Toni Strubell i Trueta

En gairebé qualsevol país del món faria il·lusió saber que un sector d’un partit socialista potencia una iniciativa que es diu la “causa comuna”. En saber, a més, que es tracta del sector “catalanista” d’un partit socialista incardinat en una nació sense estat, hom podria imaginar que es tracta d’una causa engrescadora, admirable, potser fins i tot una picada d’ull a la resta de catalanistes amb qui cerca proximitat. Quina pena que res d’això no sigui més que una passatgera il·lusió!

 

Miro els papers i la web de Nou Cicle i dels que semblen moure aquesta “Causa Comuna” (CC). I d’engrescador hi trobo tan poc! Certament, està en la línia d’Obiols. Però resulta difícil de no demanar-se, a cada instant, ¿per què promocionen ara això de la CC? Ho he demanat i alguns em diuen que era per ajudar Obiols a repetir com a “cap de llista” a les Europees (expressió que un sector de premsa s’entossudeix a reproduir fidelment quan tothom sap que, en tot cas, un candidat del PSC serà el número X de la llista del PSOE, i punt). D’altres diuen que això de la CC és una resposta a la Casa Gran de Mas. Potser és ambdues coses alhora. La veritat és que, si bé el primer d’aquests objectius ha llepat, sospito que si el Montilla fa un bon resultat davant els partits catalanistes, poc hi tindrà a veure la CC. Potser en raó a això, els objectius i les pretensions de la CC resulten un misteri absolut com no sigui un grup freudià per agrupar males consciències tardanes. 

Raimon Obiols es queixava, no fa pas gaires anys, que el PSC corria el risc de convertir-se en una “peña rociera”. És CC, doncs, un intent de fer front a aquesta deriva?  Si fos així, crec que hi ha maneres i llenguatges molt més clars de fer-ho. ¿Per què Obiols no fa un pas més agosarat per analitzar el paper polític del PSC en aquests darrers anys? Un partit que, “peña rociera” o no, significa un retrocés de vuitanta anys enrere pel que fa al procés de catalanització de les esquerres del nostre país. Un partit que, lluny de rebel·lar-se contra la submissió que significà el franquisme a casa nostra, és el marmessor acrític de molts dels profunds canvis sociològics, lingüístics i de valors que la dictadura ocasionà a casa nostra. O no és així?

Obiols ironitzava, dies enrere, sobre la presència a la marxa dels “10mil a Brussel·les” de la seva foto invertida. Però potser a un socialista una mica més autèntic li hauria d’haver causat una certa reflexió aquell fet. Ell forma part d’un partit que considera que anar a defensar Catalunya a Brussel·les respon a una “obsessió” i al trasllat dels “seus problemes”, com acaba de sentenciar el nostre president (Déu n’hi do!). Obiols, amb tot plegat, ha perdut una excel·lent oportunitat de mostrar-se en consonància amb el que podria ser una autèntica “Causa Comuna” catalana –a Barcelona, Madrid o Brussel·les–, la que defensaria qualsevol partit europeu en cas de veure’s mancat de les prestacions bàsiques que ens manquen a nosaltres: el poder de decidir, un sistema judicial seriós, un Tribunal Constitucional imparcial, una llengua respectada i utilitzable a les institucions de govern, una certa justícia fiscal o la capacitat de superar l’herència i la impunitat d’una dictadura. No és poc. Però és evident que aquestes no són les prioritats de la Causa Comuna del Sr. Obiols. En són unes altres. 

Si una cosa ha quedat clara en aquestes eleccions al País Basc és que el pla de  les forces espanyolistes -UPyD, PP i PSOE- per treure més escons al Parlament que els nacionalistes bascos, pla facilitat per l'estratègica Llei de Partits que anul.la Batasuna, ha donat els seus fruits.

 

No sabem encara si Patxi López acceptarà els vots del PP per ser lehendakari però, certament, té tots els números a la mà per fer-ho, fins i tot sense comptar amb el solitari vot del partit de Rosa Díez, UpyD.

PP i PSOE mai no ho havien tingut tan bé per conquerir el poder i "fer fora" els nacionalistes, com els agrada dir. Han aconseguit que en un país on hi ha una clara majoria basquista tinguin més escons els partits dependents de Madrid. La tàctica ha estat clarament la de deixar fora dels còmputs el 9% del vots nuls que són atribuïbles a l'esquerra independentista hegemònica. El fet que es faci prevaldre el vot alabès, poc nacionalista, fent que sigui quatre vegades més barat treure un diputat en aquest territori que a Guipúscoa o Biscaia és un altre factor que els espanyolistes caldria que agraïssin als basquistes. És clar que els partits petits basquistes, fragmentats, també hi han ajudat.

