Toni Strubell i Trueta


febrer 05

Catalunya i Espanya són dos pobles molt diferents que han estat condemnats a viure junts. La seva llarga unió va plena de mals entesos, ofenses i violència, fins al punt de no ser possible una convivència normal i a desitjar la separació com a única via de futur possible.

Cal deixar un estat que no fa més que xuclar la nostra economia deixant-nos en el camí de la ruïna. És necessari que tots aquells que se’n facin càrrec, siguin del partit que siguin, es posin d’acord per a fer les nostres justes reclamacions, especialment, un concert econòmic just i sobre el dret a celebrar referèndums. Demandes que s’han de fer no com una caritat sinó amb el rigor dels drets elementals de tots els pobles.

Naturalment no crec que aquestes peticions siguin acceptades per l’estat espanyol però si poden contribuir a donar a conèixer a tothom, d’aquí i de fora, la veritable situació del nostre poble, oprimit i espoliat. 

 

Doctor Moisès Broggi, Barcelona 2 de febrer de 2011



maig 10
La cultura catalana com a escenificació d'una confrontació Nord-Sud. 1906-2010
Ponència al Congrés de Gasteiz. 12.5.2010
Dilluns, 10.5.2010. 21:32 h| 5 comentaris
    Lehenik eta behin, mila esker eta zorionak eman nahi dizkiot topaketa hauen antolatzaileari, Agnes Toda-ri, bihotz-bihotzez gainera. Eta eskerrik asko ni konbidatzeagatik parte hartzeko euskal eta katalan kulturen inguruko eztabaida honetan, Maite Esnal eta Itziar Arratibel-rekin.    Com deia en euskera, voldria felicitar de tot cor l’organitzadora d’aquest interessant Congrés –Agnès Toda– i agrair-li la invitació a parlar en aquest acte sobre cultura amb Maite Esnal eta Itziar Arratibel. I he pensat que podria fer-ho tot parlant breument d’un tema que fa temps que em volta pel cap: el paper dels conceptes de “Nord” i “Sud” en la configuració de la qüestió cultural i identitària a Catalunya en dos moments ben concrets i importants. Immediatament abans, durant i després del període Modernista. I el període actual.   Bé, voldria començar amb dues preguntes: 1) ¿què volem dir quan parlem de Nord i Sud? I 2) ¿són aquests conceptes o referents que es puguin enfrontar, com si diguéssim, damunt d’un territori? Bé, d’entrada poser cal dir que Nord i Sud són termes que sovint utilitzem força a la lleugera. Tendim a associar el primer a la idea de fredor, d’inhibició, de correcció social, de baix índex de natalitat, de superioritat econòmica, de certa prepotència respecte al Sud. I a aquest darrer li associem idees que van des d’escalfor d’esperit, la improvisació, la manca d’inhibicions, el bon clima, l’alta natalitat, certa incorrecció social i política, fins a certa inferioritat econòmica i submissió respecte al Nord. Crec que a la societat catalana hi podrien ser presents, més o menys en equilibri, els dos elements. Seria allò lògic i històric. Però voldria contrastar el paper d’aquests dos elements com a condicionants ideològics i culturals en dos moments clau de la nostra història contemporània: el modernisme i l’actual.   Cal assenyalar que el primer moment escollit, posterior a la decadència cultural del període 1714-1850, ve marcat per una creixent voluntat de crear una cultura catalana emancipada, impuls que neix en resposta a l’ànim de recuperar el fil perdut d’ençà de la pèrdua de les institucions catalanes l’any 1714. L’any 2006, l’encara President Pasqual Maragall va voler recordar aquell moment tot evocant la figura del seu avi -el poeta Joan Maragall- que cent anys enrere havia simbolitzat tot aquell procés de reviscolament que fou el Modernisme i que d’alguna manera sintetitza la seva Oda a Espanya. Un moviment que mirava clarament al Nord.   I doncs, ¿per què va mirar cap al nord la Catalunya de fa cent i escaig anys? La societat catalana, com la basca, experimentava aleshores un procés d’industrialització sense precedents. S’hi aplicava un model productiu –a Catalunya majoritàriament tèxtil, a Euskal Herria metal.lúrgic– quasi exclusivament d’inspiracío nòrdica. Eren del nord els enginyers que l’ajudaren a crear. Eren del nord els rius on es construïren els salts per a l’energia elèctrica. Era del nord l’ample impuls capitalista per transformar la societat. Els efectes en la cultura, en la societat i en la identitat havien de ser, doncs, ineludiblement nòrdics. El Modernisme era la plasmació cultural idònia per al moment que es vivia. Era la modernitat. Era la indústria i alhora -no ho oblidem- el seu antídot prerafaelita. Era la fàbrica d’estil medievalitzant que es construïa al Poble Nou; i era la passió per Wagner i els mites nòrdics al Liceu. Al teatre els nous models eren el belga Maetterlink i el noruec Ibsen, en contrast amb els Benavente i Echegaray que triomfaven a Madrid. Brussel.les i Paris eren les ciutats referencials on anaven els nostres artistes a aprendre. En contrast, a Madrid no s’hi anava per a pràcticament res més que a fer el darrer any de carrera o cua en algun Ministeri.   Igualment, estaríem equivocats si penséssim que tot aquest moviment nòrdic i “nordista” només afectava les castes dirigents. No. Això afecta tota la societat i cultura catalanes. És el moment del cant coral popular amb el seu gust per les cançons medievalitzants. És el moment dels mai prou ponderats Cors de Clavé, fenomen que seria mereixedor -ell sol- d’una ponència. És en aquest moment que la Sardana envaix -d’una manera aclaparadora- els programes de festes dels pobles de tot el Principat.   