Toni Strubell i Trueta


maig 10
La cultura catalana com a escenificació d'una confrontació Nord-Sud. 1906-2010
Ponència al Congrés de Gasteiz. 12.5.2010
Dilluns, 10.5.2010. 21:32 h| 5 comentaris
 
 
Lehenik eta behin, mila esker eta zorionak eman nahi dizkiot topaketa hauen antolatzaileari, Agnes Toda-ri, bihotz-bihotzez gainera. Eta eskerrik asko ni konbidatzeagatik parte hartzeko euskal eta katalan kulturen inguruko eztabaida honetan, Maite Esnal eta Itziar Arratibel-rekin. 
 
Com deia en euskera, voldria felicitar de tot cor l’organitzadora d’aquest interessant Congrés –Agnès Toda– i agrair-li la invitació a parlar en aquest acte sobre cultura amb Maite Esnal eta Itziar Arratibel. I he pensat que podria fer-ho tot parlant breument d’un tema que fa temps que em volta pel cap: el paper dels conceptes de “Nord” i “Sud” en la configuració de la qüestió cultural i identitària a Catalunya en dos moments ben concrets i importants. Immediatament abans, durant i després del període Modernista. I el període actual.
 
Bé, voldria començar amb dues preguntes: 1) ¿què volem dir quan parlem de Nord i Sud? I 2) ¿són aquests conceptes o referents que es puguin enfrontar, com si diguéssim, damunt d’un territori? Bé, d’entrada poser cal dir que Nord i Sud són termes que sovint utilitzem força a la lleugera. Tendim a associar el primer a la idea de fredor, d’inhibició, de correcció social, de baix índex de natalitat, de superioritat econòmica, de certa prepotència respecte al Sud. I a aquest darrer li associem idees que van des d’escalfor d’esperit, la improvisació, la manca d’inhibicions, el bon clima, l’alta natalitat, certa incorrecció social i política, fins a certa inferioritat econòmica i submissió respecte al Nord. Crec que a la societat catalana hi podrien ser presents, més o menys en equilibri, els dos elements. Seria allò lògic i històric. Però voldria contrastar el paper d’aquests dos elements com a condicionants ideològics i culturals en dos moments clau de la nostra història contemporània: el modernisme i l’actual.
 
Cal assenyalar que el primer moment escollit, posterior a la decadència cultural del període 1714-1850, ve marcat per una creixent voluntat de crear una cultura catalana emancipada, impuls que neix en resposta a l’ànim de recuperar el fil perdut d’ençà de la pèrdua de les institucions catalanes l’any 1714. L’any 2006, l’encara President Pasqual Maragall va voler recordar aquell moment tot evocant la figura del seu avi -el poeta Joan Maragall- que cent anys enrere havia simbolitzat tot aquell procés de reviscolament que fou el Modernisme i que d’alguna manera sintetitza la seva Oda a Espanya. Un moviment que mirava clarament al Nord.
 
I doncs, ¿per què va mirar cap al nord la Catalunya de fa cent i escaig anys? La societat catalana, com la basca, experimentava aleshores un procés d’industrialització sense precedents. S’hi aplicava un model productiu –a Catalunya majoritàriament tèxtil, a Euskal Herria metal.lúrgic– quasi exclusivament d’inspiracío nòrdica. Eren del nord els enginyers que l’ajudaren a crear. Eren del nord els rius on es construïren els salts per a l’energia elèctrica. Era del nord l’ample impuls capitalista per transformar la societat. Els efectes en la cultura, en la societat i en la identitat havien de ser, doncs, ineludiblement nòrdics. El Modernisme era la plasmació cultural idònia per al moment que es vivia. Era la modernitat. Era la indústria i alhora -no ho oblidem- el seu antídot prerafaelita. Era la fàbrica d’estil medievalitzant que es construïa al Poble Nou; i era la passió per Wagner i els mites nòrdics al Liceu. Al teatre els nous models eren el belga Maetterlink i el noruec Ibsen, en contrast amb els Benavente i Echegaray que triomfaven a Madrid. Brussel.les i Paris eren les ciutats referencials on anaven els nostres artistes a aprendre. En contrast, a Madrid no s’hi anava per a pràcticament res més que a fer el darrer any de carrera o cua en algun Ministeri.
 
Igualment, estaríem equivocats si penséssim que tot aquest moviment nòrdic i “nordista” només afectava les castes dirigents. No. Això afecta tota la societat i cultura catalanes. És el moment del cant coral popular amb el seu gust per les cançons medievalitzants. És el moment dels mai prou ponderats Cors de Clavé, fenomen que seria mereixedor -ell sol- d’una ponència. És en aquest moment que la Sardana envaix -d’una manera aclaparadora- els programes de festes dels pobles de tot el Principat.
 