Malgrat tot, les enquestes realitzades en les darreres setmanes han demostrat, un cop més, la seva escassa fiabilitat. El que se'ns havia dit que seria un "frec a frec" entre PSE i PNB ha acabat sent una victòria molt clara del partit d'Ibarretxe. Això pot semblar inversemblant per la importància que alguns mitjans van donar a certs escàndols que afectaven el PNB, sobretot els produïts a l’hisenda d'Irun o  al Museu Guggenheim. Ni això ni el lògic desgast del poder no ha afectat negativament el resultat d'Ibarretxe, que ha comptat amb gran part dels vots d'Eusko Alkartasuna, que va escollir molt malament el moment de diferenciar-se del PNB, presentant-se per separat. Potser li costarà la pròpia existència.

També és sorprenent el marge de vots que ha tret Ibarretxe a Patxi López, tenint en compte que el primer ha tingut els mitjans molt en contra, tal com ho revelava, en la darrera setmana de campanya, un estudi independent de la Universitat del País Basc. Així, Ibarretxe ha estat el triomfador de la nit tot i que els seus crítics van dir que passar de la imatge de "sobiranista" a la de "gestor" no li resultaria. Li ha resultat.

Ara cal veure si Zapatero voldrà convèncer López perquè sigui bon noi i pacti amb el guanyador Ibarretxe, en benefici de la seva pròpia majoria a Madrid. O si, com a Navarra, els socialistes, malgrat haver-hi perdut, decideixen aplicar el rodet espanyolista. Sigui com sigui, el panorama electoral deixa molt per decidir a les negociacions i, segurament, un futur brillant per a Aralar, l'altra gran guanyadora de la nit.

No és que vulgui apel·lar a l'èpica, de cap manera. Però crec que en la vida de tot poble es produeixen alguns (rars) moments decisius. I penso que la manifestació dels 10.000 a Brussel·les en pot ser un. S'hi va a demanar una cosa tan bella i bàsica com és la llibertat.

¿PER QUÈ ARA? EN ELS DARRERS TEMPS molts catalans hem pogut constatar el futur que se'ns consigna: hi ha un intent formidable, per part de l'Estat, de perpetuar l'anul·lació dels nostres drets nacionals, d'impossibilitar l'equiparació de la nostra llengua amb les europees i d'anul·lar tota una trajectòria nacional moderna que ve de Francesc Macià i Lluís Companys, com si mai no haguessin existit. Les proves d'aquesta operació les tenim en el tractament de l'Estatut, en les greus limitacions de la llei de la memòria, en el cop anunciat del TC, en els atacs a la vehicularitat educativa del català i en l'inqualificable tancament de les emissores de TV3 al País Valencià. ¿Com es pot qualificar tot això si no és de genocidi encobert?

Una de les primeres persones catalanistes que jo he conegut, fora de la meva família, és Ermengol Passola. De jove venia d’Anglaterra amb la família a Santa Cristina d’Aro a passar els estius i la visita a Cal Músic sempre n’era una ocasió especial. Era un moment per aprendre que la fal.lera per Catalunya no era sols del meu avi. En aquells foscos anys del franquisme, en què el contrast de venir d’una democràcia a una dictadura militar era palpabilíssima, fins i tot per als infants, l’assistència –totalment passiva– a les tertúlies a l’era de can Ermengol, deixaven marca. Recordo que fins i tot ens va embarcar, al meu germà i a mi, a participar en un concurs de joves veus catalanes a la Cova del Drac que, per sort del bon decòrum i l’estètica, ha estat fins ara la meva única incursió en el món de la cançó més devastadora que no la de Barbarroja a Palamós. En afegir uns patètics acords de guitarra a uns xarons versos sobre la valentia del “xarnego” davant el trauma de la immigració, nosaltres no érem conscients, per sort, del ridícul que devíem fer, malgrat l’entusiasme d’aquell incansable promotor de la catalanitat maleïda del moment. La qüestió era –com ell mateix va recordar en una entrevista fa poques setmanes– que la catalanitat sortís a la plaça pública, encara que fos malvestida i amb acné. I si ho va fer, eventualment amb èxit, és sens dubte gràcies a valents com l’Ermengol.

