Ironia de la història o algun poder ocult que insisteix en mostrar-nos els vincles entre les coses perverses? Potser no ho sabrem mai. Però el cas és que al criminal de guerra d'origen montenegrí, Veselin Vlahovic -el "monstre de Grbavica"- se l'ha detingut a pocs quilòmetres d'allà on queden rastres d'un altre dels grans crims de l'Europa del segle XX, és a dir, el País Valencià. El qui va ser el responsable de més d'un centenar d'assassinats de dones i nens, violacions i tortures comeses entre 1992 i 1995, resulta que era a casa nostra amagat! Jo penso que aquest individu tenia un nas molt fi per detectar ambients idonis per a la convalidació de la impunitat. Ell ha anat a raure, segurament sense saber-ho, al paradís dels crims sense aclarir. Al mateix epicentre de les fosses comunes de la vergonya, és a dir, a les no excavades del Cementiri de València on el Fòrum de la Memòria del PV hi ha detectat més de 26000 víctimes enterrades entre 1939 i 1943. Fosses que es troben retingudes en la impunitat congènita espanyola, la que és incapaç de mirar-se al mirall, la que té sense anul.lar les penes de la Guerra Civil, la que continua considerant Lluis Companys un enemic ben elimnat. (Han tingut l'ocasió de mostrar-nos el contrari, però no ho han fet perquè no volen). Aquí, a Altea, és on han trobat Veselin Vlahovic perquè és evident que és on se sentia més segur. Què han hagut de pagar els botxins de València? Què ha hagut de pagar cap franquista? Ni s'investiguen els seus crims! També és on més segur d'Europa se sentien els nazis que Franco va arreplegar amb els braços oberts el 1945. Sí, finalment la interpol ha actuat contra en Vlahovic, quin remei? El poble bosnià, doncs ha tingut més sort que no el català, que roman encara a expenses del neofranquisme i de la Conferència Episcopal Espanyola, per als qui Catalunya, i tot el que representa, ha estat, és i continuarà essent un enemic a batre. Espanya: l'únic estat del món on la connivència amb el feixisme es manté perversament viva. 

No és que m'agradi gaire això del poder dels Campions perquè sí, ni el dels més forts, ni el dels més mediàtics. Però vivim en el món que vivim. O ets mediàtic o no ets ben ningú. Per tant és una magnífica notícia que Laporta s'hagi posat al davant d'una candidatura que defensi la independència del país. I ho faci dient que és hora de prendre decisions valentes. I tant que ho és. Tots els independentistes de debò s'hi han de posar al darrera, els reagrupats els primers. També m'agradaria que hi vingués la gent del Suma Independència i tothom que creu en el país. Una candidatura transversal Laporta-Carretero-Carandell-Móra seria esplèndida. Ara que tenim un mediàtic compromès que ha pres el pas, no perdéssim pas l'oportunitat! Pere Meroño, al seu blog de Vilaweb, parla de la necessitat de fer costat a "la irrupció  d'un tercer espai, amb vocació d'esdevenir-ne primer, -entre el catalanisme i l'unionisme-, com és el sobiranisme. Un espai sense actiu parlamentari operatiu -fora de la gestualitat republicana i la picada d'ullet convergent-, sense presència institucional al màxim nivell i que ha engegat la colossal iniciativa dels referèndums per la independència (...)"

Podem veure el que diu en Joan Laorta a:  www.laporta2010.cat  web on en les primeres 4 hores d'obertura ha rebut 160.000 visites. Què us deia de la cosa mediàtica? Una de les primeres coses que ha comunicat Laporta es que "els censors i la caverna mediatica no podran aquest cop ni tergiversar ni diluir les nostres opinions i els nostres objetius compartits". Fighting talk que dirien els anglesos. 300 anys despres, necessitem fighting talk.

(Han faltat accents al darrer tros, perdoneu)

Avui és un dia feliç per la nació. És la tercera jornada en què una part dels catalans podran dir si volen que Catalunya sigui independent o resti sotmesa a Espanya. És un exercici de suprema participació i d’ autèntica higiene democràtica. Amb una pregunta senzilla i clara els nostres ciutadans han d’optar entre una sèrie de valors que s’han anat forjant entorn als concepte de l’Estat Espanyol i el concepte de progrés i modernitat dintre d’ Europa que suposaria una Catalunya lliure. L'única gran estafa és que d'un dia de tanta significació democràtica, els diaris del sistema, La Vanguardia i El Periódico, no n'hagin dit ni una paraula avui. Senyal que tenen por d'alguna cosa.

