Toni Strubell i Trueta


gener 07
Ermengol Passola, referent
El Punt
Dimecres, 7.1.2009. 07:16 h| Sense comentaris

Una de les primeres persones catalanistes que jo he conegut, fora de la meva família, és Ermengol Passola. De jove venia d’Anglaterra amb la família a Santa Cristina d’Aro a passar els estius i la visita a Cal Músic sempre n’era una ocasió especial. Era un moment per aprendre que la fal.lera per Catalunya no era sols del meu avi. En aquells foscos anys del franquisme, en què el contrast de venir d’una democràcia a una dictadura militar era palpabilíssima, fins i tot per als infants, l’assistència –totalment passiva– a les tertúlies a l’era de can Ermengol, deixaven marca. Recordo que fins i tot ens va embarcar, al meu germà i a mi, a participar en un concurs de joves veus catalanes a la Cova del Drac que, per sort del bon decòrum i l’estètica, ha estat fins ara la meva única incursió en el món de la cançó més devastadora que no la de Barbarroja a Palamós. En afegir uns patètics acords de guitarra a uns xarons versos sobre la valentia del “xarnego” davant el trauma de la immigració, nosaltres no érem conscients, per sort, del ridícul que devíem fer, malgrat l’entusiasme d’aquell incansable promotor de la catalanitat maleïda del moment. La qüestió era –com ell mateix va recordar en una entrevista fa poques setmanes– que la catalanitat sortís a la plaça pública, encara que fos malvestida i amb acné. I si ho va fer, eventualment amb èxit, és sens dubte gràcies a valents com l’Ermengol.

 

Ara, en morir l’estimat Ermengol, no sé perquè em ve al cap un article a El País de l’ex ministre Francisco Fernández Ordóñez, poc abans de morir –també de càncer– en què deplorava el fet d’haver de marxar d’aquest món, segons deia, sense saber segur que la seva llengua, el castellà, “tingués el futur assegurat”. Era un testament –no per absurd menys patètic– en un d’aquells moments en què la gent expressa clarament les prioritats sentimentals. I crec que fins i tot en això l’Ermengol és una prova que els catalans tenim una dignitat, un sentit de la mesura, que a alguns dels nostres veïns potser els falta. Ell va fer de tota la seva vida una expressió de la prioritat sentimental que suposa salvar un idioma i una nació de l’anihilació. Per altra banda, segurament és senyal dels temps encara incerts –encara avui– que a la Llei de la Memòria, acabada d’aprovar, només s’hi dediqui un sola frase, i encara curta, al record del genocidi de què fou víctima, amb Franco, la nostra cultura. Tan poc els importa el fet a uns i altres? Tan inesmentables som encara avui?

 

En aquella sola frase, i encara curta, queda resumida tota la lluita de l’Ermengol, que és la nostra. I és la nostra, en part, perquè ell en fou un referent des del primer moment. Els joves d’avui segurament que tindran poques oportunitats de conèixer de quina fusta eren, i són, els homes i les dones com Ermengol Passola. Hollywood no en farà cap pel.lícula, i potser algun periodista o dramaturg encara en farà befa. Però que sàpiguen els joves que si estudien en català, si escolten música en català –de la d’ara o els vinils d’abans– segurament és en part, o ben directament, gràcies a ell. (Nota: si al segell hi posa Edigsa o Concèntric, ho són directament). Si hagués depès d’altres persones -algunes d’elles considerades molt honorades i premiades avui- res d’això no s’hagués produït. La lluita contra els intents d’estrangular i ridiculitzar-nos com a poble –perquè en això darrer s’han entès perfectament falangistes i progres– ha estat enfortida i dignificada per persones com l’Ermengol. En un temps en què pocs apostaven un duro per la nostra continuïtat com a nació, ell va apostar-ho tot. Va invertir-hi tots els diners que va poder. Segur que la policia franquista (la que abans dirigia l’avui president de Sogecable, Rodolfo Martin Villa) devia pensar que l’empresa Mobles Maldà d’Ermengol Passola era realment una tapadera de la primera multinacional catalana. Realment era la fonda butxaca que rascava el patriota Passola en favor del seu país. I què no dir de les hores robades a la família i a la salut en pro de tantes i tantes fabuloses iniciatives catalanistes?

