Toni Strubell i Trueta


agost 01
Paco Gordo, patriota de l'esport
Publicat a El Punt 1.8.2009 | Enllaç web
Dissabte, 1.8.2009. 02:31 h| Sense comentaris
Ha mort Paco Gordo, un patriota de l’associacionisme esportiu. El vaig conèixer l’any 1996. M’és fàcil recordar l’any perquè feia seixanta des que Josep Sunyol, president del Barça, havia estat afusellat a Guadarrama pels franquistes el 6 d’agost. Davant la probabilitat que pràcticament ningú no recordaria aquella efemèride -i menys públicament- vaig fer un escrit sobre el cas apuntant l’extraordinari èxit que havia tingut la Transició –i el llegat postfranquista que l’embolcallà i beneí– en fer desaparèixer de la memòria col.lectiva tot un president del Barça mort pels franquistes. En resposta al meu càndid escrit, un tal Francesc Gordo i Guarinos fa fer una carta a l’Avui apuntant que, de nen, havia conegut Sunyol i que n’havia rebut manyacs carinyosos al cap. Poc després em va encantar conèixer en persona en Paco Gordo, home que trencava totalment aquell estereotip del vell soci del Barça tan fumador de puros com incapaç de fer cap mena de compromís seriós amb el país. En Paco era senador del Barça, sí, però desacomplexadament catalanista i –o sopresa– activíssim en la seva militància. De seguida vam crear l’associació Els Amics de Josep Sunyol, disposats a fer sortir de l’armari de la història la incòmoda figura de Sunyol. Vam muntar un considerable sideral a Guadarrama amb la col.locació d’una làpida a prop del lloc on el van matar. Hi acudiren ferms en Jaume Sobrequés, pel Barça, i Joan Raventós, president del Parlament. Vam aconseguir –sense ni tan sols suggerir-ho– que la Guardia Civil local es quadrés en tocar-s’hi els Segadors. Després, l’eficient mà d’en Paco fins i tot va fer que el Barça col.loqués una gran vitrina en honor a Sunyol al Museu del Barça. Però recordar Sunyol no fou tot. Recuperar la memòria a l’entorn del passat esportiu i polític del país ara requeria nous passos. En Paco va ser president de la Plataforma per les Seleccions Nacionals Catalanes. Sota la seva presidència es van recollir més de mig milió de firmes a favor. Era la seva manera de portar endavant el lema que guià la vida de Josep Sunyol, el president del Barça que l’havia amanyagat el cap: “Esport i Ciutadania”. Gràcies Paco pel teu exemple.



maig 28
Carta al Rei
El Punt 28 maig 2009 | Enllaç web
Dijous, 28.5.2009. 02:27 h| Sense comentaris

 

Benvolgut Senyor. Sé que vivim en un estat abonat al tabú i amb tendència a matar el missatger. Malgrat tot, goso adreçar-vos aquests mots animat pel record del meu avi, Josep Trueta, que sempre recordava com una vegada li havíeu demanat com us havíeu de comportar davant els catalans. En aquest sentit, crec que no peco d’indiscreció si us recordo que ell us va desaconsellar que anomenéssiu “Felipe” el vostre fill, cosa que segurament no presagiaria res de bo en les relacions Catalunya-Espanya. Us va explicar que Felip V és vist des de Catalunya com el malvat que va desmantellar les institucions d’autogovern de la nació catalana. El que va eliminar les nostres universitats i va enderrocar mig Barcelona, tot reduïnt el nostre país a la condició de colònia vençuda i sotmesa a les lleis de Castella. Que els catalans no ho oblidem ho demostra el fet que tinguem l’11 de setembre com a Diada Nacional.
 
Tot això us ho apunto avui perquè fa pocs dies us vau deixar fotografiar davant un enorme retrat de Felip V al Museu del Prado. Ho vau fer, a més, en companyia del president de França, Nicolas Sarkozy. La foto de l’esdeveniment difícilment podia passar desapercebuda a Catalunya. En tot cas s’hagués pogut evitar, penso. A ningú pot estranyar que molts catalans hagin vist com un gest molt poc elegant que els caps d’Estat de França i Espanya –territoris que migparteixen la nostra nació avui– s’hagin retratat davant el personatge històric que més va fer per desmanegar-la. Com és lògic, molts vam sentir una cosa semblant al que sentirien els americans si Obama es fotografiés amb Bin Laden; o el que sentirien molts jueus si el Papa es retratés amb un líder negacionista alemany. Estem parlant, doncs, de franca indignació.
 
