Toni Strubell i Trueta


octubre 19
Als 80 anys de l’assassinat de Companys Voldria començar per agrair la invitació de l’ANC de Palamós per participar en aquest acte de commemoració del 80è aniversari de l’assassinat de Lluís Companys. Per la solemnitat del cas que representa i pel temps que tinc assignat, penso que és millor llegir la meva intervenció més que no pas improvisar-la i arriscar d’allargar-m’hi. En Pep s’encarrega/s’ha encarregat de la part històrica, i si em permeteu, jo voldria fer una valoració sobre el tractament que ha rebut el president Companys per part del Regne d’Espanya, mirant si ha canviat res de substancial en la seva postura al llarg d’aquests modèl•lics anys de “democràcia que ens vam donar”. Intentaré explicar perquè el Regne d’Espanya no ha fet justícia real amb els antifranquistes assassinats, ni realment la pot fer si vol ser fidel a si mateix. Insistiré que res d’això no és casualitat, ni simple deixadesa, ni deixa de tenir un missatge clar, que no té altra finalitat que la benedicció de la continuïtat del relat franquista. Un relat que ni condemna ni obvia el franquisme sinó que el té com una baula més del relat històric espanyol. Un relat assumit per tots els partits espanyols, des de Falange i Vox, fins al PSOE i –segons com– el mateix Podemos. Algú pot pensar que novetats recents en l’àmbit de la Memòria Històrica mostren un canvi de rumb. Fets com que es parli d’anul•lar les penes contra el President Companys o de la retirada de les restes de Franco del Valle de los Caídos. O com la supressió del monument franquista de Tortosa o la retirada de la titularitat del Pazo de Meiras als Franco. Fins i tot que es parli de la il•legalització de la Fundació Francisco Franco. Aparentment, són passos significatius. Però el primer que hem de fer és demanar perquè està passant tot això avui? I si realment signifiquen una normalització o simplement un moviment estratègic. De veritat hem de pensar que s’està en vies de trencar amb la pervivència de la tradició franquista i la continuïtat de la seva significació històrica i patrimonial dins la societat espanyola? Perdoneu però crec que anècdotes a part, realment no està canviant res de fons. I ho intentaré explicar. Certament, en aquests temps convulsos, el Regne d’Espanya del 78 s’està començant a adonar que la reaparició del fenomen de l’extrema dreta a Europa requereix d’un cert reposicionament polític. El Regne d’Espanya en el darrer temps ha vist el perill real de veure’s associat amb Polònia i Hongria, amb les possibles sancions i reprimendes que puguin rebre, curiosament, just en el moment en què a l’Estat hi mana teòricament una coalició d’esquerres. Però realment el que es pretén no és una condemna del franquisme, sinó la seva redefinició, suavitzant-lo, fent-lo assumible per al conjunt dels espanyols. I tot hi estan involucrats. Algú podria adduir que la duresa del darrer Informe del Consell amb Polònia i Hongria ajuda a posar Espanya en una categoria més democràtica. Certament és el que Borrell i companyia fan mans i mànigues per aconseguir. Però la cancellera Merkel en tindrà prou amb això? Jo penso que l’actual benevolença europea amb Espanya, en l’actualitat, és fruit d’un pacte, segurament exigit per la cancellera Merkel just abans de la seva jubilació, per exigir passos a Espanya per posar-se al dia, des del punt de la democràcia i la supressió de tot vestigi franquista massa visible. I aquest pacte ofereix a canvi un termini de silenci. Això explica l’eliminació de les despulles de Franco de Cuelgamuros o la retirada de la titularitat del Pazo de Meirás als Franco, operacions cosmètiques d’indubtable ressò mediàtic, però que sovint depenen de la decisió d’un jutge aïllat, rara vegada del Govern espanyol. Què és el que realment està passant a Espanya, doncs, en el tema Companys? Tal com demostra l’interessant llibre de Lluc Salellas “El franquisme que no marxa” s’estan produint canvis perquè res no canviï. El que realment està passant és