Amb tot l’èxit que va tenir, però, el “nordisme” cultural inevitablement va tenir –com no? – els seus detractors, inclús sense sortir de la mateixa Catalunya. No oblidem que Gaudí i la seva obra va ser incomprès i ridiculitzat. Alhora és significatiu que els modernistes sovint fossin mal titllats de “dissolvents” i “immorals”. El mateix diari La Vanguardia, per exemple, nascut als anys 8O del segle XIX, era un continu assot del catalanisme ja de bell inici. I, ben significativament, l’oposició al nordisme gairebé sempre anava acompanyada de l’oposició al catalanisme polític. Les coses no han canviat tant.   …………………………………..   Bé, no cal dir que tota aquesta ampla orientació cal al Nord –aquí tan superficialment descrita– va veure’s fulminada per la Guerra de 1936 i pel nou règim franquista. D’acord, se’m dirà que Catalunya mai no va deixar, ni ha deixat, de mirar al Nord. Potser és veritat en el cas d’artistes i intel.lectuals i altres sectors privilegiats, sovint assequibles a la transmissió familiar. Certament, és l’esperit que emana dels versos del gran poeta de la resistència, Salvador Espriu, quan diu:   “com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!”
  Però va ser a tot un altre aire que durant anys va veure’s exposada la gran massa de la població catalana. I aquest aire era, i en molts aspectes és, un aire que d’alguna manera ve marcat pel Sud. És evident que tot això té molt a veure amb el context polític en què estem inscrits com a país, com a cultura, ençà de la Transición.   Ara, jo em voldria centrar en l’elecció d’un model cultural i mediàtic orientat envers el sudque va suposar la Transició i que ha arribat fins als nostres dies. No és un fenomen que es pugui explicar sense la política. Des del punt de vista del centralisme, cal dir que no es podia deixar repetir una experiència com la descrita més a munt a l’entorn del Modernisme. No cal dir que d’aquesta manera es pretenia obstaculitzar quaselvol pretenció catalana a l’emnacipacio cultural i a l’hora de cercar referents que poguessin suposar una amenaça per al predomini del marc políticocultural espanyol. I aquesta realitat ha quedat molt marcada en la política cultural actual.   Sense gens d’ànim de crear cap mena de polèmica, m’agradaria apuntar el que per a mi és un cas clar d’aplicació d’aquesta política cultural “sudista”. En ser la que porta a terme el partit que més poder ostenta a Catalunya, en el moment actual, crec que té el seu interès. Efectivament, aquest sudisme és un element clau de la política cultural del PSC. Pot semblar estrany en un partit on, en principi i durant molts anys almenys, hi trobem exercint els màxims càrrecs els fills i néts d’importants catalanistes, modernistes i noucentistes com Raimon Obiols, Joan Raventós, i el mateix Maragall. A mitjans anys 90, el primer va expressar públicament la seva inquietud que el PSC s’estava convertnt en una “Penya Rociera”. Què volia dir amb allò? Era una befa? Era una rebequeria? O era senyal d’alguna cosa més profunda? Mirem-ho, perquè crec que el cas amaga pistes claus per entendre la Catalunya d’avui.   Si observem de prop la política de cultura popular elaborada per la sectorial de cultura popular del PSC, d’entrada hi veiem una cosa remarcable. Veiem que està orgànicament enquadrada dins una entitat que porta de nom “Crisol”. D’entrada resulta sorprenent de veure que aquesta sectorial, de nom castellà, s’hagi centrat, al llarg dels anys, gairebé exclusivament en la cultura andalusa. Ahir, dia 11 de maig de 2010, per exemple, a internet es podia veure que dels tres grans temes que figuraven al portal de la web del PSC, la primera tractava de la celebració del Dia de Andalucía a Catalunya, celebrada el febrer passat, i la segona dels premis lliurats per la Federación de Entitades Andaluzas en Catalunya, l’organitzadora de la mastodòntica Feria de Abril de Catalunya. De la cultura popular catalana, la veritat, no hi vaig saber trobar absolutament res.   Bé, certament, cal dir que pocs estudiosos han gosat tractar d’aquesta mena de temes, potser pel caràcter de tabú que engloba. Però sí por ser interessant de veure què n’han escrit catalans d’origen andalús. Els escriptors Lluís Cabrera o Pedro Moron de l’entitat, per exemple. Ells han denunciat –crec que és la paraula-  en llibres i articles, el paper de promotor d’una suposada “cultura andalusa” a Catalunya que ha fet el PSC, i –sobretot- els objectius que persegueix. Inclús han parlat de la rendibilitat política que aporta a aquest grup l’administració d’una herència de fets consumats sociològics, lingüístics i identitaris, ordits per quatre dècades de franquisme, durant el qual es va produir una immigració massiva que venia a establir-se, fugint de la pobresa, a un país culturalment desballestat per la dictadura. Ells apunten en la direcció d’una voluntat del PSC per fidelitzar el vot i la retro-identitat dels nouvinguts –sobretot els del sud– entorn d’una opció clarament sudista, i de vacunar-los, doncs, contra qualsevol deriva nordista per a la qual determinats dirigents socialistes fins i tot han creat un apel.latiu: “la crosta”.       