Amb tot l’èxit que va tenir, però, el “nordisme” cultural inevitablement va tenir –com no? – els seus detractors, inclús sense sortir de la mateixa Catalunya. No oblidem que Gaudí i la seva obra va ser incomprès i ridiculitzat. Alhora és significatiu que els modernistes sovint fossin mal titllats de “dissolvents” i “immorals”. El mateix diari La Vanguardia, per exemple, nascut als anys 8O del segle XIX, era un continu assot del catalanisme ja de bell inici. I, ben significativament, l’oposició al nordisme gairebé sempre anava acompanyada de l’oposició al catalanisme polític. Les coses no han canviat tant.
 
…………………………………..
 
Bé, no cal dir que tota aquesta ampla orientació cal al Nord –aquí tan superficialment descrita– va veure’s fulminada per la Guerra de 1936 i pel nou règim franquista. D’acord, se’m dirà que Catalunya mai no va deixar, ni ha deixat, de mirar al Nord. Potser és veritat en el cas d’artistes i intel.lectuals i altres sectors privilegiats, sovint assequibles a la transmissió familiar. Certament, és l’esperit que emana dels versos del gran poeta de la resistència, Salvador Espriu, quan diu:
 
“com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!”
 
Però va ser a tot un altre aire que durant anys va veure’s exposada la gran massa de la població catalana. I aquest aire era, i en molts aspectes és, un aire que d’alguna manera ve marcat pel Sud. És evident que tot això té molt a veure amb el context polític en què estem inscrits com a país, com a cultura, ençà de la Transición.
 
Ara, jo em voldria centrar en l’elecció d’un model cultural i mediàtic orientat envers el sudque va suposar la Transició i que ha arribat fins als nostres dies. No és un fenomen que es pugui explicar sense la política. Des del punt de vista del centralisme, cal dir que no es podia deixar repetir una experiència com la descrita més a munt a l’entorn del Modernisme. No cal dir que d’aquesta manera es pretenia obstaculitzar quaselvol pretenció catalana a l’emnacipacio cultural i a l’hora de cercar referents que poguessin suposar una amenaça per al predomini del marc políticocultural espanyol. I aquesta realitat ha quedat molt marcada en la política cultural actual.
 
Sense gens d’ànim de crear cap mena de polèmica, m’agradaria apuntar el que per a mi és un cas clar d’aplicació d’aquesta política cultural “sudista”. En ser la que porta a terme el partit que més poder ostenta a Catalunya, en el moment actual, crec que té el seu interès. Efectivament, aquest sudisme és un element clau de la política cultural del PSC. Pot semblar estrany en un partit on, en principi i durant molts anys almenys, hi trobem exercint els màxims càrrecs els fills i néts d’importants catalanistes, modernistes i noucentistes com Raimon Obiols, Joan Raventós, i el mateix Maragall. A mitjans anys 90, el primer va expressar públicament la seva inquietud que el PSC s’estava convertnt en una “Penya Rociera”. Què volia dir amb allò? Era una befa? Era una rebequeria? O era senyal d’alguna cosa més profunda? Mirem-ho, perquè crec que el cas amaga pistes claus per entendre la Catalunya d’avui.
 
Si observem de prop la política de cultura popular elaborada per la sectorial de cultura popular del PSC, d’entrada hi veiem una cosa remarcable. Veiem que està orgànicament enquadrada dins una entitat que porta de nom “Crisol”. D’entrada resulta sorprenent de veure que aquesta sectorial, de nom castellà, s’hagi centrat, al llarg dels anys, gairebé exclusivament en la cultura andalusa. Ahir, dia 11 de maig de 2010, per exemple, a internet es podia veure que dels tres grans temes que figuraven al portal de la web del PSC, la primera tractava de la celebració del Dia de Andalucía a Catalunya, celebrada el febrer passat, i la segona dels premis lliurats per la Federación de Entitades Andaluzas en Catalunya, l’organitzadora de la mastodòntica Feria de Abril de Catalunya. De la cultura popular catalana, la veritat, no hi vaig saber trobar absolutament res.
 