 

Un altre català de pro que ens acaba de deixar, Josep Benet, deia a les seves memòries que si hagués estat d’un altre país, segurament no hauria passat de ser un mer lector de llibres i un advocat anònim. El fet de ser català, i estant la nació catalana sotmesa a franquistes, primer, i més incomprensius del fet català després, el va empènyer cap a la lluita política i compromesa per al seu país. En el cas d’Ermengol Passola podem dir que la seva propulsió a d’altres papers, més enllà de l’estrictament professional i familiar, va ser tant o més diversa que no la de Josep Benet. Promotor cultural, mecenas, organitzador de concerts, creador de discogràfiques, instigador de premis i concursos, canalitzador brillant del debat sobre la immigració, i tantes coses més, no parava ni amb el pas dels anys. Van ser iniciatives, totes elles, que van fer desaparèixer els mots “avorriment” i “desànim” del seu vocabulari. I tot embolcallat amb una falta absoluta de protagonisme personal. Qui necessita protagonisme quan l’autèntica estrella és el país, semblava que digués. Fins i tot recordo que un dia, no fa tants anys, ens va dir que en alguna ocasió havia fet de lletrista improvisat en auxili d’un Lluís Llach momentàniament faltat d’inspiració. Es veu que en una cançó (que després seria èpica) li mancava un sol concepte per completar la definició del què havia de ser la fe. El resultat va ser “fe és un cop de falç...”, estrofa que milers de catalans hem cantat als foscos anys de la Transició i després. Ermengol Passola, doncs, no sols ha ajudat a completar una estrofa de la cançó de la nostra història de resistència. En bona part ha estat el responsable que la música i la il.lusió renaixessin a casa nostra quan tot semblava perdut.




juliol 10
Carta oberta a Mario Vargas Llosa
El Punt | Enllaç web
Dijous, 10.7.2008. 09:13 h| Sense comentaris
L'escriptor peruà, firmant del «Manifesto por la lengua común», hauria de saber que els qui l'han signat ens fan por. Por per la seva força, per l'extrem autoritarisme que mostren, per la seva al•lèrgia a la diversitat, per l'esperit colonitzador



febrer 20
Egunkaria cinc anys
El Punt 20.2.2008
Dimecres, 20.2.2008. 18:20 h| Sense comentaris

 

El dia 20 de febrer del 2003, ara fa exactament cinc anys, es va produir un dels fets més traumàtics en la història recent del País Basc: el tancament del diari Egunkaria .

 

Era l’únic diari en llengua basca. Cinc anys abans el jutge Garzón havia tancat el diari Egin . Però el sentiment de rebuig que va envair la societat basca amb la suspensió d’ Egunkaria va ser molt més fort en tractar-se d’un diari apartidista d’un prestigi indiscutible.

 

A Egunkaria se’l considerava, amb raó, un diari seriós de tota la societat basca. Inclús en una ocasió l’aleshores president del PP basc, Carlos Iturgaiz, va presumir d’haver fet incloure Egunkaria entre els diaris rebuts diàriament a la seu del PP a Bilbao. I així com, en tancar Egin , es va circumscriure la indignació en gran mesura al sector de l’esquerra independentista, ara era una ample espectre de la societat i el govern basc en pes –més destacats membres de tota una sèrie de partits– que s’hi pronunciaven en contra. Les manifestacions de suport al diari, fetes a Sant Sebastià el 22 de febrer i el 18 d’octubre del 2003, van ser de les més massives i transversals de la història basca recent. El fet que alguns membres del consell de redacció d’aquell diari haguessin patit tortures també va ser denunciat per diverses associacions internacionals de periodisme com ara el Grup Midas.