molt greu. I aquesta gravetat, com qui mira el dit i no la lluna, no es reflecteix tant en l’infantilitzat i banalitzat món polític espanyol - que també - sinó en el món jurídic. És aquí on hi ha totes les claus. És aquí on s’està ordint i consolidant l’autèntica fórmula de futur per a camuflar el manteniment d’un statu quo del passat. Així se segueix aixoplugant una casta dirigent que nega drets i camufla perfectament el seu autèntic caràcter autoritari, extractiu i repressiu. La veritat és que tampoc no resulta gaire complicat de camuflar-se en l’actual escenari internacional, un escenari que durant anys va deixar dirigir el Comitè Olímpic Internacional a un confés feixista com Juan Antonio Samaranch. O que va deixar presidir les màximes institucions de la UE a un luxemburgès com Jean Claude Junquer, home d’uns antecedents familiars clarament pro-nazis mai confessats ni expiats, i si curosament camuflats també pel sistema. O un admirador de Mussolini com Antonio Tajani que l’acompanyà en els alts càrrecs de la Unió Europea. I si un 29 de setembre de 2008 els governs francès i alemany honoraven la memòria de Companys en un acte propiciat per la Comissió de la Dignitat al Palau de la Generalitat, la modèstia del gest, quasi negat l’endemà per França, no ens permet de parlar d’una restitució gaire reeixida ni oficial, això sí, sempre superior al de cap gest espanyol, limitat en tot cas a les necessitats electorals d’un PSOE però mai equiparable a un veritable desgreuge d’Estat. Perquè com veurem, reconèixer Companys és com desautoritzar el mateix fonament jurídic damunt el qual està construït Espanya. Però en pocs mesos de trajectòria, tothom ha pogut veure que el govern espanyol actual, tot i dir-se d’esquerres, no té cap intenció de confrontar-se amb el Deep State que controla veritablement la política i l’economia a l’Estat. Avui el 15M Pablo Iglesias anirà a la desfilada militarista com tots els seus predecessors. El govern espanyol només s’ha decantat pels canvis cosmètics que li permeten de mostrar-se, avui, com a opositor aparent a VOX. Però només aparent. L’extrema dreta de VOX ja ocupa un lloc absolutament homologat dins l’escena política espanyola arribant a ser acceptat com a acusació particular en determinats judicis mediàtics clau on ha pogut actuar a cor què vols dins l’escenari jurídic, que ja és –juntament amb la TV- el gran marc d’actuació de la política espanyola. En un país normal és en la configuració de governs i parlaments on es lliga el poder. No a l’Espanya actual. PP i PSOE decideixen qui ha d’ocupar les cúpules judicials on hi ha l’autèntic poder a Espanya. La bona és la porta del darrera, no la del davant. PP i PSOE, molt més el primer que el segon, designen els jutges que ens han de dirigir com a societat, decidint fins al darrer detall com vivim. Amb tot el tema de la Pandèmia s’ha vist claríssim. És al camp jurídic on actua el Deep State amb més eficàcia, amb un poder intocable i corrupte, inimaginable en un país democràtic de debò, però que les instàncies judicials europees, com hem vist, estan disposades a tolerar. Potser els tomben les sentències eventualment, i els neguen extradicions que la lògica jurídica demana, però Europa no està disposada a ficar mà de debò amb el corrupte sistema jurídic i polític espanyol. En tot cas, exigint-li, ben tímidament, compliment de l’escandalós endarreriment de renovació de cúpules. I poca cosa més, fent-nos a la idea. Bé, i què té a veure tot això amb la restitució de Companys tot això? Molt. Espanya ni pot ni vol dur-la a terme. No pot ofendre el Deep State amb una restitució que revolucionaria tot el sistema de valors espanyol. Derrotar Companys forma part de l’essència del què és l’Espanya d’ahir i d’avui. Sortosament, hi ha moments clau en què aquesta realitat es pot veure. Ho va dir claríssimament el mateix Zapatero en explicar com no podien anul.lar les sentències amb la primera llei de la Memòria, durant el seu mandat. Va ser un d’aquells moments en què