Resulta difícil de no veure reflectida aquesta política en la praxi d’alguns dels grans ajuntaments que controla el PSC. Només cal repassar-ne els programes de festes, els concerts. En paral.lel s’hi observa una tendència a marginalitzar la cultura popular autòctona. A Barcelona mateix, és una política que va estar a punt de carregar-se la Cobla Sant Jordi, l’oficial de la ciutat. També resulta força palesa aquesta política en el perfil d’alguns premiats Ciutat de Barcelona o en el dels pregoners escollits per a la Mercè. Entre els primers, per exemple, podríem destacar el premi lliurat a l’autor d’un llibre com “Contra Catalunya”, d’Arcadi Espada. Només cal llegir-lo. Guanyaria un premi un llibre barroer i de discurs semblant a França o Anglaterra? S’hagués premiat un llibre com aquest als certàmens modernistes?     Entendre el que està passant al món de la tauromàquia –i perdoneu que ho inclogui en un col.loqui sobre cultura-també és clau a l’hora d’entendre l’actual conflicte “Nord-Sud” a casa nostra. Alguns episodis recents ens informem que els toros són un veritable ariet o cavall de Troia del sudisme a Catalunya. I no ho dic jo, sinó que ho diu el llibre “Adiós a Cataluña”, d’Albert Boadella, l’any 2007. En relació a una famosa corrida protagonitzada a Barcelona pel “torero” José Tomás, arriba a dir-hi el següent: “Nunca en la historia del toreo se había despertado un interés tan enorme por una corrida. Esta vez el nacionalismo ramplón ha encajado una derrota espectacular desde un frente imprevisto. Tan sólo la cantidad de corresponsales extranjeros que asisten al acto no la pudo ni soñar el más relevante evento de la cultura catalana.” Boadella descriu en termes d’autèntica creuada allò que el lobby taurí pretén amb el revival de José Tomás com a campió de la suposadament reprimida afecció taurina catalana. Ara bé, fixeu-vos com, amb el seu entusiasme per la causa, comet l’error infantil d’ademtre que si s’ha omplert la Monumental, s’ha fet amb gent “venida de todas partes”. El nombre de trens, autobusos i avions que es van noliejar per mobilitzar-hi gent de l’Ebre enllà, semblaria donar-ne fe. També és significatiu que el Boadella presenti la victòria de Tomás com una derrota per a la cultura catalana. En la seva passionada diatriba, Boadella s’ha saltat la norma sudista de presentar els toros com una cosa catalaníssima. O potser no és prou valent per ignorar les darreres troballes d’historiadors com Josep Cruanyes que a través de documents com el valuosíssim diari del baró de Maldà, el “Calaix de Sastre”, han pogut provar que els toros. Com ha recordat darrerament l’advocat i historiador Josep Cruanyes, l’any 1800, quan encara no feia 86 anys de la destrucció de les institucions catalanes a van ser introduïts pels militars espanyols a partir de 1800. Avui l’aclaparadora majoria de catalans, segons les enquestes –i només cal ser-hi una mica sensible- són partidaris de suprimir els toros a Catalunya. És la lògica del Nord. Però, pràcticament per primera vegada a la història del Parlament, el PSC imposarà la disciplina de vot a favor dels toros en el debat que aviat s’hi celebrarà. En aquest sentit, resulta esclaridor de comparar l’actitud dels actuals dirigents socialistes, entre ells els seu actual alcalde, amb la del Dr. Bartomeu Robert Ybarzabal, alcalde l’any 1900. Anem endarrere en el temps, en la cultura i en la civilització?   Voldria acabar aquest petit tractat amb una breu consideració del que passa en el món de la música, àmbit molt alliçonador en l’escenificació del xoc Nord-Sud. Un primer i evident exponent d’això seria la virtual eliminació de la Sardana de la vida pública i mediàtica a la Catalunya actual. Sé que és una lectura digna d’un estudi més aprofundit, però resulta extraordinari l’èxit que ha tingut l’impuls d’escombrar una dansa, descrita per Maragall com la “més bella dansa de totes les que es fan i es desfan” i que abans de Franco era popularíssima. A la Ràdio Pública catalana, per exemple, només es poden sentir sardanes de 7 a 8 del matí els caps de setmana. La capacitat per “ridiculitzar”, o -el que és el mateix- no realçar mediàticament i social, la sardana, no ha tingut aturador. Ara, més enllà del PSC, caldria dir que, per activa i passiva, pràcticament totes les adminstracions hi han participat en aquest procés.   La música moderna catalana no ha tingut pas gaire millor sort. Durant la dècada dels 80, els governs de Jordi Pujol van ignorar la música cantada en català. Alguns, si volien continuar, no van tenir més remei que passar-se a cantar en castellà. Un cas impagable del que estic intentant descriure és el de Joan Manuel Serrat. Va encetar la seva carrera clarament pel Nord, cantant en català. Però aviat es va passar quasi exclusivament al castellà. La dimensió del pas que va fer de nord a sud –lingüísticament, emocionalment, climàticament–potser enlloc la podem copsar millor que a la cançó “Mediterráneo” “un mar” recordem-ho “que va de Algeciras a Istambul”. Era com si el cantàbric Benito Lertxundi s’hagués posat a cantar-nos les excel.lències d’“un mar que va de Fuenterrabía a La Coruña”. Tan rotund i consubstancial és el triomf de l’esperit sudista al camaleònic fenomen Serrat que actualment només podem trobar la seva pàgina web oficial en l’idioma que més bé representa el Sud.   