Toni Strubell i Trueta


abril 07
La causa comuna
Dimarts, 7.4.2009. 06:51 h| Sense comentaris
En gairebé qualsevol país del món faria il·lusió saber que un sector d’un partit socialista potencia una iniciativa que es diu la “causa comuna”. En saber, a més, que es tracta del sector “catalanista” d’un partit socialista incardinat en una nació sense estat, hom podria imaginar que es tracta d’una causa engrescadora, admirable, potser fins i tot una picada d’ull a la resta de catalanistes amb qui cerca proximitat. Quina pena que res d’això no sigui més que una passatgera il·lusió!

 

Miro els papers i la web de Nou Cicle i dels que semblen moure aquesta “Causa Comuna” (CC). I d’engrescador hi trobo tan poc! Certament, està en la línia d’Obiols. Però resulta difícil de no demanar-se, a cada instant, ¿per què promocionen ara això de la CC? Ho he demanat i alguns em diuen que era per ajudar Obiols a repetir com a “cap de llista” a les Europees (expressió que un sector de premsa s’entossudeix a reproduir fidelment quan tothom sap que, en tot cas, un candidat del PSC serà el número X de la llista del PSOE, i punt). D’altres diuen que això de la CC és una resposta a la Casa Gran de Mas. Potser és ambdues coses alhora. La veritat és que, si bé el primer d’aquests objectius ha llepat, sospito que si el Montilla fa un bon resultat davant els partits catalanistes, poc hi tindrà a veure la CC. Potser en raó a això, els objectius i les pretensions de la CC resulten un misteri absolut com no sigui un grup freudià per agrupar males consciències tardanes. 

Raimon Obiols es queixava, no fa pas gaires anys, que el PSC corria el risc de convertir-se en una “peña rociera”. És CC, doncs, un intent de fer front a aquesta deriva?  Si fos així, crec que hi ha maneres i llenguatges molt més clars de fer-ho. ¿Per què Obiols no fa un pas més agosarat per analitzar el paper polític del PSC en aquests darrers anys? Un partit que, “peña rociera” o no, significa un retrocés de vuitanta anys enrere pel que fa al procés de catalanització de les esquerres del nostre país. Un partit que, lluny de rebel·lar-se contra la submissió que significà el franquisme a casa nostra, és el marmessor acrític de molts dels profunds canvis sociològics, lingüístics i de valors que la dictadura ocasionà a casa nostra. O no és així?

Obiols ironitzava, dies enrere, sobre la presència a la marxa dels “10mil a Brussel·les” de la seva foto invertida. Però potser a un socialista una mica més autèntic li hauria d’haver causat una certa reflexió aquell fet. Ell forma part d’un partit que considera que anar a defensar Catalunya a Brussel·les respon a una “obsessió” i al trasllat dels “seus problemes”, com acaba de sentenciar el nostre president (Déu n’hi do!). Obiols, amb tot plegat, ha perdut una excel·lent oportunitat de mostrar-se en consonància amb el que podria ser una autèntica “Causa Comuna” catalana –a Barcelona, Madrid o Brussel·les–, la que defensaria qualsevol partit europeu en cas de veure’s mancat de les prestacions bàsiques que ens manquen a nosaltres: el poder de decidir, un sistema judicial seriós, un Tribunal Constitucional imparcial, una llengua respectada i utilitzable a les institucions de govern, una certa justícia fiscal o la capacitat de superar l’herència i la impunitat d’una dictadura. No és poc. Però és evident que aquestes no són les prioritats de la Causa Comuna del Sr. Obiols. En són unes altres. 

Comentaris

No hi ha cap comentari a aquest article


Comenteu l'article
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.