 

Avui, cinc anys després, el sumari s’ha anat instruint amb la lentitud que caracteritza el sistema judicial espanyol. A més, malgrat el caràcter «provisional» de les suspensions d’ Egunkaria i Egin , els danys soferts per aquests mitjans ja es veia que serien irreparables. Tot i guanyant els seus judicis, segurament ja no obririen mai més. Els advocats de la defensa creuen que es confirmarà aviat si el cas Egunkaria arribarà als tribunals o no, i no se’n fan gaires il•lusions. A més, mostren la seva preocupació pel clima polític en què es pugui fer el judici. Es considera que un govern amb necessitat de «castigar» l’esquerra independentista pel trencament de la treva no n’és el millor dels escenaris. Igualment, la falta d’orientació dels jutges, en un temps d’incertesa en les institucions de l’Estat, també ha estat vist com un factor delicat. Però són sens dubte les dures sentències del cas 18/98 –que el mateix govern basc ha qualificat de «desorbitades»– el que més inquieta la defensa.

 

De moment són dos els procediments legals que han d’enfrontar els encausats. Per una banda hi ha el sumari pròpiament, i per l’altra un procediment abreujat. El darrer afecta vuit encausats i té a veure només amb els suposats delictes econòmics del diari. En mitjans madrilenys normalment s’hi refereixen com la «trama empresarial» obeint a la «doctrina» iniciada per un jutge Garzón entestat a veure-ho tot segons un organigrama que neix d’ETA. Malgrat tot, als escrits de les acusacions ja no es fa esment al fet que Egunkaria hauria pogut ser una eina per finançar ETA. Certament, hom no pot sinó preguntar-se com podria finançar un important grup armat un diari en llengua basca que amb prou feines sobrevivia.

 

PART PRINCIPAL DEL PROCÉS
 

El sumari és la part principal del procediment. Les acusacions aquí són greus: pertinença o col•laboració amb banda armada, que no és poca cosa. «Sona molt gros –diu Xabier Oleaga–, però en els darrers temps s’ha pogut veure que qualsevol cosa la poden considerar col•laboració amb ETA per desorbitat que sembli.» Ara bé, als encausats els preocupa especialment l’antecedent recent de les dures sentències pel cas 18/98 i el fet que es pugui considerar «col•laborar amb ETA» el simple fet d’estar en contra del TAV o defensar l’euskara. «Fa això pro-etarres l’EB de Madrazo o les ikastoles?», és el que molts es pregunten. El mot «connectivitat» és un terme d’alquimista que l’acusació s’ha empescat per ajudar a extrapolar lligams entre els acusats i ETA. Però els encausats consideren que no hi «ni una sola prova» d’aquesta connexió en 50.000 pàgines de sumari. Anecdòticament però significativament, als escrits de les acusacions en cap lloc no s’hi utilitza l’expressió «la qual cosa prova que», i sí d’altres com ara «la qual cosa indicaria que» o semblants, quan es refereix a dades suposadament inculpatòries. En quin sistema judicial tindria validesa?, ens podem demanar de nou. La defensa també veu una tendència de les acusacions a criminalitzar tot el que caigui fora de la Constitució amb l’estrany argument que aquesta, i altres lleis orgàniques, ja vetllen pel tema lingüístic, i que l’intent de desbordar-les només pot ser obra d’ETA.

 

De moment no se sap quan serà el judici. Falten per presentar els escrits de les defenses després que ho hagin fet ja l’acusació popular i la fiscalia, abans que la sala corresponent fixi els temes del judici oral. Que se sobresegués sempre fou l’esperança dels encausats. També retreuen al fiscal que en el procediment abreujat s’hagués adherit a darrera hora a les acusacions de la ultradretana Dignidad y Justicia. Creuen que va ser una maniobra del jutge instructor per evitar que s’apliqués la doctrina Botín, amb què s’hauria pogut sobreseure aquesta ramificació del cas.