Bé, certament, cal dir que pocs estudiosos han gosat tractar d’aquesta mena de temes, potser pel caràcter de tabú que engloba. Però sí por ser interessant de veure què n’han escrit catalans d’origen andalús. Els escriptors Lluís Cabrera o Pedro Moron de l’entitat, per exemple. Ells han denunciat –crec que és la paraula-  en llibres i articles, el paper de promotor d’una suposada “cultura andalusa” a Catalunya que ha fet el PSC, i –sobretot- els objectius que persegueix. Inclús han parlat de la rendibilitat política que aporta a aquest grup l’administració d’una herència de fets consumats sociològics, lingüístics i identitaris, ordits per quatre dècades de franquisme, durant el qual es va produir una immigració massiva que venia a establir-se, fugint de la pobresa, a un país culturalment desballestat per la dictadura. Ells apunten en la direcció d’una voluntat del PSC per fidelitzar el vot i la retro-identitat dels nouvinguts –sobretot els del sud– entorn d’una opció clarament sudista, i de vacunar-los, doncs, contra qualsevol deriva nordista per a la qual determinats dirigents socialistes fins i tot han creat un apel.latiu: “la crosta”.  
 
 
Resulta difícil de no veure reflectida aquesta política en la praxi d’alguns dels grans ajuntaments que controla el PSC. Només cal repassar-ne els programes de festes, els concerts. En paral.lel s’hi observa una tendència a marginalitzar la cultura popular autòctona. A Barcelona mateix, és una política que va estar a punt de carregar-se la Cobla Sant Jordi, l’oficial de la ciutat. També resulta força palesa aquesta política en el perfil d’alguns premiats Ciutat de Barcelona o en el dels pregoners escollits per a la Mercè. Entre els primers, per exemple, podríem destacar el premi lliurat a l’autor d’un llibre com “Contra Catalunya”, d’Arcadi Espada. Només cal llegir-lo. Guanyaria un premi un llibre barroer i de discurs semblant a França o Anglaterra? S’hagués premiat un llibre com aquest als certàmens modernistes?  
 
Entendre el que està passant al món de la tauromàquia –i perdoneu que ho inclogui en un col.loqui sobre cultura-també és clau a l’hora d’entendre l’actual conflicte “Nord-Sud” a casa nostra. Alguns episodis recents ens informem que els toros són un veritable ariet o cavall de Troia del sudisme a Catalunya. I no ho dic jo, sinó que ho diu el llibre “Adiós a Cataluña”, d’Albert Boadella, l’any 2007. En relació a una famosa corrida protagonitzada a Barcelona pel “torero” José Tomás, arriba a dir-hi el següent: “Nunca en la historia del toreo se había despertado un interés tan enorme por una corrida. Esta vez el nacionalismo ramplón ha encajado una derrota espectacular desde un frente imprevisto. Tan sólo la cantidad de corresponsales extranjeros que asisten al acto no la pudo ni soñar el más relevante evento de la cultura catalana.” Boadella descriu en termes d’autèntica creuada allò que el lobby taurí pretén amb el revival de José Tomás com a campió de la suposadament reprimida afecció taurina catalana. Ara bé, fixeu-vos com, amb el seu entusiasme per la causa, comet l’error infantil d’ademtre que si s’ha omplert la Monumental, s’ha fet amb gent “venida de todas partes”. El nombre de trens, autobusos i avions que es van noliejar per mobilitzar-hi gent de l’Ebre enllà, semblaria donar-ne fe. També és significatiu que el Boadella presenti la victòria de Tomás com una derrota per a la cultura catalana. En la seva passionada diatriba, Boadella s’ha saltat la norma sudista de presentar els toros com una cosa catalaníssima. O potser no és prou valent per ignorar les darreres troballes d’historiadors com Josep Cruanyes que a través de documents com el valuosíssim diari del baró de Maldà, el “Calaix de Sastre”, han pogut provar que els toros. Com ha recordat darrerament l’advocat i historiador Josep Cruanyes, l’any 1800, quan encara no feia 86 anys de la destrucció de les institucions catalanes a van ser introduïts pels militars espanyols a partir de 1800. Avui l’aclaparadora majoria de catalans, segons les enquestes –i només cal ser-hi una mica sensible- són partidaris de suprimir els toros a Catalunya. És la lògica del Nord. Però, pràcticament per primera vegada a la història del Parlament, el PSC imposarà la disciplina de vot a favor dels toros en el debat que aviat s’hi celebrarà. En aquest sentit, resulta esclaridor de comparar l’actitud dels actuals dirigents socialistes, entre ells els seu actual alcalde, amb la del Dr. Bartomeu Robert Ybarzabal, alcalde l’any 1900. Anem endarrere en el temps, en la cultura i en la civilització?
 