 
Goso demanar si la segona incidència –la xiulada de Mestalla– no es podria entendre, almenys en part, com a conseqüència de tota una sèrie de fets simbòlics i gestuals que s’han anat produïnt al llarg dels anys. Molts catalans tenen una molt real sensació d’indefensió –cultural i política– en l’actual conjuntura política. Això és lògic quan pensem que l’Estat que representeu encara no ha restituït el president Lluís Companys; ens està negant un finançament just; està en vies de trinxar l’Estatut que el nostre Parlament va aprovar alhora que ens discrimina amb un dèficit fiscal monumental. Igualment, permet impassible que es consumeixi el genocidi contra la nostra llengua al País Valencià amb cops com el balcànic desmantellament de TV3. Sapigueu que els catalans no percebem ni un bri d’empar ni comprensió per part de la Zarzuela.
 
Siguem sincers, doncs, i diguem que la xiulada contra el vostre himne no va ser accidental, ni l’obra de quatre gats. Crec que faríeu malament de refugiar-vos en la temptació d’obviar-ho tot, com voldria Maria Teresa Fernández de la Vega. Un fet “aïllat” diu? Inclús el mateix Sr Montilla -gens sospitós de nacionalisme català- ja ha avisat públicament a Madrid del creixent sentiment de desafecció de Catalunya envers Espanya. Quin país no el sentiria en una conjuntura semblant? Què expressaven, sinó, les massives manifestacions produïdes a Barcelona els dies 18 de febrer de 2006 i l’1 de desembre del 2007? Faríeu bé de no amagar-vos-en. Hauríeu de prendre-ho com una oportunitat per escoltar i rectificar.
 
Tampoc crec que seria prudent d’obviar les lliçons nascudes de l’intent  de TVE d’amagar -i després manipular- la xiulada al vostre himne. A ningú pot interessar, a la llarga, que s’apliquin mètodes totalitaris en un mitjà públic. Penso que quan es plega d’aquesta manera als interessos d’Estat, s’hauria de veure com un avís que alguna cosa falla. On més de l’Europa democràtica podria passar això avui? En definitiva, penso que si en el seu moment no vau fer cas dels consells del meu avi respecte a la sensibilitat dels catalans, ara no podeu desaprofitar una nova ocasió per fer-ho. No sé si n’hi haurà gaires més.



abril 07
La causa comuna
Dimarts, 7.4.2009. 06:51 h| Sense comentaris
En gairebé qualsevol país del món faria il·lusió saber que un sector d’un partit socialista potencia una iniciativa que es diu la “causa comuna”. En saber, a més, que es tracta del sector “catalanista” d’un partit socialista incardinat en una nació sense estat, hom podria imaginar que es tracta d’una causa engrescadora, admirable, potser fins i tot una picada d’ull a la resta de catalanistes amb qui cerca proximitat. Quina pena que res d’això no sigui més que una passatgera il·lusió!

 

Miro els papers i la web de Nou Cicle i dels que semblen moure aquesta “Causa Comuna” (CC). I d’engrescador hi trobo tan poc! Certament, està en la línia d’Obiols. Però resulta difícil de no demanar-se, a cada instant, ¿per què promocionen ara això de la CC? Ho he demanat i alguns em diuen que era per ajudar Obiols a repetir com a “cap de llista” a les Europees (expressió que un sector de premsa s’entossudeix a reproduir fidelment quan tothom sap que, en tot cas, un candidat del PSC serà el número X de la llista del PSOE, i punt). D’altres diuen que això de la CC és una resposta a la Casa Gran de Mas. Potser és ambdues coses alhora. La veritat és que, si bé el primer d’aquests objectius ha llepat, sospito que si el Montilla fa un bon resultat davant els partits catalanistes, poc hi tindrà a veure la CC. Potser en raó a això, els objectius i les pretensions de la CC resulten un misteri absolut com no sigui un grup freudià per agrupar males consciències tardanes. 

Raimon Obiols es queixava, no fa pas gaires anys, que el PSC corria el risc de convertir-se en una “peña rociera”. És CC, doncs, un intent de fer front a aquesta deriva?  Si fos així, crec que hi ha maneres i llenguatges molt més clars de fer-ho. ¿Per què Obiols no fa un pas més agosarat per analitzar el paper polític del PSC en aquests darrers anys? Un partit que, “peña rociera” o no, significa un retrocés de vuitanta anys enrere pel que fa al procés de catalanització de les esquerres del nostre país. Un partit que, lluny de rebel·lar-se contra la submissió que significà el franquisme a casa nostra, és el marmessor acrític de molts dels profunds canvis sociològics, lingüístics i de valors que la dictadura ocasionà a casa nostra. O no és així?