l’Estat putrefacte es treu la mascareta i es fa una selfie, i tothom que n’és capaç, veu fins a quin punt el règim del 78 és irrecuperable, irreformable. En acabar de fer la Llei de la Memòria ¿què va dir en Zapatero - l’únic que es mou una mica a la foto d’aquest nou Mil.leni? Va dir que anul.lar les penes significaria qüestionar els fonaments mateixos de l’estat Constitucional. I aquí està l’autèntica mare dels ous. És a dir, que si es fes justícia amb 100.000 persones enterrades avui a les cunetes, que si s’anul.lés les penes aplicades en 60.000 judicis només a Catalunya, amb milers d’afusellats, el règim monàrquic del 78 es col.lapsaria, poc menys, ens està dient. Quina confessió! Quina admissió! Ens està dient Zapatero, en un moment de debilitat discursiva, que l’Espanya constitucional està construïda sobre la tomba de centenars de milers de republicans, demòcrates i catalanistes. Que en depèn, vaja. Gràcies per la informació Sr. Zapatero, ara feliçment reintegrat a la cleda del negacionisme i demanant, amb Aznar i Gonzalez - dels qui tot es pot esperar - que no jutgin a Argentina criminals com Martin Villa i els assassins de Vitoria, del 27 de setembre i de tants altres crims. El que volen és que Espanya no pateixa cap Nuremburg, com Alemanya i que tot quedi impune. “Que no es reobrin ferides”, deia l’altre dia Pérez Reverte, que continuïn amb els bons i dolents de tota la vida i la victòria incontestable de l’1 d’abril. Perquè és així. En depenen per donar coherència i continuïtat al seu estat nascut d’una dictadura. Per prosseguir en aquesta línia, us volia explicar una experiència que vaig tenir a Londres al London School of Economics. La Comissió de la Dignitat havia estat convidada per Paul Preston, per parlar de la lluita antifranquista. En aquell moment s’estava redactant la primera Llei de la Memòria, promesa per Zapatero. Davant meu tenia un públic d’alt nivell, amb polítics, politicòlegs, historiadors i alguns republicans espanyols. I a mesura anava explicant la realitat de l’Espanya de la Transició i post-Transició, veia la cara d’incredulitat, quasi d’horror, que posaven aquells anglesos menys informats que hi havia entre el públic. Només la catedràtica Helen Graham anava fent que si amb el cap mentre jo intentava descriure la realitat espanyola des del punt de vista de la Memòria Històrica. I en un moment donat, se’m va ocórrer de saltar-me el guió i explicar com a la Llei de la Memòria s’havia decidit de no anul.lar-les les sentències, només considerar-les il.legítimes, la qual cosa no té cap recorregut jurídic efectiu. I un cop explicat, aquell públic va al.lucinar. Era una dada que podria formar part tranquil.lament de la història fosca de la jurisdicció europea. La decisió l’havien de decidir dos homes, tal com ho disposà el govern de Zapatero. Fernando Herrero Tejedor i Cándido Conde Pumpido, potser n’heu sentit parlar. Bé dit així, potser a ningú sorprendrà massa, es deia que Conde Pumpido era un demòcrata, no? Aviam si ho era. Cal dir d’entrada, però, que a cap sistema de justícia del món civilitzat no s’hagués pogut acceptar que dos juristes d’aquest perfil decidissin una causa d’aquella naturalesa. En cap. Eren jutges absolutament contagiats per decidir si s’havien d’anul.lar les penes o no. I en Zapatero ho sabia perfectament. Qui eren doncs aquests dos juristes? Claudio Conde Pumpido, fiscal general, és nét d'un important càrrec de la Justícia Militar Franquista, el coronel auditor Luciano Conde Pumpido, d’El Ferrol com el mateix Cándido. Com a fiscal militar va confirmar centenars de condemnes a mort dictades pels vencedors en la Guerra Civil i la postguerra a Galícia. L’any 1936 va ser designat per Franco com a vocal de l'Alt Tribunal de Justícia Militar. Entre les actuacions seves figura el cèlebre procés contra la tripulació del "Mar Cantàbric" que va resultar en l’execució de vint-i-cinc dels seus tripulants, dos d'ells menors d'edat. A la postguerra, aquest senyor Luciano Conde Pumpido va