate for those presenting “exonerating proof” for their relatives. Can anyone imagine Angela Merkel stooping to such connivence with the heirs of Hitler and Mussolini in enacting the pseudo-rehabilitation of their German or Italian democratic opponents today? This is only possible in Spain where Franco’s granddaughter appears on TV chat shows and where negationism is not a crime but a regular media practice as has recently been reported by Alex Rietman on Holand’s Radio1.
 
No. This is no accident. This is the very stuff Spain’s democratic deficit is made of. The world should know that the only individual facing charges associated with the mass graves of Franco -the vast majority of which, including Valencia’s, with over 26,000 known victims, are still uninvestigated- is the one judge who took steps to enable their possible investigation. Europe should know this. Why is Spain so absolutely unable to overcome its authoritarian past? And why does Europe turn a blind eye to this in contrast with the recommendations of the Committee for Human Rights of the United Nations, which in October 2008 brought out a document urging Spain to do justice to Franco’s victims, denouncing the fact that a law of 1977 should have granted amnesty for all crimes committed during the Dictatorship?
 
Catalonia is at present forced to live in a State where democratic standards are quite unacceptable. Cultural genocide was practiced against us for forty years and yet, still today, no credible official aknowledgement of this has been made, nor indeed any serious attempt to make up for it. Like the Jews, at particular moments of history, or like the Kurds, Tibetans and Armenians, we are game for the practice of racism and racial discrimination. The current State’s major endorser, King Juan Carlos, even went as far as to claim, in 2001, that the Castilian language had never been imposed on anyone in the world much to the offence of many South and Central American native-tongue speakers, Basques and Catalans. Even today, Catalan is banned from the Spanish Parliament despite being spoken by almost one in five Spanish citizens. At this very moment, the only fully Catalan TV channel is being dismantled by the Guardia Civil in Valencia despite EU recommendations to the contrary. For forty years, Franco banned Catalan from all walks of public life
 
The sense of defencelessness that Catalans now feel is no light issue. Even the Catalan president has been twice to Madrid to speak of the growing disaffection many Catalans feel for Spain. I think it is well justified. Catalans cannot exert basic rights such as their right to decide their future. A popular poll held in one town last September 13th gave a 96,7% vote in favour of independence. This must surely be a warning sign for all to see. Catalans are not happy, and believe me, they have every reason for not being so. I know Europe looks with suspition on nationalist movements. What raises most suspitions for me, however, is that the gross democratic deficit Catalans have to put up with raises so little suspition. Tibet and Kosovo seem to have been much luckier on this score. I very much hope that the coming polls, on December 13th, like the massive demonstrations held in Barcelona on Febriary 18th 2006 and December 1st 2007, will offer the world a new opportunity to see that something is very much amiss in Catalonia as regards her unmitigated exposure to Spanish misrule, undisguised xenophobia, and cultural and economic abuse. The Berlin Wall was not Europe’s last obstacle to freedom. There is still one very formidable wall standing in Spain against the Catalan people. I am sure that solving this problem will help to further the cause of basic democracy and human rights in the Union.   http://www.lluisbrunet.cat/freedom/


Comentaris
2 - Albert
19 de novembre de 2009, 17.57 h

Hola Toni, he inclós un tros del teu discurs a l'última entrada del meu blog, espero no t'importi:

http://www.cataloniadirect.info/2009/11/im-catalan-i-love-freedom/

salutacions


1 - Albert
13 de novembre de 2009, 20.41 h

Excel.lent post Toni, ens coneixem per Reagrupament d'exteriors, sóc l'Albert de Mèxic. M'ha encantat. Per cert, no sabia que eres mig anglès. Jo vaig viure a anglaterra gairebé 4 anys i estic començant un blog sobre catalunya en anglès que es diu www.cataloniadirect.info espero que t'agradi i seguiré llegint el teu blog.

Salutacions,
Albert


5 -10 -20 -tots
1


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.