Potser l’exponent més il.lustratiu del fenomen que estic intent de descriure va ser el programa de TV3 Cantamania. D’una època tan recent com 2006, ja en ple Tripartit, era un concurs de karaokè a la TV catalana. Ara bé, cal dir que la presència de cançons en català hi era pràcticament marginal. Casualitat? Mala sort? Cal saber, pels testimonis dels mateixos concursants, que se’ls feia escollir entre un llistat tancat d’opcions on la proporció de cançons en català, respecte a l’anglès i el castellà, era de 20 a 3. En una entrevista, un responsable del programa va dir que això era així perquè “reflectia el que hi ha al carrer”. En un context mediàtic europeu mitjà, ¿no resultaria inversemblant que el principal mitjà audiovisual públic admetés d’una manera tan palesa la seva incapacitat per incidir en la realitat cultural circumdant? En aquest aspecte resulta interessant de contrastar-ho amb la resposta donada per l’Estat francés als anys 90, quan s’adonaren que al francès li passava igual respecte a l’anglès. Ara, aproximadament el 70% de la música que sona als mitjans francesos –privats i públics– és en francés. I sembla que ningú ha deixat de sentir la ràdio. Un senzill decret hi va posar remei sense miraments que si es respectava la llibertat del mercat o si això obeïa a la lliure competència cultural etc. etc. Per cert que EITB1 també va seguir el mateix itinerari que TV3 amb un programa de karaokè del 2009.   És clar, quan passem a contrastar aquesta síndrome al món dels mitjans, els registres ja baten tots els rècords. Salta a al vista l’operativitat dels recursos transformadors sudistes dins l’ambient o territori teòricament català, i la relativa manca de recursos nòrdics dins l’espanyol o el parlat en espanyol a Catalunya. Aquest és del tipus de recurs que fa que una part important de la població de Catalunya visqui, mediàticament, totalment aliè al país, fenomen amb què estic segur s’identificaran molts bascos. L’any 2000, l’investigador Xavier Ruiz Collantes, de la Universitat Pompeu Fabra, va publicar un extraordinari treball sobre exactament el mateix problema, però aplicat a la imatge. Concretament, de la imatge que es dóna de la catalanitat al conjunt de les televisions espanyoles. I ho fa, d’una manera molt especial –i altament significativa, quasi provocadora diria, de cara al tema del “sudisme”– comparant aquesta imatge amb la que es dóna de la identitat andalusa en aquells mateixos mitjans. Els resultats hi són espectaculars.   Bé, per resumir molt, Ruiz Collantes hi conclou que la imatge de Catalunya –estem parlant de l’any 2000, però segur que les coses no deuen haver canviat gaire- s’hi basa gairebé exclusivament en la projecció de tres elements: el president Pujol, el Barça i la ciutat de Barcelona. D’aquesta és dóna una imatge clarament elitista: Negocis d’alta volada, Liceu, passarel.les de moda, gent influent etc.. Del Barça també tendeix a donar-ne, segons l’estudi, una imatge d’equip prepotent, ric, antipàtic. El que hi falta per complet és una presència d’una Catalunya popular, una cultura popular catalana, i, de fet, una cultura catalana de cap mena. Tampoc no hi ha personatges populars catalans. Els catalans que hi surten no n’exerceixen. I, sobretot, hi ha una manca clara del que el professor Josep Gifreu, també de la UPF, anomena “emotivitat catalana”. Per tant és una imatge mediàtica, televisiva, mancada d’allò que pot suscitar empatia envers una identitat que, no ho oblidem, veuen molts catalans cada dia. Manca allò que a les TVs de cada país es projecta del propi país. De fet, som una cultura sense país, o, segons com, un país sense cultura. Som com avatars, com subjectes tabuats, mules assexuades –com els personatges catalans de la pel.lícula “El Amante Bilingüe” de Vicente Aranda o del “Catalonia M7”- obra d’un Boadella al qui encara li rèiem les gràcies. Som, en definitiva, una mena de versió europea i acomodada dels intocables de l’Índia en què, enlloc de trobar-hi una imposició del Nord sobre el Sud, hi ha el contrari, amb tota la contradicció i la paranoia que això suposa. És el que ajuda a marcar la síndrome de la Lengua Común i del “así nos entendemos todos”. El que ajuda a convertir en una nosa i una anomalia allò que en altres països no és nosa sinó el que hi ha. Això és el que hom palpa molt ostensiblement quan ens submergim a la Catalunya urbana actual, amb les seves inacabables palmeres i . Molt benvinguda sigui la immigració del país que sigui. Però el que no pot ser és que a les aules dels instituts als nostres fills se’ls conegui com els  “catalufos” o els “catalaninos”. Com a la Navarreria d’Iruña, veiem una evolució cap a la sectorialització de la Nació, de l’obviament del fet autòcton en favor d’un nou poder cosmopolita, un poder que s’imposa sense aparentment fer res però que gradualment “exotitza” o “banalitza” allò autòcton fins invalidar-ho, fins arribar a qüestionar-ne no sols la legitimitat sinó la pròpia existència. És el que Michael Billig ha anomenat el “nacionalisme banal” que en aquest cas imposa un fals cosmopolitisme comptant amb una de les facetes històriques de la cultura local -la del sud- clarament a costa de l’altra, que en aquest cas la del Nord.