Aquests dies l'amic Josepmiquel Servià (JMS) recorda que el　primer de març s'acompleixen vint anys justos de l’estrena al Palau de la Música Catalana de l'Himne per al Comité Olímpic Català", en una interpretació conjunta de la Coral Sant Jordi —dirigida aleshores pel sempre recordat Oriol Martorell— i la Cobla Els Montgrins, dirigida pel palamosí Martí Camós.　La creació del Comitè Olimpic Català (COC) havia estat fruit d’una iniciativa dels patriotes Albert Bertrana, Francesc Serra i Ignasi Doñate, entre altres, davant la proximitat dels Jocs Olimpics de l’any 1992, que havien de celebrar-se justament a Barcelona. Va ser Albert Bertrana, el capdavanter del projecte, qui feu a JMS l’honor d’encarregar-li la lletra del que havia de ser l’himne d’aquest "Comitè Olimpic Català". De la música se n’ocuparien, més tard i conjuntament, el compositor gironí Toni del Sas i un servidor. Amb motiu d'aquest vintè aniversari, tots tres us fem partíceps d'un petit record personal que guardava en JMS des de ja fa temps amb una certa emoció, però alhora també amb una certa tristesa, en veure com aquella il·lusió compartida per tants catalans i catalanes, després de vint anys, encara no s’ha fet realitat.　(Per ventura, haurem d’esperar la independència?). Es tracta d’un petit document (cliqueu sobre l'adreça　que apareix a sota) que inclou, d’una banda, una síntesi de l’audiovisual que es filmà amb motiu de la presentació　pública de l’esmentada lletra, a la sala d’actes del Col·legi d'Advocats de Barcelona (una presentació conduïda, com podreu veure, per l’enyorat Salvador Escamilla) i, d’una altra, l’estrena pública de l’himne —al final de la Gran Gala del COC i en un Palau de la Música ple de gom a gom— a partir de la retransmissió que en feu Televisió de Catalunya. A youtube trobareu l'himne que vam fer, tot i que no sona massa bé. Ara, ben cantat, és un himne que fa patxoca:　

http://www.youtube.com/watch?v=VZIRnXNu2zc

Sentir parlar Brian Currin, l'intermediari i expert en processos de pau sudafricà, fa venir una modalitat d'optimisme que mai no havíem sentit a l'anterior procés de pau al País Basc. És el que es va transmetre a Errenteria-Orereta ahir a la nit. Amb tesis com les seves, podem entendre més de la situació i de les estratègies que podrien acabar portant a la pau. Ell insisteix en el fet què les converses de Loiola van fracassar perquè van reproduir el clàssic esquema de negociació en què un bàndol pretén treure coses de l'altre, i punt. L'actual moment, en canvi, tot i semblar més difícil sobre el paper, presenta uns elements que podrien significar el principi de la fi del conflicte armat basc, segons ho veu. Quina en podria ser la fórmula per arribar-hi? Doncs, atesa l'afició basc a l'aposta i el repte, es podria basar en un desafiament unilateral basc a l'estat espanyol en el sentit de dir "aviam si us atreviu amb la nostra proposta de pau unilateral". Currin, actiu en el procés basc des del 2004 tan sols, mostra saber molt de la manera de ser dels bascos. És conscient que PP i PSOE estan del tot còmodes amb l'actual situació en què poden somiar amb una previsible i poc costosa victòria (en termes de danys patits) contra ETA, i que caldrà pressionar-los cap a un escenari de pau. Ell es planteja la necessitat d'animar l'esquerra abertzale a fer aquesta aposta en què basa la seva estratègia. La pilota -i doncs la iniciativa- la veu a la teulada de la gent de Batasuna que té la responsabilitat, diu, de moure les coses. "L'Estat estarà encantat si continua una violència que en res pot beneficiar la causa basca ni a la curta ni a la llarga". L'independentisme, precisament, ha d'esdevenir la gran màquina pacificadora contra els seus contrincants immòbils, partidars de l'statu quo. Màgica estratègia que esperem que doni els seus fruits. Sembla que entre la gent de Batasuna hi ha una majoria que en veu l'atractiu. Cal esperar que Currin tingui el mateix èxit que va tenir a Sud-àfrica i a Irlanda. Potser el més significatiu és que ahir, amb una sala curulla de simpatitzants de Batasuna, els aplaudiments per Currin van ser eixordidors.

Es pot trobar la intervenció de Brian Currin (1)  a Oarsoaldeko Hitza: Video: vimeo.com/9758467