Voldria acabar aquest petit tractat amb una breu consideració del que passa en el món de la música, àmbit molt alliçonador en l’escenificació del xoc Nord-Sud. Un primer i evident exponent d’això seria la virtual eliminació de la Sardana de la vida pública i mediàtica a la Catalunya actual. Sé que és una lectura digna d’un estudi més aprofundit, però resulta extraordinari l’èxit que ha tingut l’impuls d’escombrar una dansa, descrita per Maragall com la “més bella dansa de totes les que es fan i es desfan” i que abans de Franco era popularíssima. A la Ràdio Pública catalana, per exemple, només es poden sentir sardanes de 7 a 8 del matí els caps de setmana. La capacitat per “ridiculitzar”, o -el que és el mateix- no realçar mediàticament i social, la sardana, no ha tingut aturador. Ara, més enllà del PSC, caldria dir que, per activa i passiva, pràcticament totes les adminstracions hi han participat en aquest procés.
 
La música moderna catalana no ha tingut pas gaire millor sort. Durant la dècada dels 80, els governs de Jordi Pujol van ignorar la música cantada en català. Alguns, si volien continuar, no van tenir més remei que passar-se a cantar en castellà. Un cas impagable del que estic intentant descriure és el de Joan Manuel Serrat. Va encetar la seva carrera clarament pel Nord, cantant en català. Però aviat es va passar quasi exclusivament al castellà. La dimensió del pas que va fer de nord a sud –lingüísticament, emocionalment, climàticament–potser enlloc la podem copsar millor que a la cançó “Mediterráneo” “un mar” recordem-ho “que va de Algeciras a Istambul”. Era com si el cantàbric Benito Lertxundi s’hagués posat a cantar-nos les excel.lències d’“un mar que va de Fuenterrabía a La Coruña”. Tan rotund i consubstancial és el triomf de l’esperit sudista al camaleònic fenomen Serrat que actualment només podem trobar la seva pàgina web oficial en l’idioma que més bé representa el Sud.
 
Potser l’exponent més il.lustratiu del fenomen que estic intent de descriure va ser el programa de TV3 Cantamania. D’una època tan recent com 2006, ja en ple Tripartit, era un concurs de karaokè a la TV catalana. Ara bé, cal dir que la presència de cançons en català hi era pràcticament marginal. Casualitat? Mala sort? Cal saber, pels testimonis dels mateixos concursants, que se’ls feia escollir entre un llistat tancat d’opcions on la proporció de cançons en català, respecte a l’anglès i el castellà, era de 20 a 3. En una entrevista, un responsable del programa va dir que això era així perquè “reflectia el que hi ha al carrer”. En un context mediàtic europeu mitjà, ¿no resultaria inversemblant que el principal mitjà audiovisual públic admetés d’una manera tan palesa la seva incapacitat per incidir en la realitat cultural circumdant? En aquest aspecte resulta interessant de contrastar-ho amb la resposta donada per l’Estat francés als anys 90, quan s’adonaren que al francès li passava igual respecte a l’anglès. Ara, aproximadament el 70% de la música que sona als mitjans francesos –privats i públics– és en francés. I sembla que ningú ha deixat de sentir la ràdio. Un senzill decret hi va posar remei sense miraments que si es respectava la llibertat del mercat o si això obeïa a la lliure competència cultural etc. etc. Per cert que EITB1 també va seguir el mateix itinerari que TV3 amb un programa de karaokè del 2009.
 
És clar, quan passem a contrastar aquesta síndrome al món dels mitjans, els registres ja baten tots els rècords. Salta a al vista l’operativitat dels recursos transformadors sudistes dins l’ambient o territori teòricament català, i la relativa manca de recursos nòrdics dins l’espanyol o el parlat en espanyol a Catalunya. Aquest és del tipus de recurs que fa que una part important de la població de Catalunya visqui, mediàticament, totalment aliè al país, fenomen amb què estic segur s’identificaran molts bascos. L’any 2000, l’investigador Xavier Ruiz Collantes, de la Universitat Pompeu Fabra, va publicar un extraordinari treball sobre exactament el mateix problema, però aplicat a la imatge. Concretament, de la imatge que es dóna de la catalanitat al conjunt de les televisions espanyoles. I ho fa, d’una manera molt especial –i altament significativa, quasi provocadora diria, de cara al tema del “sudisme”– comparant aquesta imatge amb la que es dóna de la identitat andalusa en aquells mateixos mitjans. Els resultats hi són espectaculars.
 