abril 23

  A principios de abril 2010 me llamó al móvil un amigo salmantino algo despolitizado. Agitado, me preguntó si no sabía –y cito– “lo que está pasando en Cataluña”. Inicialmente preocupado por si se hubiera producido un nuevo colapso de las infraestructuras o un nuevo caso Pretoria, con creciente alivio comprobé que me contaba que a la vuelta del Pirineo había parado a repostar en un pueblo del Pallars, encontrándolo –según me apuntó– “repleto de pancartas incitando a la independencia de Catalunya”. Incluso juraría haber oido un cierto tono acusatorio en su voz (quizás sea mi paranoia), no sé si haciéndome responsable de ello –sinceramente no llego a tanto– o, al menos, de no haberle informado antes de semejante “conmoción” en mi tierra.   Pasado el susto, tendría que aclarar que no me sorprende en absoluto la desorientación de mi amigo esquiador. ¿De qué forma se tenía que haber enterado de todo ese desbarajuste en el “noreste peninsular” y su porqué? Lo cierto es que a los catalanes nos aqueja un autismo agudo tanto a la hora de establecer nuestras prioridades colectivas como a la hora de expresarlas razonadamente ante el mundo. Y no me estoy refiriendo al lloriqueo de CiU y ERC a la hora de regatear migajas en Madrid, que -eso si- cuando toca, arrastra titulares. No. Quiero decir que sería poco más que un milagro que alguien conociera desde Castilla-León lo que se cuece en Catalunya. Si hasta hoy los catalanes a penas habíamos salido del armario ¿cómo no íbamos a sorprender asomando ahora?   En este aspecto, recuerdo el comentario de un periodista americano del Boston Globe –catalanista confeso– quien me apuntó en 2002 que la causa catalana era de las “peores defendidas”, al ser, según me dijo “de las más invisibles del mundo”. ¡Qué razón asistía al hombre! Ciertamente llama la atención que nos encontremos hoy en medio de una ingente campaña de referéndums o consultas populares, que por olas se van celebrando en los pueblos de toda Catalunya desde el pasado mes de septiembre, y que la cosa no haya sido noticiable más que por algún insulto a Laporta o por la magnífica predicción de Zapatero según el cual la primera consulta de Arenys de Munt (13.9.2009) sería un hecho “aislado”. Magnífico profeta Zapatero. Ahora ya pasamos de 300 poblacions pequeñas y medianas en que se han celebrado contabilizándoze centenares de miles de votos a favor de la independencia y con el magnífico dato de que en ninguna se haya bajado de un 85% a favor del sí. ¿No hay nadie en ningún despacho de Madrid para tomar nota?   Claro que también ha podido contribuir generosamente al desconocimiento de este proceso el reglamentario boicoteo de los propios medios catalanes adictos al régimen (La Vanguardia, El Periódico, TV3), abonados como están –últimamente– al culto del falangista Samaranch o a la desconfianza política hacia todo catalanismo que vaya más allá de los calçots y el logo de la Caixa. Por cierto, no puedo evitar de pensar que si todas estas consultas se estuvieran realizando en el Tibet, Mali o en Bolivia, TVE y Euronews seguramente no hablarían de otra cosa. Los catalanes, en cambio, llevamos con suma discreción nuestra silenciosa lucha contra la sordidez que representa la continuada pertenencia a un ex-Estado de las Autonomías donde (como denuncia un Pujol cada vez más comprensivo con los independentistas) ya no queda ni rastro del pacto de la Transición.   Y bien, ¿qué es lo que está pasando en Catalunya? ¿Qué es lo que, en definitiva, provocó la llamada de mi amigo charro? Bien, yo no quisiera engañar a nadie ni hacerles creer que Catalunya esté a punto de la secesión ni nada por el estilo. No se ganó Zamora en una hora. Pero lo cierto es que, a la chita callando, se ha ido ensanchando en el país una cierta sensación de que “hasta aquí hemos llegado” (título –por cierto- de un libro mío que acaba de publicar Ttarttalo). Así, en Catalunya  ha ido creciendo desde 2006 lo que a los politólogos les ha dado por llamar “desafección”, sentimiento que se ha extendido entre los “catalans emprenyats” (catalanes enfadados). Algunos dicen que todo esto es flor de un día, que ya volverán las aguas a su cauce. Quizás. Sin embargo,  hay mucha gente que piensa que no y que esto ya no tiene vuelta de hoja. Así personalidades de todos los campos se han compremetido con las Consultas desde el actor Sergi López a los catedráticos Josep Maria Terricabras, Salvador Cardús o Elisenda Paluzie (decana de Económicas en la UB), incluso el propietario de la otrora españolísima Radio Teletaxi, Justo Molinero. Muchos piensan que las Consultas han abierto una vía hacia la libertad de Catalunya que ya nadie podrá descarrilar. Y si bien hay quien pense que todo esto es una utopía, incluso algo negativo (“divisionario” dicen), ¿a quién puede sorprender que tantos catalanes hayan llegado a la conclusión de que con España ya no hay nada que hacer? “He votado que sí a la independencia” decía tras votar un señora de mediana edad en Vilaweb TVporqué ahora sé que en España no nos quieren como somos”. Con ella votó “sí” más del 97% de los votantes de Arenys de Munt, casi la mitad de la población.  ¿No es todo esto algo altamente significativo? ¿Alguien va a tener el pulso de seguir hablando de “cuatro indepes chalados”?   Fijémonos que incluso el president Montilla se está teniendo que resituar ante una coyuntura que, ciertamente, está levantando ampollas nada menos que en la prensa internacional. Así Montilla se ha visto obligado a ir periódicamente a Madrid para avisar de esa creciente  “desafección” de parte de sus administrados. Un despistado pudiera preguntarse si esos viajes no pudieran ser para asegurar que su pueblo pudiera exercer algún día el derecho a decidir. Más cerca de la verdad sería que fueron, más bien, para avisar al amo de Madrid del peligro potencial que se cierne en la periferia. Que se trata de lo segundo queda evidente por los repetidas ataques de Montilla a las consultas. “Dividen a la sociedad” dice. Palabras que a los vascos les deben sonar. ¿No es lo mismo que decía el tándem López-Basagoiti ante el Plan Ibarretxe?   Efectivamente, quien duda de las intenciones de Montilla no puede saber hasta qué punto participó en la defenestración de Pasqual Maragall, su predecesor. Quizás no sea exactamente una casualidad que fuera el hermano de éste, Ernest Maragall, que sentenciara en La Vanguardia -el pasado mes de febrero- que Catalunya era un “barco sin rumbo” y que Montilla carecía totalmente de “proyecto de país”. Ciertamente, inevitables retracciones al margen, revueltas bajan las aguas del PSC. Han sido demasiados los equilibrios que ha tenido que hacer para obtener la presidencia de la Generalitat, paso que incluso requirió su compromiso en el proceso de redacción de un nuevo Estatut en que nunca creyó, llegándose al extremo de presentar enmiendas en su contra el día posterior de haberlo aprobado en el Parlament.   Pero, ¿qué es lo que tiene este nuevo Milenio para hacer que muchos catalanes se hayan desplazado hacia el independentismo? Sin que ningún medio oficial lo predijera, ¿qué es lo que llevó a centenares de miles de ciudadanos a manifestarse el 18 de febrero de 2006, llegando a paralizar todo el centro de Barcelona para pedir el derecho a decidir? Bueno, son muchas, muchísimas cosas. Pero si tuviera que destacar una sola, es sobre todo el hecho de que tanta gente se esté dando cuenta que Madrid pretende cerrar para siempre el camino a las libertades catalanas en el futuro. Que todo quede fosilazado. Muchos catalanes, ya superada la bondadosa candidez demostrada en la transición, ahora se sienten directamente amenazados por una involución autonómica indisimulada por parte del Estado, conscientes de que se les quiere negar, quizás para siempre, el derecho a decidir. Y muchos se han preguntado, ¿pero quién demonios son ellos para negarnos nuestra libertad? Nunca les había resultado tan clara esta percepción.   