Toni Strubell i Trueta


setembre 30
Per als mitjans espanyols, no existeix una emotivitat catalana sana, ni una cultura popular, ni un univers lingüístic. I això en els canals televisius que tenen el 80% de l'audiència a Catalunya, i el 100% a Espanya. Un excel·lent treball de Xavier Ruiz Collantes, de la UAB (any 2000), ho denunciava en tota la seva cruesa al comparar el torrent emocional que sí projecten aquests mitjans envers la identitat andalusa. Josep Gifreu se centra més a fons en els perversos efectes que això té. Per si algú no acaba d'entendre a què em refereixo, pensin en una notícia produïda el dia 25 de setembre (2009). El ministre de Treball, Celestino Corbacho, denunciava al PP perquè amb la seva agressivitat a Catalunya, “feia mal a Espanya”. Caram, aquesta sí que és bona! És a dir, el món al revés. Resulta que no és danyat el qui rep l'atac sinó el país d'on prové! O no és així? Certament, això només passa a Espanya, i potser a la Xina també, països que rivalitzen en fatxenderia i malveïnatge. Tot plegat porta al cap el monòleg de Shylock, al “Mercader de Venècia”,de William Shakespeare, on es queixa que es pensi que els jueus no sagnen si se'ls punxa. Si ens guiem pels espanyols, els catalans tampoc sembla que sagnem, ni siguin capaços de sentir, ni de sofrir. Solament som capaços d'incordiar cosa que hem de compensar, lògicament, buidant les nostres butxaques i aguantant els insults estoicament. A l'Eto quan l'insultaven encara tenia la sort que veia multar algun Club de Futbol. És evident que estem davant un fet molt nociu per a la creació d'opinió pública no solament a Catalunya sinó a Espanya, amb un resultat sempre nefast per al primer. No obstant això, és un tema que rares vegades manegen els polítics, i que queda lluny del debat general. Com tantes coses vitals. Ja s'ho trobaran.


Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.