Toni Strubell i Trueta


març 27
Lehendakari o presidente?
Divendres, 27.3.2009. 06:53 h| Sense comentaris
Si una cosa ha quedat clara en aquestes eleccions al País Basc és que el pla de  les forces espanyolistes -UPyD, PP i PSOE- per treure més escons al Parlament que els nacionalistes bascos, pla facilitat per l'estratègica Llei de Partits que anul.la Batasuna, ha donat els seus fruits.

 

No sabem encara si Patxi López acceptarà els vots del PP per ser lehendakari però, certament, té tots els números a la mà per fer-ho, fins i tot sense comptar amb el solitari vot del partit de Rosa Díez, UpyD.

PP i PSOE mai no ho havien tingut tan bé per conquerir el poder i "fer fora" els nacionalistes, com els agrada dir. Han aconseguit que en un país on hi ha una clara majoria basquista tinguin més escons els partits dependents de Madrid. La tàctica ha estat clarament la de deixar fora dels còmputs el 9% del vots nuls que són atribuïbles a l'esquerra independentista hegemònica. El fet que es faci prevaldre el vot alabès, poc nacionalista, fent que sigui quatre vegades més barat treure un diputat en aquest territori que a Guipúscoa o Biscaia és un altre factor que els espanyolistes caldria que agraïssin als basquistes. És clar que els partits petits basquistes, fragmentats, també hi han ajudat.

Malgrat tot, les enquestes realitzades en les darreres setmanes han demostrat, un cop més, la seva escassa fiabilitat. El que se'ns havia dit que seria un "frec a frec" entre PSE i PNB ha acabat sent una victòria molt clara del partit d'Ibarretxe. Això pot semblar inversemblant per la importància que alguns mitjans van donar a certs escàndols que afectaven el PNB, sobretot els produïts a l’hisenda d'Irun o  al Museu Guggenheim. Ni això ni el lògic desgast del poder no ha afectat negativament el resultat d'Ibarretxe, que ha comptat amb gran part dels vots d'Eusko Alkartasuna, que va escollir molt malament el moment de diferenciar-se del PNB, presentant-se per separat. Potser li costarà la pròpia existència.

També és sorprenent el marge de vots que ha tret Ibarretxe a Patxi López, tenint en compte que el primer ha tingut els mitjans molt en contra, tal com ho revelava, en la darrera setmana de campanya, un estudi independent de la Universitat del País Basc. Així, Ibarretxe ha estat el triomfador de la nit tot i que els seus crítics van dir que passar de la imatge de "sobiranista" a la de "gestor" no li resultaria. Li ha resultat.

Ara cal veure si Zapatero voldrà convèncer López perquè sigui bon noi i pacti amb el guanyador Ibarretxe, en benefici de la seva pròpia majoria a Madrid. O si, com a Navarra, els socialistes, malgrat haver-hi perdut, decideixen aplicar el rodet espanyolista. Sigui com sigui, el panorama electoral deixa molt per decidir a les negociacions i, segurament, un futur brillant per a Aralar, l'altra gran guanyadora de la nit.




febrer 22
Per què aniré a Brussel·les
Avui.cat | Enllaç web
Diumenge, 22.2.2009. 12:17 h| Sense comentaris

No és que vulgui apel·lar a l'èpica, de cap manera. Però crec que en la vida de tot poble es produeixen alguns (rars) moments decisius. I penso que la manifestació dels 10.000 a Brussel·les en pot ser un. S'hi va a demanar una cosa tan bella i bàsica com és la llibertat.

¿PER QUÈ ARA? EN ELS DARRERS TEMPS molts catalans hem pogut constatar el futur que se'ns consigna: hi ha un intent formidable, per part de l'Estat, de perpetuar l'anul·lació dels nostres drets nacionals, d'impossibilitar l'equiparació de la nostra llengua amb les europees i d'anul·lar tota una trajectòria nacional moderna que ve de Francesc Macià i Lluís Companys, com si mai no haguessin existit. Les proves d'aquesta operació les tenim en el tractament de l'Estatut, en les greus limitacions de la llei de la memòria, en el cop anunciat del TC, en els atacs a la vehicularitat educativa del català i en l'inqualificable tancament de les emissores de TV3 al País Valencià. ¿Com es pot qualificar tot això si no és de genocidi encobert?




