Toni Strubell i Trueta


gener 07
Ermengol Passola, referent
El Punt
Dimecres, 7.1.2009. 07:16 h| Sense comentaris

Una de les primeres persones catalanistes que jo he conegut, fora de la meva família, és Ermengol Passola. De jove venia d’Anglaterra amb la família a Santa Cristina d’Aro a passar els estius i la visita a Cal Músic sempre n’era una ocasió especial. Era un moment per aprendre que la fal.lera per Catalunya no era sols del meu avi. En aquells foscos anys del franquisme, en què el contrast de venir d’una democràcia a una dictadura militar era palpabilíssima, fins i tot per als infants, l’assistència –totalment passiva– a les tertúlies a l’era de can Ermengol, deixaven marca. Recordo que fins i tot ens va embarcar, al meu germà i a mi, a participar en un concurs de joves veus catalanes a la Cova del Drac que, per sort del bon decòrum i l’estètica, ha estat fins ara la meva única incursió en el món de la cançó més devastadora que no la de Barbarroja a Palamós. En afegir uns patètics acords de guitarra a uns xarons versos sobre la valentia del “xarnego” davant el trauma de la immigració, nosaltres no érem conscients, per sort, del ridícul que devíem fer, malgrat l’entusiasme d’aquell incansable promotor de la catalanitat maleïda del moment. La qüestió era –com ell mateix va recordar en una entrevista fa poques setmanes– que la catalanitat sortís a la plaça pública, encara que fos malvestida i amb acné. I si ho va fer, eventualment amb èxit, és sens dubte gràcies a valents com l’Ermengol.

 

Ara, en morir l’estimat Ermengol, no sé perquè em ve al cap un article a El País de l’ex ministre Francisco Fernández Ordóñez, poc abans de morir –també de càncer– en què deplorava el fet d’haver de marxar d’aquest món, segons deia, sense saber segur que la seva llengua, el castellà, “tingués el futur assegurat”. Era un testament –no per absurd menys patètic– en un d’aquells moments en què la gent expressa clarament les prioritats sentimentals. I crec que fins i tot en això l’Ermengol és una prova que els catalans tenim una dignitat, un sentit de la mesura, que a alguns dels nostres veïns potser els falta. Ell va fer de tota la seva vida una expressió de la prioritat sentimental que suposa salvar un idioma i una nació de l’anihilació. Per altra banda, segurament és senyal dels temps encara incerts –encara avui– que a la Llei de la Memòria, acabada d’aprovar, només s’hi dediqui un sola frase, i encara curta, al record del genocidi de què fou víctima, amb Franco, la nostra cultura. Tan poc els importa el fet a uns i altres? Tan inesmentables som encara avui?

 

En aquella sola frase, i encara curta, queda resumida tota la lluita de l’Ermengol, que és la nostra. I és la nostra, en part, perquè ell en fou un referent des del primer moment. Els joves d’avui segurament que tindran poques oportunitats de conèixer de quina fusta eren, i són, els homes i les dones com Ermengol Passola. Hollywood no en farà cap pel.lícula, i potser algun periodista o dramaturg encara en farà befa. Però que sàpiguen els joves que si estudien en català, si escolten música en català –de la d’ara o els vinils d’abans– segurament és en part, o ben directament, gràcies a ell. (Nota: si al segell hi posa Edigsa o Concèntric, ho són directament). Si hagués depès d’altres persones -algunes d’elles considerades molt honorades i premiades avui- res d’això no s’hagués produït. La lluita contra els intents d’estrangular i ridiculitzar-nos com a poble –perquè en això darrer s’han entès perfectament falangistes i progres– ha estat enfortida i dignificada per persones com l’Ermengol. En un temps en què pocs apostaven un duro per la nostra continuïtat com a nació, ell va apostar-ho tot. Va invertir-hi tots els diners que va poder. Segur que la policia franquista (la que abans dirigia l’avui president de Sogecable, Rodolfo Martin Villa) devia pensar que l’empresa Mobles Maldà d’Ermengol Passola era realment una tapadera de la primera multinacional catalana. Realment era la fonda butxaca que rascava el patriota Passola en favor del seu país. I què no dir de les hores robades a la família i a la salut en pro de tantes i tantes fabuloses iniciatives catalanistes?

 

Un altre català de pro que ens acaba de deixar, Josep Benet, deia a les seves memòries que si hagués estat d’un altre país, segurament no hauria passat de ser un mer lector de llibres i un advocat anònim. El fet de ser català, i estant la nació catalana sotmesa a franquistes, primer, i més incomprensius del fet català després, el va empènyer cap a la lluita política i compromesa per al seu país. En el cas d’Ermengol Passola podem dir que la seva propulsió a d’altres papers, més enllà de l’estrictament professional i familiar, va ser tant o més diversa que no la de Josep Benet. Promotor cultural, mecenas, organitzador de concerts, creador de discogràfiques, instigador de premis i concursos, canalitzador brillant del debat sobre la immigració, i tantes coses més, no parava ni amb el pas dels anys. Van ser iniciatives, totes elles, que van fer desaparèixer els mots “avorriment” i “desànim” del seu vocabulari. I tot embolcallat amb una falta absoluta de protagonisme personal. Qui necessita protagonisme quan l’autèntica estrella és el país, semblava que digués. Fins i tot recordo que un dia, no fa tants anys, ens va dir que en alguna ocasió havia fet de lletrista improvisat en auxili d’un Lluís Llach momentàniament faltat d’inspiració. Es veu que en una cançó (que després seria èpica) li mancava un sol concepte per completar la definició del què havia de ser la fe. El resultat va ser “fe és un cop de falç...”, estrofa que milers de catalans hem cantat als foscos anys de la Transició i després. Ermengol Passola, doncs, no sols ha ajudat a completar una estrofa de la cançó de la nostra història de resistència. En bona part ha estat el responsable que la música i la il.lusió renaixessin a casa nostra quan tot semblava perdut.




Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.