passar a formar part del Consell Suprem de Justícia Militar, (inclou camisa blava del Moviment), per on passava milers de condemnes a mort. Així doncs Cándido Conde Pumpido és nét d’un dels fiscals militars més implacables del franquisme. Amb posterioritat s’ha sabut a més – i malgrat la imatge de progressista que miraculosament ha mantingut en Conde Pumpido - que el 2010 va intentar influir davant les autoritats judicials argentines per tal que la Querella Argentina no prosperés. Segons l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica , va informar el fiscal general argentí Federico Delgado que els crims denunciats a Argentina ja s’estaven investigant a Espanya, una falsedat absoluta. Precisament Baltasar Garzón havia estat destituït de la carrera judicial, en part per haver-ho intentat. I qui era l’altre funcionari que havia de prendre la decisió. Doncs el senyor Fernando Herrero-Tejedor, fiscal en cap de la Sala Penal del Tribunal Suprem. Aquest element era fill del darrer Ministro del Movimiento, de la Falange, organització responsable de milers de morts en la guerra. Del sistema judicial espanyol, Herrero-Tejedor, va opinar des del càrrec, que la justícia actual no era tan bona com en temps de Franco. Curiosament, ell mateix va acusar Conde Pumpido de ser un “franquista”, com ell vaja. Qui millor pwer identificar-ne un que un altre! Be doncs, aquests dos senyors tan imparcials van ser els qui havien de decidir si anul.lar o no les penes de mort directament o indirectament sufragades o aplicades – jurídicament o política - per familiars directes seus. Com volíeu que decidissin que el que havien fet i defensat els seus pares i avis era un delicte gravíssim, un genocidi, un crim de lesa humanitat? Un cas més d’una Espanya que es proclama Estat de Dret, permetent el més alt grau de contaminació jurídica imaginable en una decisió tan sensible. I això decidit no fa 40 ni 30 anys, sinó escassament 10, en ple govern socialista! A la llum de tot això, crec que continuen arribant-nos proves de la continuïtat del procés de blanqueig del Franquisme i la continuada condemna a Companys. El passat dia 1 de setembre vam saber que els expresidents de Govern Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy havien remès a la jutgessa de la querella argentina, María Servini, cartes de suport a l'exministre Rodolfo Martín Villa. Més contagi. Més pressió exercida des del Deep State per mantenir l’statu quo moral del franquisme i deixar impunes els seus crims. Un statu quo que permet la permanència, avui com ahir, de les estructures bàsiques del poder econòmic, jurídic i polític derivades del franquisme. Sempre trobaran la manera de seguir negant el president Companys perquè xoca frontalment amb un relat a què ells no poden renunciar. I voldria acabar amb unes paraules per provar que tot l’aparell de l’Estat continua actuant com un sol bloc per aconseguir aquesta finalitat. Avui mateix podem llegir a El Español que la demanda presentada davant les Nacions Unides pel l'exjutge Baltasar Garzón, en descàrrega per haver estat condemnat per haver volgut investigar els crims del franquisme, ha estat rebutjat per l’Advocació de l’Estat que diu que la demanda "no té el més mínim fonament". I aquí està actuant una Advocacia directament controlat pel govern d’esquerres. Quina prova més voleu que és tot l’estat, tot el Deep State, que opera en clau d’extrema dreta, d’apologista del feixisme, i que vol escapar com pot de la Jurisdicció Internacional. Algú pensar que aquest Estat rescabalarà el President Companys. Jo crec que l’únic marc en què es produirà aquesta restitució jurídica, aquesta i altres anul.lacions de penes i persecució dels criminals que les van implementar i permetre, serà el marc de la República Catalana. La resta és buscar l’impossible. Perquè la justícia i la democràcia són una entelèquia al Regne d’Espanya tal com ens han mostrat tants anys de patir-lo. Moltes gràcies!

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.