Como primera y más evidente prueba de este síndrome había el recurso contra el Estatut ante el Tribunal Constitucional, crecientemente percibido éste por muchos catalanes, con razón, como una de las más decadentes y desacreditadas de las instituciones. Además, la larguísima demora a la hora de hacer pública la sentencia viene tras todo un proceso que rezumaba menosprecio hacia el pueblo catalán por todas las esquinas: la incumplida promesa de Zapatero, el humillante “cepillado” del texto y su múltiple recusación por parte de PP, autonomías, Defensoría del Pueblo, CEE, etc. Todo conducía a una percepción en que -en comparación- las causas internacionales contra serbios, norcoreanos y iraníes más bien parecían felicitaciones de Navidad.   En paralelo a este proceso se vivía el rocambolesco episodio del colapso de las infrastructuras producido en 2007. Entonces la RENFE y las eléctricas, entre otras cosas, simplemente dejaron de funcionar. Agravó la circumstancia que por aquel entonces acreditados expertos revelaran que el colapso se debía a décadas de escamoteo estatal de importantes partidas del presupuesto en infrastructuras en Catalunya. Con todo ello la gente empezaba a ver que una cosa era la solidaridad y otra que te traten de imbécil. Esos mismos economistas denunciaron que lo del déficit fiscal no era un “mal cálculo pasajero” ni un “pequeño exceso”, sino una praxis premeditada durante años. Era una circunstancia que estaba acabando con la prosperidad industrial y económica del país. La gente supo que, en términos de productividad per capita, Catalunya había caído del primer al undécimo puesto del ránking autonómico en menos de veinte años, situación agravada por un espolio fiscal de 22.000 millones de euros/año, el 10% del PIB catalán (el 16% del balear). ¿Qué país del mundo sobreviviría un abuso así? se preguntaba la gente. Efectivamente, los catalanes pagaban en solidaridad unos 6 puntos más a las regiones pobres de España de lo que lo hacen los lánders más ricos de la RFA a los más pobres de la antigua RDA. Cuando finalmente el Estado accedió a publicar estos balances, ¿acaso se disculpó alguien por los años de insultos proferidos contra los “insolidarios” catalanes? Sin embargo, hoy son muchos los economistas de primera linea que aseguran que incluso con el nuevo acuerdo de financiación del Tripartito difícilmente podrá rehacer el país su economía en los siguientes veinte años.   No sería completo la consideración de la desafección existente en Catalunya sin una rápida mirada a la cuestión de la memoria histórica. Dicen que no es un tema que mueva las masas. Tampoco ayuda a pensar lo contrario cuando vemos que Montilla y Saura calificaron el rechazo de Conde-Pumpido a pedir la anulación de la sentencia al president Lluís Companys como “gran día para Catalunya”. Como no podía ser de otra manera, en Catalunya hay mucha gente inteligente y no mediatizada que mira estas cosas con asombro. Se percibe nítidamente la incapacidad del Estado español para democratizarse como lo hicieron Alemania, Italia, Argentina o Sudáfrica tras el paso de sus respectivas dictaduras.   Una diferencia de hoy respecto a hace tres años es que la prensa internacional también empieza a expresar su asombro ante aspectos de este déficit democrático español. Ha quedado más que evidente en el tratamiento necrológico internacional al ex-falangista Samaranch que –ahora sí– ha sido devastador. El ex-miembro del CSPJ, Alfons López Tena –máximo ideólogo de las Consultas– atribuye la vaporización de la buena imagen española, ¿cómo no? al descalabro económico español. El escándalo internacional que supone el juicio a Garzón por lo de las fosas seguramente no se hubiera dado antes aunque sí hay que recordar que, en su día, la Ley de la Memoria sí fuera duramente denunciada por el Comité de DDHH de la ONU por amnistiar los crímenes contra la humanidad y no resarcir debidamente a las víctmas de Franco. Sin embargo, en general, ha sido sólo tras el estallido de la burbuja española que su prestigio internacional como “simpática monarquía” haya sido cuestionado internacionalmente. Quizás por ello no fueron pocos los periodistas internacionales que entendieron a la perfección la masiva bronca al rey en Mestalla en el Barça-Athletic (mayo 2009).   Una última curiosidad que sí cabe apuntar respecto a la famosa “desafección” catalana es que quizás donde más visible se haya hecho es en la periferia intelectual socialista y no en el nacionalismo moderado. Es altamente significativo, por ejemplo, que una persona como Josep Ramoneda, periodista fetiche de este sector en El País, haya declarado que votaría sí en una consulta por la independencia mientras que Artur Mas (presidente de CDC) declarara que no pensaba “salir de casa” para dar su apoyo a la consulta del 13S, con todo lo ello supuso de botefón subliminal al soberanismo que dice representar. En esta misma línea es significativo que el ex-consejero maragallista Ferran Mascarell haya dicho que los catalanes “necesitan buscarse urgentemente un estado”. Lo es igualmente que Pasqual Maragall se haya dado de baja del PSC y que haya llegado a abogar por el “cierre de cajas” ante Madrid por la gravedad de nuestra situación económica. ¿Eso no es desbordar a CiU y ERC en catalanismo? Pues lo parece. Ciertamente, muchos socialistas no han tenido más remedio que rendirse ante la evidencia que el Federalista Español, si nunca ha existido, es una especie extinguida. Efectivamente, al que pudiera dudar de que algo se esté moviendo en Catalunya quizás le resulte definitivo saber que UGT y CCOO hayan acabado de dar su apoyo a la Consulta Independentista del 25 de abril (Manresa, Girona, Lleida y centenares de pueblos más). ¿Alguien imagina algo parecido en Euskal Herria?   En este artículo no he pretendido más que señalar algunos movimientos intrigantes que se están dando en Catalunya y que seguramente no aparecen en los medios convencionales. No sólo son las pancartas de Tremp y Sort que espantaron a mi amigo esquiador de Madrid. Son muchas más las cosas que se están moviendo y en muchos frentes. Cosas destacables. Cosas objetivamente sorprendientes como que tanto Maragall como Pujol acudieran a una enorme manifestación (1.12.2007) en favor del derecho de Catalunya a decidir su futuro. Lo seguro es que son fenómenos sin precedente en la historia de los últimos treinta años. ¿Qué cómo acabará todo? Auzkalo. Por de pronto cabe señalar que la reacción de Madrid a todo este ajetreo –típicamente chulesca y cargada de menosprecio– quizás sea la ideal para que acabe provocando el resultado deseado por muchos. ¿No dijo Gandhi que la independencia de la India se consiguió más por los errores de la Metrópolis que por los méritos del Partido del Congreso? Ciertamente, si Catalunya algún día es libre, me parece que habrá mucho debate sobre si los actuales partidos parlamentarios catalanes tuvieron mucha mano en ello o si se vieron desbordados por una sociedad civil cada vez más activa. Más bien podrían ser unos nuevos actores (Laporta, Reagrupament?) los únicos que tendrán el valor de dar los nuevos pasos que iniciativas como las Consultas Independentistas parecen pedir y augurar hoy.