 

Ara, en morir l’estimat Ermengol, no sé perquè em ve al cap un article a El País de l’ex ministre Francisco Fernández Ordóñez, poc abans de morir –també de càncer– en què deplorava el fet d’haver de marxar d’aquest món, segons deia, sense saber segur que la seva llengua, el castellà, “tingués el futur assegurat”. Era un testament –no per absurd menys patètic– en un d’aquells moments en què la gent expressa clarament les prioritats sentimentals. I crec que fins i tot en això l’Ermengol és una prova que els catalans tenim una dignitat, un sentit de la mesura, que a alguns dels nostres veïns potser els falta. Ell va fer de tota la seva vida una expressió de la prioritat sentimental que suposa salvar un idioma i una nació de l’anihilació. Per altra banda, segurament és senyal dels temps encara incerts –encara avui– que a la Llei de la Memòria, acabada d’aprovar, només s’hi dediqui un sola frase, i encara curta, al record del genocidi de què fou víctima, amb Franco, la nostra cultura. Tan poc els importa el fet a uns i altres? Tan inesmentables som encara avui?

 

En aquella sola frase, i encara curta, queda resumida tota la lluita de l’Ermengol, que és la nostra. I és la nostra, en part, perquè ell en fou un referent des del primer moment. Els joves d’avui segurament que tindran poques oportunitats de conèixer de quina fusta eren, i són, els homes i les dones com Ermengol Passola. Hollywood no en farà cap pel.lícula, i potser algun periodista o dramaturg encara en farà befa. Però que sàpiguen els joves que si estudien en català, si escolten música en català –de la d’ara o els vinils d’abans– segurament és en part, o ben directament, gràcies a ell. (Nota: si al segell hi posa Edigsa o Concèntric, ho són directament). Si hagués depès d’altres persones -algunes d’elles considerades molt honorades i premiades avui- res d’això no s’hagués produït. La lluita contra els intents d’estrangular i ridiculitzar-nos com a poble –perquè en això darrer s’han entès perfectament falangistes i progres– ha estat enfortida i dignificada per persones com l’Ermengol. En un temps en què pocs apostaven un duro per la nostra continuïtat com a nació, ell va apostar-ho tot. Va invertir-hi tots els diners que va poder. Segur que la policia franquista (la que abans dirigia l’avui president de Sogecable, Rodolfo Martin Villa) devia pensar que l’empresa Mobles Maldà d’Ermengol Passola era realment una tapadera de la primera multinacional catalana. Realment era la fonda butxaca que rascava el patriota Passola en favor del seu país. I què no dir de les hores robades a la família i a la salut en pro de tantes i tantes fabuloses iniciatives catalanistes?

 

Un altre català de pro que ens acaba de deixar, Josep Benet, deia a les seves memòries que si hagués estat d’un altre país, segurament no hauria passat de ser un mer lector de llibres i un advocat anònim. El fet de ser català, i estant la nació catalana sotmesa a franquistes, primer, i més incomprensius del fet català després, el va empènyer cap a la lluita política i compromesa per al seu país. En el cas d’Ermengol Passola podem dir que la seva propulsió a d’altres papers, més enllà de l’estrictament professional i familiar, va ser tant o més diversa que no la de Josep Benet. Promotor cultural, mecenas, organitzador de concerts, creador de discogràfiques, instigador de premis i concursos, canalitzador brillant del debat sobre la immigració, i tantes coses més, no parava ni amb el pas dels anys. Van ser iniciatives, totes elles, que van fer desaparèixer els mots “avorriment” i “desànim” del seu vocabulari. I tot embolcallat amb una falta absoluta de protagonisme personal. Qui necessita protagonisme quan l’autèntica estrella és el país, semblava que digués. Fins i tot recordo que un dia, no fa tants anys, ens va dir que en alguna ocasió havia fet de lletrista improvisat en auxili d’un Lluís Llach momentàniament faltat d’inspiració. Es veu que en una cançó (que després seria èpica) li mancava un sol concepte per completar la definició del què havia de ser la fe. El resultat va ser “fe és un cop de falç...”, estrofa que milers de catalans hem cantat als foscos anys de la Transició i després. Ermengol Passola, doncs, no sols ha ajudat a completar una estrofa de la cançó de la nostra història de resistència. En bona part ha estat el responsable que la música i la il.lusió renaixessin a casa nostra quan tot semblava perdut.