Obiols ironitzava, dies enrere, sobre la presència a la marxa dels “10mil a Brussel·les” de la seva foto invertida. Però potser a un socialista una mica més autèntic li hauria d’haver causat una certa reflexió aquell fet. Ell forma part d’un partit que considera que anar a defensar Catalunya a Brussel·les respon a una “obsessió” i al trasllat dels “seus problemes”, com acaba de sentenciar el nostre president (Déu n’hi do!). Obiols, amb tot plegat, ha perdut una excel·lent oportunitat de mostrar-se en consonància amb el que podria ser una autèntica “Causa Comuna” catalana –a Barcelona, Madrid o Brussel·les–, la que defensaria qualsevol partit europeu en cas de veure’s mancat de les prestacions bàsiques que ens manquen a nosaltres: el poder de decidir, un sistema judicial seriós, un Tribunal Constitucional imparcial, una llengua respectada i utilitzable a les institucions de govern, una certa justícia fiscal o la capacitat de superar l’herència i la impunitat d’una dictadura. No és poc. Però és evident que aquestes no són les prioritats de la Causa Comuna del Sr. Obiols. En són unes altres. 



març 27
Lehendakari o presidente?
Divendres, 27.3.2009. 06:53 h| Sense comentaris
Si una cosa ha quedat clara en aquestes eleccions al País Basc és que el pla de  les forces espanyolistes -UPyD, PP i PSOE- per treure més escons al Parlament que els nacionalistes bascos, pla facilitat per l'estratègica Llei de Partits que anul.la Batasuna, ha donat els seus fruits.

 

No sabem encara si Patxi López acceptarà els vots del PP per ser lehendakari però, certament, té tots els números a la mà per fer-ho, fins i tot sense comptar amb el solitari vot del partit de Rosa Díez, UpyD.

PP i PSOE mai no ho havien tingut tan bé per conquerir el poder i "fer fora" els nacionalistes, com els agrada dir. Han aconseguit que en un país on hi ha una clara majoria basquista tinguin més escons els partits dependents de Madrid. La tàctica ha estat clarament la de deixar fora dels còmputs el 9% del vots nuls que són atribuïbles a l'esquerra independentista hegemònica. El fet que es faci prevaldre el vot alabès, poc nacionalista, fent que sigui quatre vegades més barat treure un diputat en aquest territori que a Guipúscoa o Biscaia és un altre factor que els espanyolistes caldria que agraïssin als basquistes. És clar que els partits petits basquistes, fragmentats, també hi han ajudat.

Malgrat tot, les enquestes realitzades en les darreres setmanes han demostrat, un cop més, la seva escassa fiabilitat. El que se'ns havia dit que seria un "frec a frec" entre PSE i PNB ha acabat sent una victòria molt clara del partit d'Ibarretxe. Això pot semblar inversemblant per la importància que alguns mitjans van donar a certs escàndols que afectaven el PNB, sobretot els produïts a l’hisenda d'Irun o  al Museu Guggenheim. Ni això ni el lògic desgast del poder no ha afectat negativament el resultat d'Ibarretxe, que ha comptat amb gran part dels vots d'Eusko Alkartasuna, que va escollir molt malament el moment de diferenciar-se del PNB, presentant-se per separat. Potser li costarà la pròpia existència.

També és sorprenent el marge de vots que ha tret Ibarretxe a Patxi López, tenint en compte que el primer ha tingut els mitjans molt en contra, tal com ho revelava, en la darrera setmana de campanya, un estudi independent de la Universitat del País Basc. Així, Ibarretxe ha estat el triomfador de la nit tot i que els seus crítics van dir que passar de la imatge de "sobiranista" a la de "gestor" no li resultaria. Li ha resultat.

Ara cal veure si Zapatero voldrà convèncer López perquè sigui bon noi i pacti amb el guanyador Ibarretxe, en benefici de la seva pròpia majoria a Madrid. O si, com a Navarra, els socialistes, malgrat haver-hi perdut, decideixen aplicar el rodet espanyolista. Sigui com sigui, el panorama electoral deixa molt per decidir a les negociacions i, segurament, un futur brillant per a Aralar, l'altra gran guanyadora de la nit.




febrer 22
Per què aniré a Brussel·les
Avui.cat | Enllaç web
Diumenge, 22.2.2009. 12:17 h| Sense comentaris

No és que vulgui apel·lar a l'èpica, de cap manera. Però crec que en la vida de tot poble es produeixen alguns (rars) moments decisius. I penso que la manifestació dels 10.000 a Brussel·les en pot ser un. S'hi va a demanar una cosa tan bella i bàsica com és la llibertat.

¿PER QUÈ ARA? EN ELS DARRERS TEMPS molts catalans hem pogut constatar el futur que se'ns consigna: hi ha un intent formidable, per part de l'Estat, de perpetuar l'anul·lació dels nostres drets nacionals, d'impossibilitar l'equiparació de la nostra llengua amb les europees i d'anul·lar tota una trajectòria nacional moderna que ve de Francesc Macià i Lluís Companys, com si mai no haguessin existit. Les proves d'aquesta operació les tenim en el tractament de l'Estatut, en les greus limitacions de la llei de la memòria, en el cop anunciat del TC, en els atacs a la vehicularitat educativa del català i en l'inqualificable tancament de les emissores de TV3 al País Valencià. ¿Com es pot qualificar tot això si no és de genocidi encobert?




<1...2
3
4
5
6>