Bé, per resumir molt, Ruiz Collantes hi conclou que la imatge de Catalunya –estem parlant de l’any 2000, però segur que les coses no deuen haver canviat gaire- s’hi basa gairebé exclusivament en la projecció de tres elements: el president Pujol, el Barça i la ciutat de Barcelona. D’aquesta és dóna una imatge clarament elitista: Negocis d’alta volada, Liceu, passarel.les de moda, gent influent etc.. Del Barça també tendeix a donar-ne, segons l’estudi, una imatge d’equip prepotent, ric, antipàtic. El que hi falta per complet és una presència d’una Catalunya popular, una cultura popular catalana, i, de fet, una cultura catalana de cap mena. Tampoc no hi ha personatges populars catalans. Els catalans que hi surten no n’exerceixen. I, sobretot, hi ha una manca clara del que el professor Josep Gifreu, també de la UPF, anomena “emotivitat catalana”. Per tant és una imatge mediàtica, televisiva, mancada d’allò que pot suscitar empatia envers una identitat que, no ho oblidem, veuen molts catalans cada dia. Manca allò que a les TVs de cada país es projecta del propi país. De fet, som una cultura sense país, o, segons com, un país sense cultura. Som com avatars, com subjectes tabuats, mules assexuades –com els personatges catalans de la pel.lícula “El Amante Bilingüe” de Vicente Aranda o del “Catalonia M7”- obra d’un Boadella al qui encara li rèiem les gràcies. Som, en definitiva, una mena de versió europea i acomodada dels intocables de l’Índia en què, enlloc de trobar-hi una imposició del Nord sobre el Sud, hi ha el contrari, amb tota la contradicció i la paranoia que això suposa. És el que ajuda a marcar la síndrome de la Lengua Común i del “así nos entendemos todos”. El que ajuda a convertir en una nosa i una anomalia allò que en altres països no és nosa sinó el que hi ha. Això és el que hom palpa molt ostensiblement quan ens submergim a la Catalunya urbana actual, amb les seves inacabables palmeres i . Molt benvinguda sigui la immigració del país que sigui. Però el que no pot ser és que a les aules dels instituts als nostres fills se’ls conegui com els  “catalufos” o els “catalaninos”. Com a la Navarreria d’Iruña, veiem una evolució cap a la sectorialització de la Nació, de l’obviament del fet autòcton en favor d’un nou poder cosmopolita, un poder que s’imposa sense aparentment fer res però que gradualment “exotitza” o “banalitza” allò autòcton fins invalidar-ho, fins arribar a qüestionar-ne no sols la legitimitat sinó la pròpia existència. És el que Michael Billig ha anomenat el “nacionalisme banal” que en aquest cas imposa un fals cosmopolitisme comptant amb una de les facetes històriques de la cultura local -la del sud- clarament a costa de l’altra, que en aquest cas la del Nord.


Comentaris
5 - Agusti
12 de abril de 2011, 17.58 h

Convido al Miquel Strubell i a tots els que llegeixen aquest article, a llegir una réplica argumentada de les seves tesis publicada com a document del blog de Terra i Llibertat, que podeu trobar a aquesta adreça:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/182412

Bona lectura


4 - Joanjo Ozcariz
8 de març de 2011, 09.19 h

Enhorabona Toni per aquesta acurada descripció de la realitar cultural catalana. Quina llàstima que tanta gent ni es dona compte del que està pasant al nostre costat. Aquí s'aplica el dit dels emperadors romans: "Al poble doneu-lo pà i circ, i no us crearà problemes".


3 - carme català
23 de setembre de 2010, 19.11 h



Que tal el programa dels "Matins" per comentar-lo a TV3.?


2 - Josep Colobran
3 de agost de 2010, 22.06 h

Sensacinal. El subscric al 100%
Expressa perfectament i clarament la política de desnacionalització encoberta del PSOE a Catalunya. De forma "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"
La mateixa que fa el PP, de front, i que genera anticossos.
Salut, Josep Colobran


1 - Carles Belda i Valls
7 de juny de 2010, 23.27 h

Bona nit Toni,
ja he llegit el teu gran articale-comunicaió.
Bé, la conclusió l'adscric de totes -totes, tot allò desl ciutadans del món, del quillisme institucionalitzat i del "sou uns paranoics! No n'hi ha per tant".
Tan sols un detallet: el terme sud és confús al meu parer. Nosaltres , els "barcelonins", tenim un sud que desafortundament ens alimenta poc. L'expressió de l'Ebre enllà és ....dolorosa!
Potser hauríem de parlar del Segura enllà.
Ep! Però que quedi clar que l'actuac ... Llegir més


5 -10 -20 -tots
1


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.