 

Les perspectives amb vista al judici, doncs, no són gaire falagueres. En total, es demanen prop de tres segles i mig de presó per als 12 encausats, més una multa de 235 milions d’euros. L’esperança és l’últim que es perd, però la sensació que les acusacions de tipus econòmic puguin portar a una primera sentència condemnatòria, que després enverinés el sumari, és el que més preocupa els acusats. A més, són conscients del «mal moment polític» en què pot tocar fer-se el judici. Malgrat tot, prenen coratge de l’enorme suport social de què gaudeixen i la seguretat que mai no van fer cap activitat que anés més enllà d’allò estrictament cultural i informatiu. Són gent del periodisme i la cultura, mai terroristes.




setembre 11
Què deu tenir Kosovë?
Canvi 16
Dimarts, 11.9.2007. 02:52 h| Sense comentaris
Amb tots els respectes envers Kosovë, no acabo d’entendre què tindrà aquest territori de l’Ex Iugoslavia que no tinguem nosaltres els catalans. L’ONU acaba de concedir-li un status de “sobirania vigilada” dins el territori de l’Estat serbi, pas que molt observadors han vist com una mena de passadera cap a la independència. Falta saber si l’ONU els ho ha concedit perquè hi ha vist una majoria albanesa; perquè hi ha hagut problemes de violència; perquè els seus habitants ho volen? Aviam, a mi em sembla molt bé que es tingui aquesta cura respecte als problemes ètnics i territorials dels kosovars, només faltaria, però ¿i els que tenim situacions no tan diferents dins l’Estat espanyol? O els que som víctimes d’estats tinguts per més “democràtics”, i segurament molt més considerats pel G7 o el Banc Mundial? Francament, jo crec que tenim força coses en comú amb Kosovë. Aviam sinó les reaccions politiques espanyoles cada vegada que intentem recuperar llibertats nacionals al darrers tres-cents anys? Als més oblidadissos, els recordo l’espantosa campanya contra Catalunya i l’Estatut conduïda pel PP al període 2005-06, boicot als productes catalans inclòs. Això no aixeca una cella enlloc d’Europa? No ens imposen una hora més de castellà menyspreant olímpicament la nostra autonomia educativa i el fet que sigui el català l’idioma esllanguit i somort a l’àrea metropolitana de BCN? A més, no retallen mortalment els mitjans de comunicació en català (desconnexió de TVE, Ràdio 4) mentre es permet que la COPE vomiti –això sí “libremente” – tot l’odi que pot 24h al dia contra nosaltres? Quina convivència, quin règim vital és aquest per als catalans? Que no veuen que ràdios  molt semblants que emetien (i encara emeten) des de Belgrad són les grans creadores d’odi i provocadores de la violència i la intolerància als Balcans? Què més caldrà que passi perquè algun expert de l’ONU vegi traces de genocidi en el nostre cas?
 
Tot plegat, el fet lamentable és que l’únic llenguatge que s’imposa en el món en què ens movem  –i l’ONU no hi és cap excepció– és el de la violència. Segurament Kosovë serà independent com a premi per haver estat agredit per un estat desacreditat i per les conveniències de l’ONU. Aquest organisme és un líder a l’hora de solucionar tard, i de qualsevol manera, els conflictes, amb una curiosa i hipòcrita visió eticopolítica. El que a Kosovë són fets censurables i justifiquen la concessió d’un règim de “sobirania vigilada” –per major alegria dels kosovars, i també meu– al respectabilíssim Estat espanyol no són tinguts per raons d’estat; o simplement, perquè passen desapercebuts. Oficialment no existeixen. Perquè, ¿algú ha vist mai un Informe Semanal sobre les penúries que passa la llengua catalana per sobreviure? Jo no. És clar que la Iugoslàvia de 1990 és un exemple magnífic de cas que va passar desapercebut. Després, quan esclata, tots es porten les mans la cap. Esperem que l’acceptació (fa dues setmanes) del Tribunal d’Estrasburg de la primera demanda per una afusellament d’un ciutadà català per Franco –Eugeni Gurnés, ex alcalde de Llagostera– sigui el primer pas cap a una autèntica transició democràtica a Catalunya i a l’Estat espanyol. Ja era hora.



maig 10
Sóc ciutadà del Fènix
Canvi 16
Dijous, 10.5.2007. 02:45 h| Sense comentaris
.



<1...3
4
5
6>