gener 07
Ermengol Passola, referent
El Punt
Dimecres, 7.1.2009. 07:16 h| Sense comentaris

Una de les primeres persones catalanistes que jo he conegut, fora de la meva família, és Ermengol Passola. De jove venia d’Anglaterra amb la família a Santa Cristina d’Aro a passar els estius i la visita a Cal Músic sempre n’era una ocasió especial. Era un moment per aprendre que la fal.lera per Catalunya no era sols del meu avi. En aquells foscos anys del franquisme, en què el contrast de venir d’una democràcia a una dictadura militar era palpabilíssima, fins i tot per als infants, l’assistència –totalment passiva– a les tertúlies a l’era de can Ermengol, deixaven marca. Recordo que fins i tot ens va embarcar, al meu germà i a mi, a participar en un concurs de joves veus catalanes a la Cova del Drac que, per sort del bon decòrum i l’estètica, ha estat fins ara la meva única incursió en el món de la cançó més devastadora que no la de Barbarroja a Palamós. En afegir uns patètics acords de guitarra a uns xarons versos sobre la valentia del “xarnego” davant el trauma de la immigració, nosaltres no érem conscients, per sort, del ridícul que devíem fer, malgrat l’entusiasme d’aquell incansable promotor de la catalanitat maleïda del moment. La qüestió era –com ell mateix va recordar en una entrevista fa poques setmanes– que la catalanitat sortís a la plaça pública, encara que fos malvestida i amb acné. I si ho va fer, eventualment amb èxit, és sens dubte gràcies a valents com l’Ermengol.

 

Ara, en morir l’estimat Ermengol, no sé perquè em ve al cap un article a El País de l’ex ministre Francisco Fernández Ordóñez, poc abans de morir –també de càncer– en què deplorava el fet d’haver de marxar d’aquest món, segons deia, sense saber segur que la seva llengua, el castellà, “tingués el futur assegurat”. Era un testament –no per absurd menys patètic– en un d’aquells moments en què la gent expressa clarament les prioritats sentimentals. I crec que fins i tot en això l’Ermengol és una prova que els catalans tenim una dignitat, un sentit de la mesura, que a alguns dels nostres veïns potser els falta. Ell va fer de tota la seva vida una expressió de la prioritat sentimental que suposa salvar un idioma i una nació de l’anihilació. Per altra banda, segurament és senyal dels temps encara incerts –encara avui– que a la Llei de la Memòria, acabada d’aprovar, només s’hi dediqui un sola frase, i encara curta, al record del genocidi de què fou víctima, amb Franco, la nostra cultura. Tan poc els importa el fet a uns i altres? Tan inesmentables som encara avui?

 

En aquella sola frase, i encara curta, queda resumida tota la lluita de l’Ermengol, que és la nostra. I és la nostra, en part, perquè ell en fou un referent des del primer moment. Els joves d’avui segurament que tindran poques oportunitats de conèixer de quina fusta eren, i són, els homes i les dones com Ermengol Passola. Hollywood no en farà cap pel.lícula, i potser algun periodista o dramaturg encara en farà befa. Però que sàpiguen els joves que si estudien en català, si escolten música en català –de la d’ara o els vinils d’abans– segurament és en part, o ben directament, gràcies a ell. (Nota: si al segell hi posa Edigsa o Concèntric, ho són directament). Si hagués depès d’altres persones -algunes d’elles considerades molt honorades i premiades avui- res d’això no s’hagués produït. La lluita contra els intents d’estrangular i ridiculitzar-nos com a poble –perquè en això darrer s’han entès perfectament falangistes i progres– ha estat enfortida i dignificada per persones com l’Ermengol. En un temps en què pocs apostaven un duro per la nostra continuïtat com a nació, ell va apostar-ho tot. Va invertir-hi tots els diners que va poder. Segur que la policia franquista (la que abans dirigia l’avui president de Sogecable, Rodolfo Martin Villa) devia pensar que l’empresa Mobles Maldà d’Ermengol Passola era realment una tapadera de la primera multinacional catalana. Realment era la fonda butxaca que rascava el patriota Passola en favor del seu país. I què no dir de les hores robades a la família i a la salut en pro de tantes i tantes fabuloses iniciatives catalanistes?