febrer 10
I am sure that Ernest Lluch would be happy for me to play on the title of his own article "Contra la angustia nacionalista" (Against nationalist anxiety La Vanguardia 24/2/2000) in order to reflect on ideas presented there which are of contemporary relevance. The recent declarations of another friend, the ex-speaker of the house Herribert Barrera, provide the contemporary point of reference for reflection on the 'nationalist anxiety' which was the theme of Lluch's article. I do not in any way share the views of Barrera on immigration. Nevertheless, I believe the time has come to recognise the very real anxiety felt by nationalists (amongst whom I count myself) and which Lluch discussed in his article.

Shortly before their deaths, the academic Rafael Lapesa and the ex-minister Fernandez Ordoñez were able to express similar anxieties over the future of the Castilian language within Catalonia, without this causing sensation in the Madrid based press. I believe, therefore, that it is only reasonable to recognise that many Catalan and Basque nationalists feel a certain anxiety over the absolute majority which the Popular Party holds at present in Spain, and the effects this has at all levels within our own particular realities.

Referring mainly to CiU, Lluch asked the nationalists to stop worrying about the possibility that one day non-nationalists might govern in Catalonia, and what this might mean for the language question and other points of symbolic reference. The naive Catalan nationalists of 1978 placed all their hopes on (good) education and the process of linguistic normalisation. They certainly did not count on the unabashed use of Castilian becoming normal to the extent it has in recent years in Catalonia and many would be shocked.

Nowadays, however, there is a certain type of "PC intellectualism" which urges us to accept with grace the possibility that our (and not their) language might disappear. The flaw in this neo-liberal position is that it tends to be held by those same people who are outraged by the idea that the Castilian language might one day disappear in Catalonia. As if the disappearance of one language should cause anxiety while that of others should not. Caramba! Surely those of us who feel for the Catalan language, and regret the defensive position it finds itself in, should at least be allowed a certain anxiety.

Given this level of anxiety one can comprehend, without sharing, some of the absurd outbursts that some of our senior citizens have made in this debate. Should we forgive Lapesa and Ordoñez for lamenting the imperfect linguistic colonisation of our country and turn instead to the castigation of our own people for lamenting the marginalisation of Catalan at home? Turning the argument about and looking at it from another point of view, we might ask what would happen given the (impossible but nonetheless interesting) hypothetical situation of a President in the Moncloa willing to criminalise all things Spanish? Would this really fail to raise anxiety in the Spanish speaking homelands? I believe there would be the same level of anxiety which is today experienced in the Basque country, in what is a comparable situation.