 

Un altre català de pro que ens acaba de deixar, Josep Benet, deia a les seves memòries que si hagués estat d’un altre país, segurament no hauria passat de ser un mer lector de llibres i un advocat anònim. El fet de ser català, i estant la nació catalana sotmesa a franquistes, primer, i més incomprensius del fet català després, el va empènyer cap a la lluita política i compromesa per al seu país. En el cas d’Ermengol Passola podem dir que la seva propulsió a d’altres papers, més enllà de l’estrictament professional i familiar, va ser tant o més diversa que no la de Josep Benet. Promotor cultural, mecenas, organitzador de concerts, creador de discogràfiques, instigador de premis i concursos, canalitzador brillant del debat sobre la immigració, i tantes coses més, no parava ni amb el pas dels anys. Van ser iniciatives, totes elles, que van fer desaparèixer els mots “avorriment” i “desànim” del seu vocabulari. I tot embolcallat amb una falta absoluta de protagonisme personal. Qui necessita protagonisme quan l’autèntica estrella és el país, semblava que digués. Fins i tot recordo que un dia, no fa tants anys, ens va dir que en alguna ocasió havia fet de lletrista improvisat en auxili d’un Lluís Llach momentàniament faltat d’inspiració. Es veu que en una cançó (que després seria èpica) li mancava un sol concepte per completar la definició del què havia de ser la fe. El resultat va ser “fe és un cop de falç...”, estrofa que milers de catalans hem cantat als foscos anys de la Transició i després. Ermengol Passola, doncs, no sols ha ajudat a completar una estrofa de la cançó de la nostra història de resistència. En bona part ha estat el responsable que la música i la il.lusió renaixessin a casa nostra quan tot semblava perdut.




juliol 10
Carta oberta a Mario Vargas Llosa
El Punt | Enllaç web
Dijous, 10.7.2008. 09:13 h| Sense comentaris
L'escriptor peruà, firmant del «Manifesto por la lengua común», hauria de saber que els qui l'han signat ens fan por. Por per la seva força, per l'extrem autoritarisme que mostren, per la seva al•lèrgia a la diversitat, per l'esperit colonitzador



febrer 20
Egunkaria cinc anys
El Punt 20.2.2008
Dimecres, 20.2.2008. 18:20 h| Sense comentaris

 

El dia 20 de febrer del 2003, ara fa exactament cinc anys, es va produir un dels fets més traumàtics en la història recent del País Basc: el tancament del diari Egunkaria .

 

Era l’únic diari en llengua basca. Cinc anys abans el jutge Garzón havia tancat el diari Egin . Però el sentiment de rebuig que va envair la societat basca amb la suspensió d’ Egunkaria va ser molt més fort en tractar-se d’un diari apartidista d’un prestigi indiscutible.

 

A Egunkaria se’l considerava, amb raó, un diari seriós de tota la societat basca. Inclús en una ocasió l’aleshores president del PP basc, Carlos Iturgaiz, va presumir d’haver fet incloure Egunkaria entre els diaris rebuts diàriament a la seu del PP a Bilbao. I així com, en tancar Egin , es va circumscriure la indignació en gran mesura al sector de l’esquerra independentista, ara era una ample espectre de la societat i el govern basc en pes –més destacats membres de tota una sèrie de partits– que s’hi pronunciaven en contra. Les manifestacions de suport al diari, fetes a Sant Sebastià el 22 de febrer i el 18 d’octubre del 2003, van ser de les més massives i transversals de la història basca recent. El fet que alguns membres del consell de redacció d’aquell diari haguessin patit tortures també va ser denunciat per diverses associacions internacionals de periodisme com ara el Grup Midas.