Today more than ever, and regardless of which party governs, one has to bear in mind that a whole generation, which struggled optimistically in defence of their language, has now to spend the last years of their life wondering if their language will survive. And this is not only the case in Valencia, la Franja and Catalonia North, where the ethnocide has been most vicious, but even in the Principality itself. I think that one has to be understanding if a Catalan speaker, who will have some difficulty hearing Catalan spoken on the metro in Barcelona nowadays, has the occasional lapsus. If this sort of gaff can be made by illustrious figures such as Lapesa and Ordoñez, who had a powerful state to defend them, what can we expect from those who have no state behind them and speak a minority language, which has been historically persecuted and is still defenceless today ? Is it not true that the sociologist and Spanish nationalist Armando de Miguel said he would have to get out his shotgun if Spanish were treated in the same way as Catalan?

The solution to this situation of anxiety and confusion is to give the Catalan nation that status which would allow it to articulate its own public opinion and act with the same degree of flexibility as other normal countries. That would allow the Catalan language to adopt the same defensive measures that other normal (that is state) languages benefit from. I am sure that Ernest Lluch, who gave so much for the cause of Catalan, would have looked kindly on this route towards the reduction of nationalist anxiety.

Explanatory notes



octubre 21

L'any 1942 Winston Churchill, en ple abatiment pel Blitz, va arengar els seus compatriotes tot proclamant que el pitjor que li podia passar a un país és caure en la resignació. Tal com s'està conduint el tema de la "rehabilitació" del president Lluís Companys, amb motiu del 69è aniversari del seu afusellament, hom diria que les autoritats catalanes estan rondant perillosament el precipici d'aquella resignació.

FER JUSTÍCIA AMB COMPANYS, president de tots els catalans, és una operació que només es pot portar a terme amb les nostres regles. A aquestes altures de la partida, assumir les regles d'altri, tot aprofitant estrafolaris forats en la legislació per mirar de colar-hi una trista "rehabilitació" -via certificat de bona conducta- té més de derisió que de reparació. És per això que considerem inacceptable que una recent declaració de la nostra Generalitat apunti que el poble català ha "perdonat" l'assassinat del seu president. Hi ha dues poderoses raons per negar-ho. Primer, que la legislació internacional no admet un "perdó" per un crim d'Estat o contra la humanitat perquè no prescriuen.

LA SEGONA ÉS QUE PER ATORGAR un perdó, primer algú t'ha d'haver demanant perdó. I els qui caldria que ho fessin, com a hereus successoris del govern franquista que perpetrà el crim, han declarat públicament la seva voluntat de rentar-se'n les mans. Mentre els governs de França i Alemanya, per via dels seus cònsols generals, han demanat disculpes per la seva responsabilitat en el lliurament -i doncs en la mort- de Companys (29-9-2009), l'espanyol l'únic que ha fet és atorgar una pintoresca declaració a una familiar del president en què ni tan sols es diu que Companys va ser condemnat com a president de Catalunya! També hi certifica que va ser "injustament condemnat a mort" com si de condemnes a mort n'hi hagués de justes... Cap català conscient pot acceptar aquesta humiliació. Estem parlant d'un president del nostre país, no d'un delinqüent.

PER ALTRA BANDA, LA VIA ENCETADA per l'actual govern de la Generalitat per fer honor a Companys és més la de la resignació que no la de la dignitat. ¿Per què s'ha obviat la via d'acudir al Fiscal Superior de Catalunya, la institució creada per l'Estatut, a la qual la Generalitat hauria de lliurar ara la petició? Cedint el protagonisme a la Fiscalia General de l'Estat es menysprea les institucions catalanes. Veurem ara si la Fiscalia espanyola pren una altra actitud, ja que fins ara s'ha oposat taxativament a les revisions demanades per familiars de Joan Peiró, Salvador Puig Antich o de companys de Francisco Granados i Joaquin Delgado. Quina garantia tenim que això canviarà ara? A més, no és denigrant que aquesta via depengui de la "presentació de noves proves"? No hauria de ser l'arribada de la democràcia, després d'una dictadura, l'únic requisit? Ni a l'Alemanya post-1945 ni a la Sud-àfrica posterior a l'apartheid no es va exposar cap víctima a tanta humiliació.

FA POCS DIES FERNÁNDEZ DE LA VEGA va fer una crida als jutges a favor de la "tolerància zero" en el cas Millet. En contrast, en el cas dels consells de guerra franquistes, ha dit que no és cosa del seu govern sinó de la justícia. No hi podríem estar més en desacord. És responsabilitat directa del govern espanyol de qui, al seu torn, depèn la Fiscalia. En el cas que la Fiscalia demanés l'anul·lació i el Tribunal Suprem la refusés, ha de ser el govern espanyol que prengui la responsabilitat de dur-la a terme tot fent -com feren els alemanys- una llei que anul·li tots aquest processos.

PEL QUE FA AL NOSTRE GOVERN, també crida l'atenció que no hagi estat capaç de respondre a la petició d'entrevista feta per cinquanta personalitats i entitats guardonades amb la Creu de Sant Jordi que, ara fa un any, van demanar una audiència a l'actual president per exposar-li la seva preocupació per la greu inoperància d'uns i altres a l'hora de fer justícia a un president de la Generalitat afusellat fa 69 anys. Mentre superar el franquisme i fer justícia als represaliats del franquisme és una assignatura pendent, la incapacitat per honorar degudament Companys només es pot interpretar com un gravíssim senyal d'alarma que indica que a Espanya encara no ha arribat la democràcia tal com l'entén el món occidental.




<1
2
3
4
5
...7>