 

Avui, cinc anys després, el sumari s’ha anat instruint amb la lentitud que caracteritza el sistema judicial espanyol. A més, malgrat el caràcter «provisional» de les suspensions d’ Egunkaria i Egin , els danys soferts per aquests mitjans ja es veia que serien irreparables. Tot i guanyant els seus judicis, segurament ja no obririen mai més. Els advocats de la defensa creuen que es confirmarà aviat si el cas Egunkaria arribarà als tribunals o no, i no se’n fan gaires il•lusions. A més, mostren la seva preocupació pel clima polític en què es pugui fer el judici. Es considera que un govern amb necessitat de «castigar» l’esquerra independentista pel trencament de la treva no n’és el millor dels escenaris. Igualment, la falta d’orientació dels jutges, en un temps d’incertesa en les institucions de l’Estat, també ha estat vist com un factor delicat. Però són sens dubte les dures sentències del cas 18/98 –que el mateix govern basc ha qualificat de «desorbitades»– el que més inquieta la defensa.

 

De moment són dos els procediments legals que han d’enfrontar els encausats. Per una banda hi ha el sumari pròpiament, i per l’altra un procediment abreujat. El darrer afecta vuit encausats i té a veure només amb els suposats delictes econòmics del diari. En mitjans madrilenys normalment s’hi refereixen com la «trama empresarial» obeint a la «doctrina» iniciada per un jutge Garzón entestat a veure-ho tot segons un organigrama que neix d’ETA. Malgrat tot, als escrits de les acusacions ja no es fa esment al fet que Egunkaria hauria pogut ser una eina per finançar ETA. Certament, hom no pot sinó preguntar-se com podria finançar un important grup armat un diari en llengua basca que amb prou feines sobrevivia.

 

PART PRINCIPAL DEL PROCÉS
 

El sumari és la part principal del procediment. Les acusacions aquí són greus: pertinença o col•laboració amb banda armada, que no és poca cosa. «Sona molt gros –diu Xabier Oleaga–, però en els darrers temps s’ha pogut veure que qualsevol cosa la poden considerar col•laboració amb ETA per desorbitat que sembli.» Ara bé, als encausats els preocupa especialment l’antecedent recent de les dures sentències pel cas 18/98 i el fet que es pugui considerar «col•laborar amb ETA» el simple fet d’estar en contra del TAV o defensar l’euskara. «Fa això pro-etarres l’EB de Madrazo o les ikastoles?», és el que molts es pregunten. El mot «connectivitat» és un terme d’alquimista que l’acusació s’ha empescat per ajudar a extrapolar lligams entre els acusats i ETA. Però els encausats consideren que no hi «ni una sola prova» d’aquesta connexió en 50.000 pàgines de sumari. Anecdòticament però significativament, als escrits de les acusacions en cap lloc no s’hi utilitza l’expressió «la qual cosa prova que», i sí d’altres com ara «la qual cosa indicaria que» o semblants, quan es refereix a dades suposadament inculpatòries. En quin sistema judicial tindria validesa?, ens podem demanar de nou. La defensa també veu una tendència de les acusacions a criminalitzar tot el que caigui fora de la Constitució amb l’estrany argument que aquesta, i altres lleis orgàniques, ja vetllen pel tema lingüístic, i que l’intent de desbordar-les només pot ser obra d’ETA.

 

De moment no se sap quan serà el judici. Falten per presentar els escrits de les defenses després que ho hagin fet ja l’acusació popular i la fiscalia, abans que la sala corresponent fixi els temes del judici oral. Que se sobresegués sempre fou l’esperança dels encausats. També retreuen al fiscal que en el procediment abreujat s’hagués adherit a darrera hora a les acusacions de la ultradretana Dignidad y Justicia. Creuen que va ser una maniobra del jutge instructor per evitar que s’apliqués la doctrina Botín, amb què s’hauria pogut sobreseure aquesta ramificació del cas.

 

Les perspectives amb vista al judici, doncs, no són gaire falagueres. En total, es demanen prop de tres segles i mig de presó per als 12 encausats, més una multa de 235 milions d’euros. L’esperança és l’últim que es perd, però la sensació que les acusacions de tipus econòmic puguin portar a una primera sentència condemnatòria, que després enverinés el sumari, és el que més preocupa els acusats. A més, són conscients del «mal moment polític» en què pot tocar fer-se el judici. Malgrat tot, prenen coratge de l’enorme suport social de què gaudeixen i la seguretat que mai no van fer cap activitat que anés més enllà d’allò estrictament cultural i informatiu. Són gent del periodisme i la cultura, mai terroristes.




<1...3
4
5
6
7>